Aconseguir fer somriure: la Cendra i un peluix de “La patrulla canina”

Una clienta em va trucar explicant que el fill d’una amiga seva estava ingressat a l’hospital per culpa d’una llarga malaltia. El nen, de sis anys, està boig pels gossos (a casa en té tres!) i és un fan incondicional de la sèrie “Paws Patrol” o “Patrulla canina” que, pel que sembla, és un èxit entre els més petits. Entre la clienta i jo vam pensar què podíem fer per amenitzar-li l’estada però el seu estat immunològic no permet que rebi visites ni tenir contacte amb gossos i ens costava trobar bones opcions.

I llavors se’ns va acudir una cosa: la mare li va dir que el seu peluix “Rocky”, mentre ell dormia, havia “volat com els Reis d’Orient” fins a arribar a casa nostra i, a cau d’orella, li havia explicat a la Cendra, la gossa detectora més veterana de Lladruc, que el seu propietari estava molt cansat, molt trist i que no tenia ganes de seguir lluitant. Tot seguit, li va explicar que la Cendra ens havia demanat ajuda per enviar-li això:

cendra rocky 2

Ara, la meva clienta m’acaba de trucar emocionada. Es veu que el nen es va aixecar d’una revolada, va demanar a la infermera que li portés una pilota (que va acabar sent una pila d’embolcalls mèdics de plàstic) i va fer esforços per aixecar-se del llit i fer un parell de xuts. Diu que, quan per fi surti de l’hospital, vol xutar moltes vegades una pilota “de veritat” a cada un dels nostres gossos i que ha preguntat si els “gossos de la patrulla canina de Girona” poden menjar pollastre.

I aquí em teniu, ben emocionada, pensant en com n’és de fràgil l’existència i de com n’és fàcil fer somriure un nen amb l’ajuda d’una gossa pacient, un ordinador, el peluix del meu nebot (gràcies, Albert!) i una mica d’imaginació.

P.D- Si coneixeu algú que es trobi en la mateixa situació, la Mina diu que, com a segona responsable de les relacions públiques de Lladruc, també s’ofereix voluntària 🙂 🙂

Anuncis

FELIÇ DIADA!

La Cendra és la nostra gossa detectora d’explosius més veterana i la relacions públiques més efectiva de Lladruc, per això hem deixat que sigui la protagonista de desitjar-vos, en nom de tot l’equip, una FELIÇ DIADA!

Feliç diada de part de tot l'equip de Lladruc!

Feliç diada de part de tot l’equip de Lladruc!

Exhibició a l’Institut de Vilafant

Divendres passat, el dia 5 de Desembre, vam fer una exhibició a l’Institut de Vilafant (Figueres). Com ja us he comentat en posts anteriors, segons la F.A.D i altres organismes, el consum de drogues comença, per desgràcia, cada vegada més aviat. Per aquesta raó els psicòlegs insisteixen que és tan important desenvolupar estratègies de prevenció de la drogodependència des de ben joves i a Lladruc volíem aportar-hi el nostre granet de sorra mostrant la feina que fem amb els nostres gossos detectors.

Els alumnes de l'Institut de Vilafant durant l'activitat amb gossos by Lladruc

Els alumnes de l’Institut de Vilafant durant la xerrada teòrica de l’activitat amb gossos by Lladruc

Així doncs una representació del nostre equip formada per en David, la Syra, la Cendra, la Mina, la Fura i una servidora vam explicar als alumnes quines tipologies de drogues hi ha, perquè és tan perjudicial el seu consum i què fem els ensinistradors per crear una societat més saludable. Els vam ensenyar els materials que fem servir per entrenar, com es fa la selecció i l’ensinistrament dels gossos des que arriben a casa amb vuit setmanes fins que es converteixen en gossos operatius i com és, dia a dia, la nostra feina.

La Fura i una servidora durant l'exhibició

La Fura, gossa detectora en formació, i una servidora, Roser Feliu, durant l’exhibició

La part que més els va agradar, però, va ser l’exhibició ja que van poder tocar, educar i practicar habilitats amb totes les gosses.

Per últim volem donar les gràcies a l’equip directiu de l’Institut per haver comptat amb nosaltres, a tots els professors per la seva predisposició i voluntat per fer una activitat nova pel centre i a tots els alumnes perquè, tot i ser moltíssims i que bufava una Tramuntana espectacular, van estar molt atents a totes les explicacions de Lladruc!

Els 77 alumnes que van participar a l'activitat. A veure si sabeu trobar a la Mina i a la Fura!

Els 77 alumnes que van participar en l’activitat. A veure si sabeu trobar a la Mina i a la Fura!

Gràcies Dog!

Fura: la nova generació.

La Fura: la nova generació de gossos detectors de Lladruc

Molts clients em pregunten quan va començar la meva afició pels gossos. A nivell acadèmic vaig fer el meu primer curs d’ensinistrament amb setze anys recent estrenats però la meva passió venia de molt abans i contràriament al que es sol pensar, els meus pares hi van tenir poc a veure. Per a ells, els gossos eren bonics si els miraves de lluny. Per la meva mare, pediatra, eren poc menys que els culpables d’un munt de zoonosis terribles i incurables i a ulls del meu pare només existia el Pastor Alemany però com que “no es pot esclavitzar un gos gros a viure en un pis” vaig haver d’esperar fins als vuit anys per tenir el meu primer gos, en Truc, un cadell de maltès que es va morir quan feia tres anys que em servia de “conillet d’índies” com a estudiant de veterinària.

Així doncs sospito que la primera espurna de la meva passió canina prové de “l’avi Ponç”, el meu avi patern. Poc després d’anar a viure a Verges, van regalar als meus avis un cadell de quatre setmanes de Pastor Alemany, suposadament descendent “dels gossos patrullers dels alemanys de la segona guerra mundial” i com que en aquella època ningú sabia anglès li va posar un nom desconegut per tots els pagesos veïns: “Dog”.
En aquells llargs Diumenges d’hivern que passava a casa els avis l’única cosa capaç d’entretenir-me durant hores eren les històries d’en “Dog”. En Dog: l’imponent bèstia que saltava marges per fer fora als lladres, el valent defensor de la sucursal de la Caixa de Girona que dirigia el meu avi, el dolç amic que posava el morro a la falda quan la meva àvia feia mitja, l’enèrgic company d’aventures quan el meu pare era un adolescent i el primer en sentir-lo quan, de més gran, tornava de la Universitat amb el cotxe de línia. Ara bé, suposo que degut a una pèssima socialització, en Dog no suportava a ningú “d’aspecte estrany” la qual cosa incloïa capellans amb sotana, monges, militars i policies. La història més divertida la va protagonitzar quan era ben jovenet (suposo que devia estar en ple canvi de dents) i és que en una ocasió va aprofitar que el meu avi va haver d’acompanyar en cotxe el cap de la guàrdia civil de la província per fer-li bocins el seu tricorni amb una minuciositat que va deixar a tothom sense paraules i que el meu avi va haver de pagar en favors bancaris… i molts “Ducados”!

I per què m’he permès la llicència de trencar la tònica general del blog escrivint aquest post? Perquè Dissabte l’avi ens va deixar i, una de les moltes coses que vaig intentar agrair-li les últimes setmanes i no sé si va arribar a entendre, és que gràcies a aquelles històries que explicava per entretenir-me sense haver de córrer darrere la meva bici per Besalú, he fet del meu embadaliment infantil una empresa d’ensinistrament caní que intenta utilitzar els valors que em va transmetre. A dia d’avui m’acompanyen en aquest camí ni més ni menys que quatre “Dogs”: la Cendra, la Mina, la Burka i la Fura, que no foragiten lladres ni mosseguen tricornis però m’agradaria pensar que un dia serviran d’estímul per fer menjar als néts o renebots. Possiblement hi posaré més pa que formatge i els explicaré que eren unes gosses detectores increïbles i absolutament genials que anaven a vaixells, aeroports o empreses per buscar substàncies i que elles van existir gràcies a les històries d’en Dog, el Pastor Alemany d’un rebesavi llunyà. Sigui com sigui, gràcies “Avi” i gràcies “Dog”!

Workshop Aneta Migas

L'Aneta Migas amb els dos organitzadors del curs: l'Ángel Fontecha i una servidora, Roser Feliu

L’Aneta Migas amb els dos organitzadors del curs: l’Ángel Fontecha i una servidora, Roser Feliu

Sembla que hi ha una moda per part de molts ensinistradors d’organitzar cursos: des de Reiki caní fins a ensinistrament de gallines amb clicker. La majoria són cursos seriosos però cada vegada més, sobretot considerant el context econòmic actual, organitzar formacions s’ha convertit en una manera fàcil d’aconseguir diners ràpidament i moltes vegades ni els propis alumnes es refien de fer una paga i senyal. Per això quan l’Ángel Fontecha em va proposar organitzar un workshop amb l’ensinistradora polonesa Aneta Migas vaig dubtar una mica, a Lladruc mai havíem organitzat una formació amb una ponent internacional i la idea ens imposava però no ens faltaven ni ganes ni il·lusió i el passat cap de setmana del 5 i 6 d’Abril vam organitzar el PRIMER WORKSHOP DE L’ANETA MIGAS A L’ESTAT ESPANYOL.

La pista d'ensinistrament de Can Lladruc!

La pista d’ensinistrament de Can Lladruc!

Primer de tot necessitàvem una pista àmplia de gespa, convenientment vallada, amb un fàcil accés i un bon aparcament i per això vam decidir crear-la a Masarac (Alt Empordà), un poblet de poquíssims habitants rodejat de vinyes i oliveres a tan sols nou kilòmetres de Figueres i ben aprop de Peralada. Però també calia un espai ampli a aixopluc per si el temps no acompanyava i per dinar els dos dies. La nostra idea era aprofitar molt bé el temps i sabíem per experiència que fer anar vint persones a un restaurant significava allargar la pausa del migdia més de dues hores per la qual cosa vam decidir oferir nosaltres mateixos els àpats a base de cuina tradicional, al local social del propi Ajuntament. I així és com mares, germanes i fins i tot l’alcalde del poble es van posar “mans a la obra” per oferir una activitat novedosa en un poble on la majoria de gossos són tan rústics que no saben ni asseure’s a la ordre.

Què millor que un dinar casolà fet per les mares i servit en el local social?

Què millor que un dinar casolà fet per les mares i servit en el local social? A la foto la Mar, en Santi, en Josep , la Susanna i la Cristina gaudeixen del menú vegetarià…

La idea era oferir molt poques places, tan sols vuit amb gos i deu sense, per tal que tothom pogués aprofitar al màxim una ponent de gran qualitat. Vam difondre el cartell a través de les xarxes socials i les inscripcions no van tardar en formalitzar-se, fins i tot hi vam haver d’apuntar set persones a la llista de reserva perquè es van quedar sense plaça!

En Xoco, la Kira, en Kai, la Lua, la Nora, la Shila i els seus propietaris i amics esperant ansiosos el començament del workshop!

En Xoco, la Kira, en Kai, la Lua, la Nora, la Shila i els seus propietaris i amics esperant ansiosos el començament del workshop!

El Dissabte alguns alumnes estaven tan motivats (i això que venien de punts tan llunyans com Cantàbria, Huesca o Lleida!) que a les vuit del matí n’hi havia que ja rondaven pel poble i ens van ajudar a col·locar les cadires i penjar les últimes pancartes. Quan vam començar el workshop vam tenir la seguretat que l’esforç de tots aquests mesos havia valgut molt la pena!

Que atents que estaven tots! :)

Que atents que estaven tots!

Mai havia pogut veure treballar a l’Aneta Migas en directe i em va encantar el seu “savoir faire”. Repassant el seu currículum m’imaginava que seria una “diva” com altres ponents internacionals que havia conegut i em va sorprendre descobrir una persona molt humil i càlida, capaç de fer fotos emocionada a un plat de sèpia o agrair fervorosament la qualitat de l’hotel que li vam facilitar. Algú em va dir fa temps que un ensinistrador, abans que tècnic, ha de ser bona persona i en aquest sentit l’Aneta em va meravellar ja que no només és molt precisa i té les idees claríssimes sinó que és molt pròxima als alumnes i amb la seva empatia és capaç d’extreure el millor de cada gos i cada guia, independentment de la seva tipologia o nivell. D’aquesta manera va ser capaç de millorar el comportament de gossos des del nivell d’en Xoco, un Labrador xocolata de companyia, fins a l’Hugo, un Malinois que, si tot va bé, d’aquí poc estarà participant als mundials d’I.P.O. Crec que parlo en nom de tots quan dic que realment va ser un workshop on, qui més qui menys, tothom va poder aprendre coses que li serviran per millorar el seu nivell d’ensinistrament.

La "Mini-Mali" de la Roser practicant l'ordre d'asseure's :)

La “Mini-Mali” de la Roser practicant l’ordre d’asseure’s…

I el "Maxi-Mali" de la Isabel esperant indicacions :)

… el “Maxi-Mali” de la Isabel esperant indicacions…

I el "crazy-Mali" de l'Ángel!

… i el “crazy-Mali” de l’Ángel a punt d’atacar el mossegador! 🙂

I les meves Malinois preferides: la Súper Indra volant per agafar el mossegador...

I les meves Malinois preferides: la Súper Indra volant per agafar el mossegador…

La Cendra fent salts d'alegria

… i l’hipermotivada de la Cendra fent salts d’alegria només d’entrar a la pista!

Però no només hi havia Malinois, la India també ho va fer molt bé!

Però no només hi havia Malinois, la India també ho va fer molt bé!

La Mel va fer un costat propi de gossa "IPOnera"...

La Mel va fer un costat propi de gossa “IPOnera”!

En Xoco va aprendre a millorar la seva cridada

En Xoco va aprendre a millorar la seva cridada!

I la Pastor Alemany de treball més guapa de l'univers va fer un paper força digne pel mal entrenament que portàvem!

I la Pastor Alemany de treball més guapa de l’univers va fer un repàs de les ordres bàsiques 🙂

Va ser un cap de setmana intens i productiu i a la nit tots vam dormir com socs però em sabia greu que l’Aneta després de fer tants kilòmetres no visités res i el Dilluns ens vam aixecar ben d’hora per fer un tomb pel museu Dalí i les Vinyes d’Olivardots de Capmany abans d’anar a l’aeroport on, per cert, vaig aprofitar per entrenar la Mina i la Burka.

Ja per acabar vull donar les gràcies als nostres patrocinadors Royal canin (per donar-nos bosses, clauers, cantimplores, mostres i un llarg etcètera de regalets pels alumnes), Julius K9 (per regalar-nos cinc samarretes, mossegadorets-claures i bosses porta-documents i deixar-nos exposar el seu material d’altíssima qualitat), als Laboratoris Virbac per comptar un cop més amb nosaltres i a Sakatia, la nostra botiga de referència a Girona.

Finalment només ens queda agrair a tots els alumnes les seves ganes d’aprendre, la seva predisposició i la seva confiança en nosaltres, aquest serà el primer de molts workshops d’alta qualitat que us volem oferir!

Bon Nadal!

Les tres “reines” de Lladruc, la Burka, la Mina i la Cendra, i la resta de l’equip de Lladruc educació canina us volem desitjar un Bon Nadal i un 2014 ple de lladrucs! Gràcies, un any més, per deixar-nos gaudir dels vostres gossos! 🙂

Postal de Nadal Lladruc

Postal de Nadal Lladruc

Feliç diada!

Tot l’equip de Lladruc i especialment la Cendra, la model oficial del blog, us vol desitjar una Feliç Diada!

Feliç Sant Jordi!

Tal com mana la tradició, la Cendra i tot l’equip Lladruc us vol desitjar un Feliç Sant Jordi!

Campionats europeus a Suïssa

Com a bona autònoma no em costa reconèixer que m’ho penso dues vegades abans d’anar-m’en de vacances però els campionats europeus de dogfrisbee eren massa temptadors, massa enriquidors professionalment i personalment i massa divertits per ignorar-los. I així va ser com ens vam agafar cinc dies (del 25 al 29 d’Agost) per anar a Mellingen (Suïssa) on s’havien citat equips de bona part d’europa. “L’Spanish delegation” comptava amb cinc competidors: David Román amb “Ro” i “CIA”, Jordi Carrasco amb “Màster”, Aitziber Arandia amb “Indar”, Rafel Bosch amb “Eole” i una servidora, Roser Feliu, amb la protagonista absoluta d’aquest blog, la Cendra.  Val a dir que, tot i haver-nos esforçat moltíssim per deixar el llistó ben alt les decisions dels jutges no ens van ser massa favorables. Sincerament, la sensació que m’en vaig endur va ser que hi havia gossos més aviat mediocres amb guies excel·lents que s’havien esforçat a realitzar un treball extraordinari. M’explico millor: esperava veure gossos d’una qualitat natural superior, gossos exhultants i “psicòpates” pel frisbee i, en canvi, vaig veure ensinistraments adaptats a gossos més aviat lents, desmotivats i un xic robotitzats que donaven pas, això sí, a coreografies espectaculars motivades, sobretot, per un control brutal de l’exercici per part del guia. Parlant en plata: molt de mèrit del guia i poques qualitats naturals de l’animal. (Però com que encara em queda molt per arribar al seu nivell no criticaré més! 🙂

(Trobo que aquesta foto és brutal! Qui diu que el Frisbee està destinat als Borders?)

AWI Qualifier Spain

El 18 de Juny vam anar a Tarragona a la competició internacional de dogfrisbee “‘AWI Qualifier Spain”, que va tenir el patrocini de Lladruc. El dia abans vam poder assistir a un seminari organitzat per Julia Zimmermann i Björn Tigges, dos alemanys que s’han convertit en tot un referent de l’esport, on vam aprendre nous llançaments, manteniment del gos de frisbee i vam aprofundir en alguns aspectes fonamentals del reglament, com per exemple quins salts podem fer amb gossos menors d’un any o com es puntua una ronda de freestyle. L’ambient va ser molt bo en tot moment, sobretot perquè gairebé tots havíem coincidit a l’anterior competició a Saragossa i ja teníem les bromes (i les delícies gastronòmiques de cada punt d’espanya) apunt.

L’endemà vam començar amb la ronda de freestyle i, tal com va passar a Saragossa, em vaig quedar bocabadada del nivell dels participants alguns dels quals sortien gairebé taquicàrdics de la pista. 

Després va tenir lloc una exhibició de dogdancing a càrrec de la campiona d’espanya de l’especialitat i  Lladruc va fer una exhibició de detecció. Els nervis, la calor i el fet que escassament deu minuts abans havíem sortir a la pista a competir ens van jugar una mala passada i la Cendra i l’Eole van fallar bastant en la marcació de la substància. Tot i així, estic contenta de l’actuació dels gossos davant del nombrós públic i les condicions ambientals adverses.  

Quan estàvem apunt de sortir a la ronda de Throw&Catch vaig veure que la Cendra no recolzava bé la pota dreta de davant. No tenia cap fractura ni cap lesió muscular important però li costava el moviment d’abducció. Com que per mi és una qüestió de pura responsabilitat mantenir el benestar físic i psicològic de la meva atleta abans que el meu egoïsme com a guia d’obtenir un lloc a la classificació, la Cendra es va quedar descansant al transportí i just després de veure la ronda de Throw&Catch vam anar a demanar l’opinió d’un veterinari 24hores. Com que, com en tot a la vida, sempre n’hi ha una de cada, al tornar vam guanyar el lot de productes que es sortejava a la rifa!

Després de dinar van tenir lloc les últimes rondes de freestyle i Throw&Catch i la jornada es va acabar amb la sorpresa de veure com en Rafel i l’Eole obtenien el tercer lloc en el Throw&Catch i el setè a la general. 

Des d’aquí felicitar a tots els participants, sobretot al campió absolut, David Román, i a l’organització per impulsar aquest esport i donar les gràcies a aquesta gran família de “bojos pels discs voladors” per fer-nos tan agradable la jornada: Oiane, Óscar, Robertín, Mariàngels, Aitziber, Leyla, Urri, David, Jordi, Anabel, Sònia, etc.

%d bloggers like this: