Comiat Muga

Avui fa un mes escrivia el post més difícil de tota la història del blog. Fa 31 dies que la Muga no és amb nosaltres i encara em poso trista al recordar-la així que hem volgut fer-li un vídeo de comiat. Hem triat fotos en les quals se la veiés ben feliç i activa: jugant amb un pal, intentant olorar coses del congelador o fent obediència bàsica però també fotos dels llocs que tenien un especial sentit per nosaltres perquè és on hagués hagut de treballar d’adulta: empreses privades, centres comercials, estacions de trens i aeroports.

Muga: gràcies per tot el que vam poder compartir, sempre seràs la nostra “Petiua”!

Et trobem tant a faltar…

Anuncis

Adéu Muga

2013_05_26_2744

Ja em perdonareu però dit curt i senzillament, hi ha coses que són una putada. De les grosses. D’aquelles que et fan perdre les ganes de tot. I ahir en vam viure una: vam haver de sacrificar la Muga, la nostra gossa de menys de sis mesos, després que patís un pinçament paralitzant, no sabem si relacionat amb la greu displàsia de maluc que li vam diagnosticar unes setmanes enrere.

Crec que pocs ensinistradors s’agafen l’experiència de tenir un cadell amb la il·lusió que nosaltres vam escollir la Muga: durant una bona colla de setmanes vaig estar estudiant pedigrees, mirant vídeos al youtube, demanant opinions i comparant creuaments abans de decidir-me a escollir una cadelleta filla de la Bali de la Mambla de Tudela i en Yanik von Salztalblick i néta de Blitz Von Feldenswaldle, campió mundial. Vaig exigir radiografies, certificats de lliure de displàsia i còpies de tots els papers oficials des dels pares fins als besavis. I mentre li preparava el llitet, els kongs, les mil-i-una joguines de color vermell a joc amb els collars i corretges Hunter i comprava arnessos de detecció des de la talla “baby” fins la 3, vaig estar marejant al criador perquè m’enviés fotos i vídeos de la cadellada gairebé cada dia, observant de ben aprop com els socialitzava, els acostumava a mil estímuls, els alimentava amb pinso de la més alta qualitat i posava els fonaments educatius perquè la Muga, que així és com s’anomenaria, es convertís en una gossa d’èlit del projecte que hem de presentar al Gener.

Una setmana abans del meu aniversari vam fer més de 80o kilòmetres fins a un poblet de Cantàbria per anar a recollir la que seria la nostra futura estrella de la detecció i que us vam presentar aquí. La vam educar perquè fos una gossa de treball però vivia a casa, li vam ensenyar l’obediència bàsica i la vam iniciar a discriminar substàncies però també li vam ensenyar a donar la pota als desconeguts i a arraulir-se ben quieta a la gàbia plegable amb els meus nebots mentre simulaven que jugaven a “l’arca de Noè”. Va començar a acompanyar a la seva “germana gran”, la Cendra, a estacions de tren, hotels de cinc estrelles, magatzems, empreses privades i aeroports, movent la cua a tothom i fent llepades als morros de cada gos amb el que es creuava. Ha estat la cadelleta més carinyosa i fàcil d’ensinistrar que he conegut mai, la meva copilot durant els centenars de kilòmetres que faig “pels Lladrucs”, la companya de classe al curs de Director de Seguretat de la UdG, la meva il·lusió, el meu projecte fet realitat, la meva “negreta amb mitjonets”, la meva “ludina”, la meva…

I ara estic feta pols plorant davant d’un teclat, incapaç d’afrontar una jornada laboral educant els Pastors Alemanys (sans, atlètics i amb una llarga vida per davant) dels meus clients mentre ella ja no hi és.

Gràcies per aquests mesos “Muguix”. No han passat ni 24 hores des de que ja no ets amb nosaltres i et trobem tant a faltar…

Adéu Buli…

 

Buli Golden

En Buli gaudint de la corda

Abans-d’ahir ens va deixar en Buli. Durant els seus tretze anys de vida va ser una alegria per la seva família, un gos expecionalment sociable, carinyós i obedient que ens deixa un bon grapat d’anècdotes gracioses.

Tots els teus amics de Lladruc (Cendra inclosa!), volem agrair-te tot el que hem pogut compartir amb tu i esperem que, allà on vagis, puguis continuar corrent i essent la il·lusió dels qui t’envolten.

També enviem una abraçada ben forta a aquesta família que tant t’ha estimat. Molts ànims Miquel, Núria i Rosa!

Buli i Cendra nevada

En Buli i la Cendra jugant a la nevada gironina del 2010…

 

 

Duc

La majoria de clients de Lladruc són molt responsables. En Manel i la Carme, els propietaris d’en Duc, ho eren encara més i van fer que la meva feina comencés abans fins i tot que el seu Dogo Alemany entrés a casa. Els vaig ajudar a comprar tot el que necessitarien, vam decidir on dormiria, a quines hores el passejarien i què s’havia de fer per tal que la seva adaptació a la llar i a l’altre  gos de la família (l’Esquitx) fos òptima. Al cap d’unes setmanes va arribar un cadellet arlequí adorable, amb unes potes enormes i una expressió pacífica i dolça que de seguida va aprendre a asseure’s, estirar-se, quedar-se quiet, caminar al costat sense estirar de la corretja i venir a l’ordre.

Més endavant els vaig ensenyar les quatre nocions bàsiques per presentar-lo a les exposicions canines i va guanyar tants títols que ni els recordo. Més enllà dels resultats obtinguts, però, m’agradava pel seu caràcter: carinyós a més no poder, efusiu, divertit, extremadament sociable i, tot i que era tossut com ell sol, amb els seus ullets de bonàs era capaç de desfer a qualsevol.

L’última vegada que el vaig veure va ser el 18 de Març a l’Exposició Internacional Canina de Girona. Estava boig d’alegria al veure’m, va bavejar-me de dalt a baix i va ser impossible fer-me una foto decent amb ell perquè de l’alegria no parava de moure’s. Res feia pensar que allò havia de ser un comiat.

Moltíssimes gràcies, súper Duc, per tot el temps que hem compartit i per tot el que m’has ensenyat, et trobarem a faltar!

 

Lat

Recentment ens ha deixat en Lat, un creuat de Labrador que va ser la joia dels seus propietaris durant una bona colla d’anys. Va ser un dels meus primers clients, tan sols unes setmanes després que pengés la primera web de Lladruc, a principis d’estiu del 2008.

En Lat era un gos extremadament dolç, divertit i carinyós però tenia un petit incovenient que el feia únic: una obsessió gairebé patològica pel menjar. Quan intuïa (dubto fins i tot que ho arribés a olorar) que hi havia un minúscul bocí de pa aprop mostrava una tècnica acurada i polida al llarg dels anys: es posava en tensió, girava el cap a un altre costat, intentava passar aprop de l’engruna en qüestió i quan el que duia la corretja ja estava confiat en que tenia controlada la situació, en una velocitat vertiginosa i sense donar cap mena de marge de maniobra, engollia el tros i et mirava movent la cua, divertit i orgullós de la seva proesa.

Siguis on siguis, que t’acompanyi una bona baguette, Lat! Gràcies per tot el que em vas ensenyar!  

Droll

Amb alguns clients (humans i canins) s’estableixen uns vincles especials. Això és el que m’havia passat amb l’Anna i en Droll, el seu creuat de pitbull de seixanta-cinc kilos. Quan fa uns dos anys em va demanar que l’ajudés, el primer que vaig pensar va ser “oh no, un Pitbull”! No ho amago, m’agraden tots els gossos, però les races de presa no compten entre les meves preferides. Així doncs aquell dia vaig anar a conèixer en Droll més atemorida que il·lusionada però el gos que em vaig trobar em va enamorar. Era un creuat de pitbull que pesava més que jo, però tenia un caràcter tan dolç que fins i tot resultava empallegós. Si miraves els seus ullassos enormes fixament, sabies que en menys de dos minuts t’atacaria sense compassió el nas… a babes.

Dimarts el van haver d’eutanasiar perquè als seus onze anys ja gairebé no es recolzava sobre les potes del darrere. L’Anna em va trucar plorosa i vaig quedar-hi davant l’ajuntament, van ser cinc minuts però suficients perquè se m’encongís el cor: em va portar una bossa de roba enorme amb totes les coses que havien estat del seu gos. No ens vam dir massa res però tampoc calia, em va agrair tot el que havia fet i jo només vaig poder dir-li que sabia que en Droll estava orgullós d’ella. 

Des d’aquest humil blog faig el meu petit homenatge a aquest gossàs enorme, no per la seva mida sinó pel seu gran cor. Et trobarem a faltar, “Droiet”!

Ruby

 

Avui fa un any que vaig haver de prendre una de les decisions més difícils de la meva vida: vaig haver d’eutanasiar la Ruby.

No sé si us hi heu trobat mai però haver de decidir si la teva gossa de 13 anys mereix seguir en vida o no és profundament angoixant.

De mica en mica, vaig anar notant que no seguia ni una de les ordres verbals que li donava: ella, que sempre responia a la primera, semblava ignorar-les. No entenia perquè però un dia que li va caure una galleda metàl·lica al costat i ni tan sols es va girar vaig descobrir que estava totalment sorda.

Els ulls se li van ennuvolar fins al punt que quan li passaves la mà pel davant ni movia el cap. Semblava guiar-se únicament per l’olfacte i el tacte i una espècie de memòria espacial que no sé si posseïa.

També van començar a fallar-li les potes del darrere, quan s’havia d’aixecar ho feia per pur esgotament de la seva voluntat i, per asseure’s directament es deixava relliscar. El tractament antiinflamatori no funcionava.

Em vaig anar plantejant diverses preguntes: ¿Mereix la pena que segueixi així? ¿Té una bona vida? ¿Si ella pogués, què em diria que fes jo? ¿Com sé en quin punt haig de dir prou? Vaig preguntar a professors i companys de facultat, altres amos de gossos, educadors. Tot responien el mateix: “un dia ho sabràs”. I, certament, aquell dia ho vaig saber.

Era un dissabte, havia vingut amb el primer el bus des de Saragossa i, com sempre, em vaig posar a jugar amb tots tres però aquell dia cap dels meus gossos semblava voler córrer ni saltironejar. La Ruby s’havia posat entre dos barrils i no volia moure’s, tenia les potes del darrere paralitzades, quan li vaig allargar la mà em va llepar una única vegada, la seva llengua suau recorrent-me el palmell semblava ser l’únic element que gaudia de vida. Durant moltes setmanes havia meditat llargament sobre el tema però aquell matí de gener ho vaig veure clar. Calia eutanasiar-la, la Ruby ja no vivia, només consumia dies.

Recordo haver-la agafat en braços amb molta cura com si fos un cadellet i haver-la pujat al maleter on tantes vegades havia saltat, recordo tancar la porta i pensar que aquella seria l’última excursió, el so del cotxe vell a l’engegar-se. Em recordo a mi mateixa posant Flaix Fm al màxim volum per no pensar, tots els records, els sentiments, les vivències m’enterbolaven la ment i volia estar serena a l’acompanyar-la en el seu trajecte final. Recordo haver conduit amb cura, haver-la espiat pel retrovisor sense que ella pogués ni tan sols aixecar el cap, recordo la mà d’en Josep Maria agafant fort la meva sobre el canvi de marxes.

Recordo que ell la va baixar del maleter perquè les forces em van fallar fins i tot per tancar el pany. Recordo haver entrat a la clínica veterinària i haver mogut el cap d’esquerra a dreta a la recepcionista, recordo que a la sala d’espera una nena va dir “que bonica! Què li passa?” i jo no haver pogut respondre.

I, el pitjor de tot, pujar-la a la taula de la consulta. Durant les pràctiques de veterinària havia eutanasiat nombrosos animals: des de conills fins a gossos, em sabia tot el procés de memòria, quina era la dosi exacta, on s’havia de punxar, el mecanisme de funcionament, el número de segons d’impàs. Recordo que mentre punxaven a la Ruby pensava: ara se li pararà el cor, ara se li estan paralitzant els músculs, ara ja no hi és, ara haig de mirar si encara té reflexes a l’ull. Era odiós, horrible: estudiar veterinària, en certa manera, m’estava “deshumanitzant”.

Recordo com m’anava llepant, com olorava amb insistència el meu jersei negre ple del seu pèl gris i com va quedar arraulida i immòbil entre els meus braços. Em vaig posar a plorar, la tristor era incontenible.

Recordo que, al final, vaig mirar els seus ullets marrons entelats per últim cop, vaig acariciar-li el morro amb mans tremoloses i vaig fer mitja volta amb el seu collar a la mà.

Ja no recordo res més.

%d bloggers like this: