Puppies behind bars

D’entre les iniciatives presentades en el vuitè congrés de la Fundació Affinity (veure post del 10 d’Octubre), n’hi va haver una que em va cridar especialment l’atenció: Puppies Behind Bars (“Cadells darrere les reixes”) www.puppiesbehindbars.com 

Aquest projecte, nascut a Nova York el 1997 de la mà de Gloria Gilbert, pretèn educar cadells de vuit setmanes per convertir-los d’adults en gossos detectors d’explosius o  de servei. La particularitat d’aquesta iniciativa és que els encarregats de dur a terme aquesta tasca són presos de recintes de mitjana i alta seguretat. Com diu Gilbert “persones que han comès diversos delictes greus, fins i tot d’assassinat” i a les quals “es confia una vida”. Els requisits per entrar a formar part del programa són elevats i l’exigència és màxima. A Puppies behind bars no es pot perdre el temps, un 80% dels cadells es convertiran, en menys de 2 anys, en gossos útils per la societat. La resta, el 20% que per problemes físics o mancances educatives no superin les proves, seran col·locats a famílies particulars.

Els avantatges d’aquest projecte són múltiples: 
– Els presos tenen una gran responsabilitat, un ésser viu que exigeix tota la seva dedicació i esforç les vint-i-quatre hores del dia, i un objectiu clar, convertir-lo en una eina útil per la societat. Més enllà del vincle emocional que inevitablement s’estableix entre l’intern i el cadell i que ajuda a catalitzar les pròpies emocions, el pres guanya confiança en si mateix, “la seguretat que quan surti d’aquí podré ser bona en alguna cosa” i “l’orgull de saber que m’han donat una segona oportunitat”. 

– Els cadells es crien en un ambient continu de companyia i atencions, ja sigui per part de tots els interns del centre com del personal de les presons. A més a més, tres cops al mes el cadell s’en va a passar el cap de setmana a una família adoptiva que l’ajudarà a socialitzar-se i habituar-se a aquells ambients estranys en una presó: nens, multituds, botigues, mercats, altres animals, etc. Habitualment els cadells també visiten persones grans que viuen soles i els ofereixen companyia i distracció a canvi d’una habituació a elements de l’àmbit gerontològic: caminadors, cadires de rodes, bombones d’oxígen, etc.

– Les persones amb una discapacitat física o psíquica reben de forma totalment gratuïta un animal perfectament ensinistrat que els ajudarà en la seva vida diària i, paral·lelament, suposarà un suport emocional incondicional. Com es diu en el vídeo aquests gossos “seran EL TOT per algú”.

L’èxit, però, va més enllà perquè sovint els destinataris finals dels gossos volen conèixer els presos i, de manera espontània, sorgeix un intercanvi que en molts casos es manté durant una bona colla d’anys. Així, s’esborren estereotips, els presos deixen de ser “els deliqüents” i els usuaris “els minusvàlids”, tots són persones perfectament integrades en la societat que comparteixen quelcom: un gos que els ha canviat la vida.

Vuitè congrés de la Fundació Affinity

La Fundació Affinity www.fundacion-affinity.org/ organitza cada tres anys un congrés sobre teràpies assitides amb animals. He tingut la sort de poder anar a les últimes tres convocatòries: a Barcelona el 2004, a Madrid el 2007 i fa 10 dies un altre cop a Barcelona i sempre n’he sortit ben emocionada. 

Són congressos intensos, dos dies complets de ponències sobre diferents projectes impulsats per la pròpia fundació (residències d’avis, centres penitenciaris, escoles d’educació especial, centres psiquiàtrics, etc) però on també podem gaudir de l’opinió d’experts en T.A.A de renom mundial.

En aquest edició m’han cridat l’atenció d’una manera especial dues iniciatives: “Puppy Behind Bars” (que es mereix un post exclusiu) i el “Programa Pagorriaga”  www.anothe.org Aquesta associació formada per professionals de la salut i l’educació pretèn ajudar a integrar joves adolescents amb dificultats a la societat mitjançant teràpies assitides amb animals. La particularitat és que les activitats es realitzen en un “caserío” en plena natura, a 6kms del veí més pròxim, sense cobertura al mòbil i rodejats d’animals salvatges. Veure els resultats obtinguts en persones amb problemes conductuals greus considerades difícils feia posar els pèls de punta.

Com a conclusió final i tal com he dit en posts anteriors, cal professionalitzar aquest sector, canviar d’una vegada “a veure què passa si…” per resultats vàlids i contrastats científicament que permetin donar el reconeixement que es mereix a aquesta apassionant especialitat que, no ho oblidem, ajuda a millorar la qualitat de vida de moltes persones.

%d bloggers like this: