S.O.S! El meu cadell canvia les dents!

Imatge d’un cadell en ple canvi de dents. Moltes gràcies a en Bob Jabbay per la foto! 🙂

Si teniu un cadell, segur que passareu per una etapa que us semblarà força complicada: el canvi de dents.

En què consisteix el canvi de dents? 

Es tracta d’un procés durant el qual el cadell canvia la seva dentició provisional (moltes famílies parlen de “dents de llet”) per la d’adult, la que mantindrà durant tota la seva vida. Aquest canvi comença al voltant dels quatre mesos i s’acabarà cap als sis, depenent de la mida de l’animal i de la seva pròpia constitució.

La dentadura de cadell està formada per 28 peces mentre que la d’adult en té 42. Normalment el cadell primer canvia els incisius (les dents del davant), llavors els canins (ullals) i finalment els premolars i els molars (queixals). De vegades es superposen de manera que el cadell pot tenir dues peces en el mateix espai. Si aquest procés s’allarga més dels vuit o nou mesos, convé portar el gos al veterinari perquè extregui la dent de cadell i no li causi problemes en l’oclusió, dolor ni molèsties al menjar. Mai hem d’intentar fer-ho nosaltres perquè l’arrel de la dent és molt gruixuda i li podríem fer molt de mal sense voler.

Què provoca el canvi de dents en el meu cadell? 

Aquest canvi de dents sol anar acompanyat d’una inflamació de les genives i el cadell pot notar tant de dolor que intenti mossegar compulsivament tot allò que, mínimament, estigui situat al seu abast: mobles, revistes, parets… i que li ofereixi un cert alleugeriment.

Què podem fer per alleugerir el dolor del canvi de dents del meu cadell?

El més convenient és comprar-li joguines adequades com el Kong (pots llegir la seva història clicant AQUÍ) i omplir-lo seguint receptes personalitzades (tens unes quantes idees AQUÍ i AQUÍ).

El millor és que totes les joguines estiguin congelades per tal que la fredor pugui actuar com un analgèsic sobre la inflamació de les seves genives. Si no volem fer una inversió massa costosa, sempre podem comprar fruites i verdures: a la majoria dels clients de Lladruc els encanten les pastanagues, les pomes i els cogombres (pelats!) congelats. Si volem fer-ho encara més palatable, podem provar de fer una petita incisió a la peça i entaforar-li algun aliment deliciós com una mica de iogurt natural sense sucre o un trosset de formatge. Segur que, a més d’entretenir-se, gaudirà encara més del moment!

miolbond3
Foto d’en Bond, quan era un cadell de pastor alemany, alleugerint el dolor del canvi de dents amb una joguina sota l’atenta supervisió d’en Miol, el gat de Lladruc!

Què més haig de tenir en compte durant aquesta etapa?

És molt important que, durant aquesta etapa, el cadell aprengui a tenir un bon control de la mossegada, és a dir, a jugar i deixar un objecte i a no mossegar MAI allò que no toca, sobretot a “jugar” fent servir la boca.  Per aconseguir-ho, convé seguir unes pautes educatives fermes i fer que ningú de la casa, sobretot els nens i els adolescents, es “rebolquin” o “provoquin” el cadell fent que els mosseguin les mans, les cames o jugant amb les mànigues i les vores dels pantalons.

Si treballem molt bé el control de la mossegada en aquesta etapa minimitzarem els problemes que puguin sorgir d’adult, especialment en races de mandíbules fortes i potents, com les catalogades com a “potencialment perilloses” o gossos com el Pastor alemany, el Pastor belga malinois, etc. 

Col·lecció de peces que va perdre el cadell de l’Eva Caixàs. Moltes gràcies per la foto!

El més normal és que el cadell perdi les peces mentre juga o passeja però en alguns casos podem trobar-les. Si us fa il·lusió, sempre podeu posar-les sota el matalàs del cadell per si apareix el ratolinet Pérez amb una nova joguina 😉 

Per últim, m’agradaria recordar-vos que si el canvi de dents es fa molt dur, sempre podeu consultar el vostre veterinari o buscar un bon educador caní, com els educadors canins professionals de Lladruc!

Moltes gràcies per llegir-me!
Roser

Ja tenim els cadells aquí!

Ja tenim els cadellets aquí! Bé, de fet, van néixer el passat 25 de Gener però he anat tan atabalada que fins avui no he tingut temps per escriure el corresponent post sobre la primera cadellada de Lladruc!  (Afix “Can Lladruc” 428/2019 i RSCE 17480).

Qui són els pares?

El pare és en “Connor de la Isla del Rey” (Voltor Togaricha x Amy de Marchamalo), gos detector de drogues, i la mare la “Burka del Valle de Alcalans” (Endy Von Khartago x Dickie Von Der Pelaumbachstrade), gossa detectora d’explosius. A més de tenir unes qualitats extraordinàries són així de bonics, mireu!

DSC_1418.JPG

Quants cadells hi ha?

En total hi ha nou cadells: sis mascles i tres femelles, tots saníssims, rodanxons i adorables. Tots són molt homogenis, només canvia un mascle negre calçat i una femella d’un beige – gris clar clavada a la Burka. La resta són gris sable més o menys pigmentats com en Connor, tots són preciosos!

16731441_1427197400664821_1567038320_o

Encara en teniu disponibles? Com puc reservar-ne un?

Ara per ara, només n’hi ha dos de disponibles i es reserven mitjançant conversa telefònica i visita a casa nostra, a Peralada. Ens els estimem amb una passió que ratlla la bogeria així que ens volem assegurar molt bé d’on van a parar! Els entregarem a partir dels dos mesos amb el corresponent pedigree, vacunats, desparasitats i microxipats.

Quines qualitats s’esperen dels cadells?

Els cadells han d’estar totalment lliures de displàsia de maluc i colze, amb unes excel·lents prestacions pel treball (un d’ells serà gos de rescat i dos més gossos detectors) i un caràcter magnífic per viure a dins de casa, en família.

Com els estem criant?

Els cadells han nascut i estan creixent a dins de casa nostra, un espai de 30.000 metres quadrats a Peralada (Figueres). De moment els estem acostumant a la manipulació, sorolls i algunes visites seleccionades però a mesura que vagin creixent els socialitzarem amb nens, adults, gossos equilibrats i els nostres gats i gallines.

16735692_1428105750573986_1619833733_o

Com puc tenir més informació?

Escriu-nos a lladruc@hotmail.com o truca’ns al telèfon 636385174 però t’hem d’avisar: guarda’t una mica de temps perquè podem estar hores parlant dels nostres gossos! 😉

sant-valenti-cadells

Gràcies per llegir-nos!
Roser Feliu.

P.D- Les excel·lents fotografies són obra de “Kris Moes Fotografia”, moltes gràcies!

 

2017… PRIMERA CADELLADA DE PASTOR ALEMANY DE LLADRUC!

Es diu que tothom arriba carregat de bons propòsits a l’any nou i a Lladruc el comencem amb una gran notícia: d’aquí menys d’un mes naixerà la nostra primera cadellada!

Per què és la nostra primera cadellada?

A Lladruc ens dediquem a l’educació canina, no a la cria. Per això, tot i tenir l’afix registrat des de fa una bona colla d’anys (Afix “Can Lladruc” 428/2019 i RSCE 17480), aquesta serà la nostra primera cadellada.

Qui són els pares?

Dos Pastors Alemanys de treball extraordinaris: en “Connor de la Isla del Rey” (Voltor Togaricha x Amy de Marchamalo), gos detector de drogues, i la “Burka del Valle de Alcalans” (Endy Von Khartago x Dickie Von Der Pelaumbachstrade), gossa detectora d’explosius. Dic que són extraordinaris perquè tenen unes prestacions fòra de sèrie però un caràcter fantàstic i molt dolç, cosa que els fa ideals per viure a dins de casa, en família.

SONY DSCEl pare de la primera cadellada de Lladruc: “Connor de la Isla del Rey”. 

burka-cara
La mare de la primera cadellada de Lladruc: la “Burka del Valle de Alcalans”. 

Com seran els cadells?

Dijous vam fer l’ecografia a la Burka i vam poder veure, clarament, deu cadells sans i forts que, en principi, han de néixer l’última setmana de Gener. Esperem uns cadells totalment lliures de displàsia de colze i de maluc, amb excel·lents prestacions pel treball i amb un caràcter fantàstic per viure en família.

Com els criarem? Quan i com els entregarem?

Els cadells naixeran i es criaran a dins de casa nostra, a Peralada, amb un jardí completament tancat de més de 30.000 metres quadrats. Els socialitzarem amb nens, persones grans, aviram i altres animals i els acostumarem, des de ben petits, a tota mena de sorolls per tal que, de grans, puguin ser uns gossos aptes per a qualsevol tasca. Entregarem els cadells a partir dels dos mesos d’edat, amb el corresponent pedigree, vacunats, desparasitats i amb microxip.

dsc_3777Us imagineu deu cadellets de Pastor Alemany corrent per aquesta gespa? 😉 

Com els reservarem?

Ens estimem els nostres gossos amb bogeria per la qual cosa serem extremadament selectius respecte a on van a parar. De moment tenim fetes força reserves però encara triarem alguns futurs propietaris responsables més. Si creus que tu seràs uns d’ells, ens pots escriure a info@lladruc.com o trucar-nos al 636385174. Segur que trobaràs mil cadellades més però cap criada amb tanta il·lusió…! 

Espero que el 2017 estigui essent tan bo per vosaltres com ho està essent per nosaltres!
Roser Feliu.

 

Per què els gossos de Lladruc NO juguen amb pilotes de tenis?

La Cendra, gossa detectora, i una servidora, Roser Feliu, jugant a la platja de La Rubina amb una pilota amb corda.

La Cendra, gossa detectora, i una servidora, Roser Feliu, jugant a la platja de La Rubina amb una pilota amb corda.

Als gossos de Lladruc els encanta jugar però MAI ho fan amb pilotes de tenis. Sí, ja sé que són barates (o si fas un tomb pel costat d’un club de tenis fins i tot gratis!), són fàcilment visibles a sobre de qualsevol superfície i els gossos els encanten. Sé que la majoria de propietaris intenten fer cremar energia als seus gossos jugant al parc a tirar-los-la una vegada rere l’altra i que puc semblar una esnob si dic que prefereixo gastar-me deu euros en una pilota de qualitat en comptes de pagar-ne una a vint cèntims al Decathlon però les pilotes de tenis presenten tres problemes principals:

  1. Produeixen afogaments: si el gos té una cavitat oral suficientment grossa com per subjectar una pilota de tenis al seu interior també és possible que se la pugui empassar. No em refereixo a un Mastí dels Pirineus, un gos d’uns vint-i-cinc quilos pot engolir-la perfectament. Pot ser que li quedi clavada a la gola o que un cop a l’interior produeixi una obstrucció que requereixi cirurgia, és a dir, per no pagar deu euros per una pilota adequada en pagarem més de mil per una intervenció d’urgència, posant en risc innecessàriament la vida del nostre gos. I si no em creieu mireu aquestes imatges del Dr. Schreiber, un veterinari americà!

    Pilota per a gos a la gola d'un Pastor Alemany

    Pilota per a gos a la gola d’un Pastor Alemany

    Mai se us acudeixi fer servir una pilota sense corda pel vostre gos, sigui de la mida que sigui!

    Mai se us acudeixi fer servir una pilota sense corda pel vostre gos, sigui de la mida que sigui!

    2. Tots sabem que les pilotes de tenis estan buides per dins per tal que siguin més lleugeres per al joc per al qual han estat destinades. Això fa que sigui especialment fàcil trencar-les: el gos tanca fort les mandíbules i es troba amb dues meitats gairebé perfectes que pot destruir i empassar-se a bocins i llavors… torneu a llegir el primer punt!

    3. Per últim i no per això menys important, les pilotes de tenis estan recobertes de fibra de vidre, material que desgasta la dentadura del gos. És curiós observar com molts propietaris prohibeixen als seus gossos jugar amb pedres “perquè els hi fan malbé les dents” i en canvi tiren les pilotes de tenis com posseïts al seu gos.

Quins tipus de pilotes hi ha?

Grosso modo podem trobar dos tipus de pilotes:

  1. Les pilotes pel joc interactiu amb el gos, és a dir, aquell joc en el qual intervé el guia i el seu animal.
  2. Les pilotes anti-avorriment: útils, com el seu nom indica, perquè el gos s’entretingui sol. Normalment s’hi posa menjar a dins perquè encara sigui més temptadores. D’aquestes, les millors, són, sense cap mena de dubte, les pilotes irrompibles: tenen un disseny fantàstic i una durabilitat immillorable i ofereixen diversió durant hores. Paraula de propietària de Malinois i Pastor Alemany de treball! 🙂

Com ha de ser una pilota adequada pel joc interactiu amb el meu gos?

  1. Comprada a un venedor especialitzat. Si compreu una pilota en un basar xinès podeu trobar meravelles com aquesta, una pilota amb un cercle perfecte… per produir una obstrucció! (“Requisada” per una servidora a una clienta!).

No compreu mai pilotes als basars xinesos o trobareu perles així!

No compreu mai pilotes als basars xinesos o trobareu perles així!

  1. Mida adequada a la mandíbula del vostre gos, afortunadament n’hi ha per a Yorkies toys i per a Dogos Alemanys, només cal buscar bé.
  2. Macissa: les pilotes buides a l’interior, a menys que tinguin un disseny especial de silicona com les pilotes irrompibles, són més fàcils de trencar.
  3. D’un material consistent, preferiblement cautxú, que no s’esmicoli. Oblideu-vos de les de foam o làtex!
  4. Amb CORDA: una pilota amb corda sempre és més fàcil de controlar, tirar i sobretot extreure de la gola del gos en cas que faci falta.
  5. Amb un acabat hexagonal: les pilotes rodones, com és obvi, rellisquen més, les que tenen cares permeten un tir més precís perquè no rodolen i els ensinistradors podem premiar millor al gos.

Després de llegir el post, encara creus que és bona idea jugar amb una pilota de tenis amb el teu gos? 😉

Roser Feliu Latorre.

Benvingut a Lladruc, Connor!

En Connor, futur gos detector, gaudint del seu mossegador en el seu primer entrenament en un aeroport

En Connor, futur gos detector, gaudint del seu mossegador en el seu primer entrenament en un aeroport. Heu vist quina cara de felicitat? 🙂

Benvolguts amics de Lladruc,

Avui, dia oficial dels enamorats per a mig món, us haig de presentar algú molt especial: en “Connor de la Isla del Rey” (“Voltor de Togaricha” x “Amy de Marchamalo”). Igual que la seva germanastra Fura, que ja coneixeu, en Connor va néixer a Mallorca però amb tan sols tres mesos va ser enviat en avió a Barcelona, on s’estava iniciant en I.P.O i posteriorment en Ring Francès.

Sempre dic als meus alumnes que, per a tenir les màximes garanties, els gossos detectors s’han de comprar amb vuit o nou setmanes a criadors reconeguts i treballar gairebé obsessivament la seva socialització, control de la mossegada i obediència bàsica. També els dic que m’agrada més treballar amb femelles, que prefereixo els colors foscos perquè són més repressius i per tant s’ajusten més a la imatge que hem de donar a la majoria de serveis i que m’agraden els Pastors Alemanys de treball més aviat petits, lleugers i d’esquena curta.

Pascal deia que “el cor té raons que la raó ignora” i potser és veritat perquè així, com qui no vol la cosa, estic escrivint aquest post amb en Connor roncant als meus peus. Sí, en Connor, un Pastor Alemany d’un any, gris, mascle, no castrat, amb un físic allunyat del meu prototip ideal i que fins avui no havia viscut mai a dins d’una casa, que té una obediència molt justeta i que tampoc havia seguit cap mena de programa de socialització. Potser m’he impregnat de “l’esperit Sant Valentinenc” (existeix alguna nomenclatura semblant?) però després d’haver-lo fet jugar amb el mossegador vermell de la Cendra pel mig de l’aeroport i veure’l tan motivat que les potes li relliscaven i la curiositat per veure què era una maleta amb rodes, unes escales mecàniques o una cinta transportadora li feien no parar quiet ni un moment, he tingut el convenciment que, amb les seves qualitats naturals i el meu compromís i el de tot l’equip de Lladruc, serà un bon gos detector que ajudarà a crear un món més segur. Però encara estic més convençuda, amb aquella certesa que parla des del cor, que aquí serà molt feliç, potser com mai ho havia estat abans.

En Connor mirant fixament a la càmera amb la mateixa il·lusió amb la qual mira la pilota! :)

En Connor mirant fixament a la càmera amb la mateixa il·lusió amb la qual mira la pilota! 🙂

BENVINGUT A LLADRUC, CONNOR!

Seminari Juan Carlos Moreda a Granada

En Juan Carlos Moreda amb en Neo de Togaricha (el mateix criador d'on prové la Fura).

En Juan Carlos Moreda amb en Neo de Togaricha (el mateix criador d’on prové la Fura).

L’I.P.O és una de les disciplines canines més exigents i, tradicionalment, s’hi ha associat l’ús del càstig, el dolor i l’estrès per arribar a l’exigència i perfecció demanada. Actualment, però, cada vegada hi ha més competidors que es plantegen aquesta disciplina des del respecte cap a l’animal i basant-se en les teories cognitives més que en les merament conductistes. Un dels representants d’aquesta nova metodologia és en Juan Carlos Moreda, mundialista d’IPO. Feia temps que estava pendent de fer una seminari seu però el “Tinc un gos… i ara què?”: el curs d’educació canina i coneixements veterinaris més famós, sempre s’imparteix els caps de setmana i mai havia tingut l’oportunitat d’apuntar-m’hi. Afortunadament de Juliol a Setembre no oferim cursos en grup així que vam agafar les maletes i… cap a Granada falta gent!

Ha estat un dels seminaris que més he gaudit: en Juan Carlos explica el seu sistema de treball, impecablement estructurat, ben plantejat i àmpliament contrastat, amb una passió il·limitada i això fa que, gairebé involuntàriament, sigui capaç de fer-te canviar els plantejaments i els possibles prejudicis que es puguin tenir. Veient-lo treballar un es planteja com és possible que hi hagi pocavergonyes que segueixin electrocutant, afogant o pegant els gossos per pujar a un pòdium.

En Juan Carlos Moreda fent el fuss amb en Capo del Valle de Alacalans (del mateix afix d'on prové la Burka)

En Juan Carlos Moreda fent el fuss amb en Capo del Valle de Alacalans (que ve del mateix afix que la Burka). 

Els ensinistradors professionals tenim gairebé un do per l’observació minuciosa i jo intento fer-lo servir fixant-me com cuida el conferenciant els seus propis gossos. Per mi, els ponents grandiloqüents perden tota la seva credibilitat quan deixen un gos a la gàbia durant deu o dotze hores sense beure ni menjar o, com ja us vaig explicar en un post fa temps, desgraciats com en Jean Marc Alan són capaços de fer treballar el seu Pastor Alemany lesionat a ple sol durant més de trenta minuts només per fer el fatxenda. En Juan Carlos Moreda, en canvi, viu dels i pels gossos, els seus dos magnífics Pastors Alemanys, en Neo de Togaricha i en Capo del Valle de Alcalans estan plenament integrats en la vida familiar (fins i tot són ensinistrats per la filla de deu anys!) i això es tradueix en un vincle sòlid de confiança on es prioritza el respecte. En el meu cas estic farta de predicar que un gos detector pot ser un gos de companyia i treballar millor que un que visqui en gossera així que suposo que algú que practica “l’esport caní dels perfeccionistes” i ha participat en un mundial encara ha de donar més explicacions.

En resum, un seminari 100% recomanable!

En Neo de Togaricha en plena bordada. Com m'agrada aquest gossàs!

En Neo de Togaricha en plena bordada. Com m’agrada aquest gossàs! 🙂

Feliç diada!

Avui hem donat dia lliure a les obligacions de la Cendra, la Mina, la Burka i la Fura com a relacions públiques de Lladruc així que en Bram ha estat l’escollit per desitjar-vos una FELIÇ DIADA! 🙂 bram

Gràcies Dog!

Fura: la nova generació.

La Fura: la nova generació de gossos detectors de Lladruc

Molts clients em pregunten quan va començar la meva afició pels gossos. A nivell acadèmic vaig fer el meu primer curs d’ensinistrament amb setze anys recent estrenats però la meva passió venia de molt abans i contràriament al que es sol pensar, els meus pares hi van tenir poc a veure. Per a ells, els gossos eren bonics si els miraves de lluny. Per la meva mare, pediatra, eren poc menys que els culpables d’un munt de zoonosis terribles i incurables i a ulls del meu pare només existia el Pastor Alemany però com que “no es pot esclavitzar un gos gros a viure en un pis” vaig haver d’esperar fins als vuit anys per tenir el meu primer gos, en Truc, un cadell de maltès que es va morir quan feia tres anys que em servia de “conillet d’índies” com a estudiant de veterinària.

Així doncs sospito que la primera espurna de la meva passió canina prové de “l’avi Ponç”, el meu avi patern. Poc després d’anar a viure a Verges, van regalar als meus avis un cadell de quatre setmanes de Pastor Alemany, suposadament descendent “dels gossos patrullers dels alemanys de la segona guerra mundial” i com que en aquella època ningú sabia anglès li va posar un nom desconegut per tots els pagesos veïns: “Dog”.
En aquells llargs Diumenges d’hivern que passava a casa els avis l’única cosa capaç d’entretenir-me durant hores eren les històries d’en “Dog”. En Dog: l’imponent bèstia que saltava marges per fer fora als lladres, el valent defensor de la sucursal de la Caixa de Girona que dirigia el meu avi, el dolç amic que posava el morro a la falda quan la meva àvia feia mitja, l’enèrgic company d’aventures quan el meu pare era un adolescent i el primer en sentir-lo quan, de més gran, tornava de la Universitat amb el cotxe de línia. Ara bé, suposo que degut a una pèssima socialització, en Dog no suportava a ningú “d’aspecte estrany” la qual cosa incloïa capellans amb sotana, monges, militars i policies. La història més divertida la va protagonitzar quan era ben jovenet (suposo que devia estar en ple canvi de dents) i és que en una ocasió va aprofitar que el meu avi va haver d’acompanyar en cotxe el cap de la guàrdia civil de la província per fer-li bocins el seu tricorni amb una minuciositat que va deixar a tothom sense paraules i que el meu avi va haver de pagar en favors bancaris… i molts “Ducados”!

I per què m’he permès la llicència de trencar la tònica general del blog escrivint aquest post? Perquè Dissabte l’avi ens va deixar i, una de les moltes coses que vaig intentar agrair-li les últimes setmanes i no sé si va arribar a entendre, és que gràcies a aquelles històries que explicava per entretenir-me sense haver de córrer darrere la meva bici per Besalú, he fet del meu embadaliment infantil una empresa d’ensinistrament caní que intenta utilitzar els valors que em va transmetre. A dia d’avui m’acompanyen en aquest camí ni més ni menys que quatre “Dogs”: la Cendra, la Mina, la Burka i la Fura, que no foragiten lladres ni mosseguen tricornis però m’agradaria pensar que un dia serviran d’estímul per fer menjar als néts o renebots. Possiblement hi posaré més pa que formatge i els explicaré que eren unes gosses detectores increïbles i absolutament genials que anaven a vaixells, aeroports o empreses per buscar substàncies i que elles van existir gràcies a les històries d’en Dog, el Pastor Alemany d’un rebesavi llunyà. Sigui com sigui, gràcies “Avi” i gràcies “Dog”!

Benvinguda a Lladruc, Fura de Togaricha!

D'esquerra a dreta: en Paul Pujol, cap de la unitat canina de la policia de Palma, una servidora, Roser Feliu, i en Pedro Pujol. criador de Togaricha.

D’esquerra a dreta: en Paul Pujol, cap de la unitat canina de la policia de Palma, una servidora, Roser Feliu, amb la Fura en braços i en Pedro Pujol. criador de Togaricha.

Benvolguts amics de Lladruc,

Ja hem acabat les vacances i ho hem fet, ni més ni menys, que amb un nou membre a la família. Es tracta d’una Pastor Alemany de treball filla d’en Voltor de Togaricha i la Leska Von Salztalblick, una cadellada d’en Pedro Pujol, un dels millors criadors de l’Estat Espanyol i, sobretot, profund amant i coneixedor de la raça.

Quan algú sap què vol i troba la manera d’aconseguir-ho utilitzant la intel·ligència, a Girona diem que “és llest com una Fura” així que vam decidir que el nostre següent cadell es diria així. Ara bé, la nostra sorpresa va ser majúscula quan després de mirar i valorar les tres femelles, vaig agafar-ne una en braços i vaig dir “aquesta vindrà a Can Lladruc”!. Llavors en Pedro em va dir “ella es diu Fura!”. Tots tres ens vam quedar blancs, la meva mentalitat científica m’impedeix veure més enllà d’una coincidència però us prometo que, de l’emoció, gairebé em cau la gossa al terra. Quants milers de noms de gos hi ha al món com perquè coincidíssim en un?

Ara a la Fura li tocarà créixer, socialitzar-se, aprendre a controlar bé la mossegada, la conducta higiènica i l’obediència de base però esperem que d’aquí poc, gràcies a les seves qualitats naturals i a la il·lusió de tota la família Lladruc, pugui ser una gossa detectora que ajudi a crear un món més segur.

Benvinguda, Fura!

Roser Feliu.

En Drac i en Toni: una història de superació

En Drac, el Pastor Alemany d'en Toni

En Drac, el Pastor Alemany d’en Toni, quan devia tenir un anyet

En Toni sempre havia estat un enamorat dels Pastors Alemanys de treball així que fa vuit anys va comprar un mogut cadellet d’aquesta raça a un conegut criador gironí. Des del principi va esforçar-se molt per oferir-li el millor i ensenyar-li les ordres bàsiques. Quan en Drac va fer sis anys en Toni em va trucar per si el podia ajudar. Degut a l’onada de robatoris que s’estava produint, en Toni volia preparar en Drac perquè ajudés a reforçar la seguretat del seu negoci. Així doncs, vam fer un repàs de les ordres bàsiques, li vam ensenyar ordres avançades i li vam ensenyar a lladrar i ensenyar les dents a tots els desconeguts que s’acostessin al perímetre de l’empresa per tal que actués de mesura disuassòria. Llavors em vaig adonar que en Drac anava coix quan realitzava certs esforços i el seu veterinari ens va confirmar les sospites: tenia una displàsia de maluc.

Al cap de poc a en Toni li van diagnosticar una malaltia greu. La notícia va ser com un gerra d’aigua freda per a tota la família, incloent en Drac que després de totes les anades i tornades a hospitals i centres mèdics sempre estava al costat del seu propietari vetllant-lo. Quan en Toni estava massa dèbil per treure’l a passejar i ho havia de fer algun dels seus fills, en Drac feia les necessitats ràpidament per situar-se de nou on estava millor: ben a la vora del seu amo.

Molts autors com Jack London o Virginia Woolf han escrit històries sobre la fidelitat canina, el vincle irrompible que existeix entre un gos i el seu propietari, ja sigui a les gèlides terres del Nord o a la falda de les seves enjoiades propietàries. Al llarg d’aquests gairebé sis anys he viscut moments increïbles amb propietaris i gossos de tota mena però el que vaig veure em va deixar parada. M’havien avisat que en Toni s’havia aprimat molt, que estava pàl·lid i demacrat i que mantenir una conversa li era difícil així que vaig intentar fer una visita ràpida. Quan vaig entrar a la casa en Drac va aixecar les seves punxegudes orelles, va posar tot el cos en tensió i semblava a punt de sortir disparat per ensenyar les dents protegint el seu propietari quan es va adonar que era jo. Llavors va acostar-se tan ràpidament com les seves potes posteriors li van permetre, va deixar que li acariciés el cap, em va fer un parell de llepades a la barbeta i, amb cert esforç, va pujar al sofà al costat del seu amo: quaranta-quatre kilos de pèl grisós-marronós enroscats a una cantonada i un morro ja una mica emblanquit a sobre la cuixa del seu amo. En aquella posició no deixava de mirar als ulls a en Toni i, de tant en tant, em feia una llambregada breu. Quan me’n vaig anar en Drac em va acompanyar a la porta i després va tornar a la seva posició inicial, a la seva mirada semblava que hi hagués la satisfacció de la feina ben feta: “Veus amo que bé que ho he fet? L’he vigilada i després l’he acompanyada fins a la porta, ara ja puc estar amb tu fins que et recuperis i em puguis tornar a a tirar pals tot passejant al costat del riu!”.

Ara en Drac torna a acompanyar a en Toni a dirigir la cuina del seu restaurant del Pla de l’Estany, on, per poc més de deu euros, podeu menjar un menú abundant d’aquella cuina tradicional que sembla estar en via d’extinció: la que està feta amb paciència, coneixement i productes de qualitat. I de tot el menú una servidora es queda amb un plat: els calamars frescos a la romana. Acabar de fer clients macos a la zona i arribar al restaurant suada, plena de pèl de gos i afamada, saber que allà t’espera una bona conversa i posar-te una d’aquelles rodanxes daurades a la boca notant com es trenca la textura cruixent exterior i com es desfà a la boca el calamar és tenir la consciència que cada dia és un regal.

A %d bloguers els agrada això: