Properament…

Benvolguts amics i amigues de Lladruc,

El jurat encara no té decidides les fotos guanyadores però gairebé ho tenim!

Mentrestant us anunciem les dues noves edicions del curs ‘Tinc gos i ara què’, un curs d’educació canina i coneixements veterinaris a Girona i a Barcelona.

Estigueu pendents a principis de la setmana vinent que ja tindrem les imatges guanyadores! Quines ganes de veure-les que tenim tots, oi?

poster_bcnoctubre14 poster_des14

Anuncis

Seminari detecció explosius

El cap de setmana del 9 i 10 d’Abril vaig assistir a un seminari de detecció d’explosius amb Mick Swindells (http://www.searchdogsuk.co.uk/), policia anglès de reconegut prestigi en el món de la detecció ja que també ha treballat amb gossos detectors de drogues, cadàvers submergits, rat-penats morts (a UK són una espècie protegida) i un llarg etcètera!

En les circunstàncies actuals cada vegada es fa més necessària una selecció, preparació i un entrenament òptim dels gossos detectors que estic segura que seran una peça fonamental en la gestió de la seguretat a nivell mundial. Una servidora es moria de ganes de preparar un gos per aquesta especialitat i va comptar amb un col·laborador excepcional, l’Eole (Pastor Belga Malinois), que va mostrar una alta motivació i una excel·lent predisposició pel treball.

Us penjo un parell de fotos de l’últim exercici en el qual s’ens va definir una zona d’actuació on hi havia l’artefacte (òbviament fictici) i els guies havíem de confiar plenament en la marcació dels nostres gossos per tal d’iniciar el protocol de seguretat. L’Eole no va dubtar ni un sol moment en assenyar ràpidament un tub de l’aire acondicionat i una servidora va sortir de l’habitació més estofada que un paó.  No us sembla increïble que la motivació d’un gos per una simple pilota sigui capaç de salvar la vida a centenars de persones? 

 

Gossos d’identificació judicial

En el món policial els gossos tenen moltes utilitats, ja no només serveixen de detectors d’explosius, drogues, de control de masses o de membres de les forces especials ara també poden servir d’ajuda en la identificació odorològica dels criminals. Imaginem-nos, per exemple, que una persona assassina a una altra amb una navalla, els equips especialitzats intentaran captar les empremtes dactilars però, si això no és possible o es vol tenir una prova més, es captarà l’olor d’aquella navalla mitjançant gases i posteriorment es guardarà en un indret amb unes condicions ambientals particulars.  Un cop s’hagin capturat els sospitos de l’assassinat es prendran les seves mostres d’olor i es farà que els gossos detectin si l’olor d’algun d’ells és la mateixa que la que s’ha trobat a l’arma homicida. Si l’identificació és positiva per un mínim de dos gossos, en alguns països com Argentina ja serveix de prova judicial.

Vaig tenir l’oportunitat de conèixer aquesta sorprenent disciplina a una formació impartida pel veterinari i policia Mario Rosillo el passat mes de Novembre a Barcelona. Com que una servidora és de les que creu que la teòrica és important però és en la pràctica on s’aprèn de veritat, no vaig dubtar en “vestir-me d’astronauta” per fer d’assistent a l’hora de col·locar les mostres d’olor dels “diferents sospitosos”.

Podeu veure tot el treball en el següent vídeo que ha realitzat i m’ha autoritzat a penjar un company de classe: 

Vuitè congrés de la Fundació Affinity

La Fundació Affinity www.fundacion-affinity.org/ organitza cada tres anys un congrés sobre teràpies assitides amb animals. He tingut la sort de poder anar a les últimes tres convocatòries: a Barcelona el 2004, a Madrid el 2007 i fa 10 dies un altre cop a Barcelona i sempre n’he sortit ben emocionada. 

Són congressos intensos, dos dies complets de ponències sobre diferents projectes impulsats per la pròpia fundació (residències d’avis, centres penitenciaris, escoles d’educació especial, centres psiquiàtrics, etc) però on també podem gaudir de l’opinió d’experts en T.A.A de renom mundial.

En aquest edició m’han cridat l’atenció d’una manera especial dues iniciatives: “Puppy Behind Bars” (que es mereix un post exclusiu) i el “Programa Pagorriaga”  www.anothe.org Aquesta associació formada per professionals de la salut i l’educació pretèn ajudar a integrar joves adolescents amb dificultats a la societat mitjançant teràpies assitides amb animals. La particularitat és que les activitats es realitzen en un “caserío” en plena natura, a 6kms del veí més pròxim, sense cobertura al mòbil i rodejats d’animals salvatges. Veure els resultats obtinguts en persones amb problemes conductuals greus considerades difícils feia posar els pèls de punta.

Com a conclusió final i tal com he dit en posts anteriors, cal professionalitzar aquest sector, canviar d’una vegada “a veure què passa si…” per resultats vàlids i contrastats científicament que permetin donar el reconeixement que es mereix a aquesta apassionant especialitat que, no ho oblidem, ajuda a millorar la qualitat de vida de moltes persones.

Seminari Aubrey Fine

El cap de setmana passat (8 i 9 de Maig) vaig assistir al “Seminari tècnic sobre teràpia assistida amb animals” que va tenir lloc al Col·legi Oficial de Veterinaris de Barcelona (COVB). Entre els ponents hi havia algunes de les figures més representatives d’aquest àmbit: el psicòleg Aubrey Fine, el psiquiatra Antoni Bulbena i l’etòleg Jaume Fatjó.

Fine és, entre altres, autor del “Manual de terapia asistida por animales” publicat per la Fundació Affinity i un dels visionaris que va creure que un aquari a la sala d’espera tranquil·litza els pacients, un gos a la consulta ajuda a  catalitzar les emocions i una cacatua pot fer augmentar l’autoestima d’un nen autista. Fine transpira, valgui la contradicció, una barreja estranya d’optimisme i realisme que t’impedeix plorar quan t’explica històries tan dures com la d’una adolescent que es va intentar suïcidar i que va plorar sense parar mentre la seva gossa Puppy li llepava les ferides que s’havia fet als braços o com una Golden Retriever de teràpia es va adormir entre els braços de l’Alexandra, una nena malalta de càncer que moriria aquella mateixa nit. Fine sembla que et submergeixi en una pluja d’estiu: et condueix al límit de les llàgrimes, et crea un nus a la gola i et posa la pell de gallina però tot aquest xàfec dura només uns segons perquè a l’instant següent et recorda, amb una sensibilitat exquisita, que la vida és, simplement, així de meravellosament curta.  Vaig sortir del seminari amb energies renovades, pensant que en el món de les teràpies assistides amb animals queda molt per investigar però que, sobretot, manquen professionals formats i apassionats com Fine, que, tal com m’ha posat a la dedicatòria del seu llibre “celebrin allò dolent”!   

Per acabar vull donar les gràcies a la Mona, tècnica en TAA de la Fundació Affinity, per informar-me de l’existència d’aquest magnífic seminari.

P.D- Vaig tenir un error imperdonable al deixar-me la càmera així que us haureu de conformar amb una foto del manual…

Seminari Raymond Coppinger

El cap de setmana passat (10 i 11 d’Abril) vaig assistir al seminari “Evolució del comportament i cognició canina” impartit pel Dr. Raymond Coppinger.
Coppinger és l’autor, juntament amb la seva dona, del llibre “Perros”, un d’aquells títols que haurien de ser imprescindibles per qualsevol amant del món caní. Entre tants llibres pretesament científics sobre comportament i evolució, el de Coppinger és dels pocs que dóna una informació contrastada, àmpliament analitzada i magníficament redactada. Us el recomano fervorosament (ISBN: 84-932659-6-9).

Tal com he comentat en posts anteriors, a l’hora d’assistir als seminaris em fixo en la qualitat del docent però també en la seva qualitat personal. I dues variables que ajuden a conformar-la són la passió que posa en fer que es comprengui el que explica i la manera com tracta el seu gos. En aquest cas el ponent aconseguia no només formar als assistents sinó fer-los vibrar, omplir-los de preguntes, obligar-los a esborrar la informació que posseïen i refrescar-los-la amb els seus extensos coneixements. És fascinant sentir parlar a Coppinger del seu projecte de gossos protectors de ramat que ha aconseguit evitar als EUA pèrdues milionàries en robatoris o matances de bestiar per part d’animals salvatges. O sentir-lo explicar perquè els pastors alemanys fracassen en la majoria d’ensinistraments com a gossos d’assistència. O com seleccionar un equip de gossos de trineu efectiu (tema que es mereix un post exclusiu). O…

L’autor obliga a considerar la importància de la biologia, dels gens, del “fang” amb el qual es configura l’individu. Alguns assistents van sortir un xic decebuts perquè esperaven receptes i tècniques que els mostressin com moldejar aquest “fang”. Però Coppinger és biòleg, no ensinistrador ni tècnic de modificació de conducta. Ell exposa, amb una claredat esfereïdora com la naturalesa, perquè els individus, les races, aquests animals que ens empenyem a domesticar, són com són. Perquè són importants els patrons motors de conducta, en què es diferencien els llops dels gossos o com és que sobreviuen les grans colònies canines de la perifèria de les grans capitals. Coppinger dóna una lliçó d’evolució i cognició però, sobretot, obliga a despertar de la visió romàntica i idealitzada del gos “de companyia” per apropar-nos, amb rigor científic però amb calidesa humanista, al GOS. Una autèntica joia.

%d bloggers like this: