Aconseguir fer somriure: la Cendra i un peluix de “La patrulla canina”

Una clienta em va trucar explicant que el fill d’una amiga seva estava ingressat a l’hospital per culpa d’una llarga malaltia. El nen, de sis anys, està boig pels gossos (a casa en té tres!) i és un fan incondicional de la sèrie “Paws Patrol” o “Patrulla canina” que, pel que sembla, és un èxit entre els més petits. Entre la clienta i jo vam pensar què podíem fer per amenitzar-li l’estada però el seu estat immunològic no permet que rebi visites ni tenir contacte amb gossos i ens costava trobar bones opcions.

I llavors se’ns va acudir una cosa: la mare li va dir que el seu peluix “Rocky”, mentre ell dormia, havia “volat com els Reis d’Orient” fins a arribar a casa nostra i, a cau d’orella, li havia explicat a la Cendra, la gossa detectora més veterana de Lladruc, que el seu propietari estava molt cansat, molt trist i que no tenia ganes de seguir lluitant. Tot seguit, li va explicar que la Cendra ens havia demanat ajuda per enviar-li això:

cendra rocky 2

Ara, la meva clienta m’acaba de trucar emocionada. Es veu que el nen es va aixecar d’una revolada, va demanar a la infermera que li portés una pilota (que va acabar sent una pila d’embolcalls mèdics de plàstic) i va fer esforços per aixecar-se del llit i fer un parell de xuts. Diu que, quan per fi surti de l’hospital, vol xutar moltes vegades una pilota “de veritat” a cada un dels nostres gossos i que ha preguntat si els “gossos de la patrulla canina de Girona” poden menjar pollastre.

I aquí em teniu, ben emocionada, pensant en com n’és de fràgil l’existència i de com n’és fàcil fer somriure un nen amb l’ajuda d’una gossa pacient, un ordinador, el peluix del meu nebot (gràcies, Albert!) i una mica d’imaginació.

P.D- Si coneixeu algú que es trobi en la mateixa situació, la Mina diu que, com a segona responsable de les relacions públiques de Lladruc, també s’ofereix voluntària 🙂 🙂

Anuncis

Taller Lladruc a l’Escola Mare de Déu del Món de Girona

A la pàgina de la F.A.D (Fundación de Ayuda contra la Drogadicción) podeu llegir diversos estudis que demostren que el consum de drogues comença cada vegada més aviat i amb les vulgarment anomenades “drogues lleugeres” com el haixix o la marihuana que, per desgràcia, bona part de la població considera encara “inofensives”. És per aquesta raó que a Lladruc sempre intentem conscienciar a la població i sobretot als més joves dels riscos que suposa a tots nivells el consum de drogues i ho fem com millor sabem: fent exhibicions, xerrades i tallers amb els nostres gossos detectors.

L’últim el vam fer el passat 27 d’Octubre a l’Escola Mare de Déu del Món de Girona i ens hi van acompanyar la Fura, la Mina i la Syra, les gosses detectores més sociables i tranquil·les de Lladruc.

Primer una servidora els va explicar quines són les drogues més habituals i perquè són perilloses per a la nostra salut i després els vaig explicar que molts policies i empreses de seguretat compren gossos detectors com els que nosaltres preparem per ser més efectius en la seva feina. Els vaig explicar que el procés comença amb l’elecció d’un cadell d’una genètica determinada que després socialitzarem i educarem perquè quan sigui gran sigui eficaç en allò que se li demani. El primer exemple va ser la Fura de Togaricha, Pastor Alemany de treball de només sis mesos, que els va ensenyar com s’inicia la preparació d’un cadell per tal que quan “sigui gran” pugui ser “una senyora gossa detectora”.  Els nens van quedar sorpresos de veure que els gossos de seguretat poden ser sociables, afectuosos i els encanta que els amanyaguin!

Un dels nens premiant a la Fura per fer el "Seu" perfecte

Un dels nens premiant a la Fura per fer el “Seu” perfecte!

La Mina és la relacions públiques infantil de Lladruc perquè està enamorada de tots els nens de l’univers. Tant és així que quan passeja pel carrer i veu un cotxet s’asseu davant i arqueja les celles esperant rebre una carícia. Potser és un pensament massa antropomòrfic però us puc assegurar que quan va baixar del cotxe i va veure 25 nens esperant-la els seus ulls eren de pura il·lusió. La Mina els va ensenyar l’obediència de base necessària d’un gos detector (asseure’s, estirar-se, quedar-se quieta, caminar al costat i venir quan se la crida) i tots els nens van poder donar-li premis, tocar-la i abraçar-la i ella, òbviament, va estar-ne encantada!

La Mina xocant la pota a una de les alumnes

La Mina xocant la pota a una de les alumnes

Una alumna fent el "seu" a la Mina. Mireu quina cara de felicitat tenen tots els nens! :)

Una alumna fent el “seu” a la Mina. Mireu quina cara de felicitat tenen tots els nens! 🙂

Finalment la Syra, Border Collie, va buscar la substància amagada en una de les llaunes que havíem situat prèviament en fila i va fer una marcació passiva. Després va ensenyar-los habilitats avançades com passar al mig de les cames, donar la pota, xocar-la, fer la croqueta, fer el mort, caminar  a dues potes i tots els nens es van barallar perquè volien tocar “la gossa peluda de dos colors”!

La Syra xocant la pota mentre camina a dues potes, aquesta habilitat va encantar a tots els nens!

La Syra xocant la pota mentre camina a dues potes, aquesta habilitat va encantar a tots els nens!

Des d’aquí volem donar les gràcies a l’Escola Mare de Déu del Món i a tots els alumnes per haver confiat en Lladruc pel desenvolupament d’aquesta activitat i esperem tornar-nos a veure ben aviat!

Roser Feliu

Squitx i Júlia

Una de les satisfaccions més grans que tinc com a professional és observar com, gràcies a l’educació rebuda, els gossos s’integren plenament dins l’àmbit familiar. Un d’aquests moments màgics l’he viscut gràcies a l’Squitx, un Labrador Retriever de Vic que des de fa unes setmanes comparteix jocs i becaines com aquestes amb la seva nova amiga Júlia:

“Que cansat és això de fer de cangur!”

“Ummm… I no paren de fer-nos fotos, oi Júlia?”

“Aiii… Quina paciència s’ha de tenir! I després diran que TU no els deixes dormir!”

Lladruc a l’escola Vedruna

El passat 8 de Juliol Lladruc va realitzar un taller educatiu al casal d’estiu de l’escola Vedruna de Malgrat de Mar.

Inicialment l’havíem plantejat pels alumnes de cicle mitjà però degut a la insistència de professors i monitors vam acabar fent-lo per tot el casal, 72 alumnes!  La xerrada va tenir dues parts diferenciades, en primer lloc vam explicar lleugerament com s’és un bon propietari, totes aquelles responsabilitats que comporta un gos, des de treure’l a passejar fins a portar-lo al veterinari i després ens vam centrar en els gossos d’ajuda social (gossos guia, rescat, assistència, teràpia, etc). Finalment la Cendra, pastor belga malinois, els va fer una demostració d’obediència: caminar al costat de la corretja sense tibar, asseure’s, estirar-se i quedar-se quieta a l’ordre i els vam mostrar com s’inicia un treball de gos detector.

També vam considerar bàsic, sobretot tenint en compte l’agressió mortal soferta una setmana abans per un nen gallec en mans del seu gos, impartir un taller de prevenció de la mossegada. Vam explicar com s’ha d’actuar davant d’un gos abandonat, quins aspectes s’han de tenir en compte a l’hora d’aproximar-se i manipular un gos que coneixem poc i com evitar agressions en l’àmbit domèstic.

Finalment vam sortir al pati i els alumnes van poder posar en pràctica els coneixements adquirits amb la Vall, Golden Retriever, que val a dir-ho, va estar encantada de ser el centre d’atenció i rebre una allau de, ara sí, curoses carícies infantils.

Ens enduem un molt bon record d’aquesta escola, els alumnes van estar molt atents i van fer un munt de preguntes, els professors i monitors estaven tant o més meravellats que els nens i tant nosaltres com les gosses ens ho vam passar d’allò més bé. Des d’aquí agraïr al director del casal, al director del centre educatiu i als responsables de l’activitat l’oportunitat que ens han donat d’aportar el nostre petit granet de sorra per ajudar a crear, ja des de ben joves, una societat més responsable amb els gossos.

Trufa

La Trufa és una Bouvier de Berna de sis mesos que viu a Girona. La Montse, la seva propietària, volia tenir una gossa ben educada, socialitzada i tranquila que pogués conviure amb els seus néts sense problemes. Com que d’adults poden arribar a pesar més de quaranta kilos i amb un simple cop de cua poden fer caure a un nen, vam començar l’educació bàsica ben aviat. 

Ara la Trufa sap asseure’s, estirar-se, quedar-se quieta, caminar al costat sense estirar de la corretja i venir a la ordre. I el més important, la seva mestressa està tranquila i confiada sabent que se la pot endur a tot arreu. L’únic petit problema és que els néts es barallen per acariciar-la!

La cridada

Ahir al vespre conduïa cansada després d’una llarga jornada quan de forma inesperada un gos petit se’m va creuar per davant del cotxe corrent a tota velocitat. No el vaig atropellar de miracle. Al seu darrere dos nens d’uns vuit anys, galtavermells i esbufegant em van demanar perdó i van seguir corrent darrere l’animal. Des del cotxe els vaig cridar que corressin en direcció oposada al gos i… sorpresa! El petit creuat de terrier va fer un sprint cap a ells movent la cua, el van lligar, esbroncar i se’l van endur cap a casa.

Aquest no és un problema infreqüent. Cada any a Espanya, hi ha un munt de morts i d’accidents de trànsit degut a la presència de gossos a la via. Molts són gossos abandonats però una àmplia majoria tenen propietari. Irresponsable, però tenen un propietari.

Potser perquè durant molts anys he estat propietària de gossos nòrdics  considero fonamental que qualsevol gos vingui quan s’el cridi. No és cap tonteria, una bona cridada és una assegurança de vida. Un gos que no vingui quan se’l crida és possible que mori atropellat, enverinat, s’extraviï o rebi una mossegada d’algun gos amb mal caràcter.

La majoria de propietaris confien en que els seus gossos  tornen quan els criden però en situacions compromeses s’adonen que l’educació donada  fracassa estrepitosament. Al mig de la ciutat, amb altres gossos, rere un ciclista, prop d’una gossa en zel o al mig d’un estol de coloms és quan la cridada es demostra o no efectiva. Un gos que ve “quan vol”, “quan estem sols” o “quan no hi ha res més interessant” no té una bona cridada i, més enllà de posar en perill la pròpia vida genera un gran problema al seu propietari. Alguns s’han endut un bon ensurt i es resignen a dur el gos sempre lligat. No és difícil reconeixe’ls en qualsevol parc: els seus gossos estiren impetuosament la corretja per anar a jugar amb els altres o bé s’esperen pacientment frustrats a que el propietari decideixi tornar cap a casa. S’ho mereixen? Rotundament no. Com deia en el post anterior, un gos ha de poder realitzar l’exercici físic necessari pel seu benestar físic i mental i és francament difícil (sinó impossible) si sempre el duem lligat.

Per a tot això, és fonamental una bona cridada. Qualsevol ensinistrador seriós la treballarà des de la primera classe per tal d’aconseguir que el gos vingui:
– A qualsevol distància.
– En qualsevol circumstància.
– Immediatament.
– I a la primera.

Només així es poden evitar situacions tan perilloses, desagradables i frustrants com la que vaig viure ahir.

Un cadell de reis (o “assaig sobre la irresponsabilitat”)

Matí de dilluns, quarts de vuit del matí. Gairebé sonàmbula, intentant lluitar contra una fred colpidora, amb la corretja de la Cendra a la mà esquerra i encabint la meva rígida mà dreta dins uns guants que s’han passat un any a l’armari em desperta una conversa:

Mare: què li demanaràs als reis per Nadal?
Fill: un cadell!
Mare: ah si? Quin cadell vols? Saps que l’hauràs de cuidar molt, oi?
Fill: i tant! Vull un cocker!
Mare: molt bé. Què et sembla si quan vingui el papa anem a la botiga a veure si n’hi ha algun i ho apuntem a la llista?

Potser en unes altres circumstàncies, en un dia més càlid i menys atapeït de clients el diàleg no m’hagués afectat tant però avui que, perquè no dir-ho, hagués preferit estar dormint plàcidament que passejar la meva gossa a 3ºC, la conversa m’ha deixat esfereïda. Com es pot ser tan inconscient? Com es pot tractar un animal com un simple regal que es desembolica per reis? 

Sé com acabarà el cas. Ho veig amb tant de realisme que gairebé fa mal. El cadell serà preciós, un cocker de llargues orelles que farà les delícies de la família fins a finals del mes de Febrer quan comenci a clavar les seves dentetes esmolades a tot el que trobi i es faci les necessitats arreu. Llavors els pares decidiran que el millor serà que, durant la nit i durant la seva absència, el gos visqui al balcó. El cadell es convertirà així, en un jove mal educat al qual ningú ha posat cap mena de pauta. Probablement mossegarà massa fort al nen, lladrarà compulsivament o trencarà tot el que trobi. Llavors decidiran trucar a un educador caní, imagineu-vos que sóc jo. Hi aniré, els explicaré tot el que els cal fer, exigiré la implicació dels adults i demanaré la col·laboració del fill. Probablement el nen no estarà preparat per aquesta decisió i acabarà essent la mare qui se n’ocuparà, qui farà un lloc a la seva apretada agenda per tenir cura de l’animal. No podrà. El gos no serà abandonat a l’estiu com tothom es pensa però en canvi “se n’anirà de vacances” a casa uns amics que tenen un xalet enorme on s’explica al nen que podrà córrer, saltar i jugar… en la més absoluta soledat. Anys més tard es morirà i ja ningú recordarà que un dia havia estat motiu d’alegria d’un nen. 

Em sembla lamentable però em veig amb l’obligació moral de fer un “recordatori per inconscients”: un gos no és una joguina, és un ésser viu que ens acompanyarà durant una bona colla d’anys. Perquè ens ho prenem tan a la lleugera?

(Vaig a treure la Cendra. Brrr! Quina fred!).

Lladruc a l’escola de Vila-Roja

El divendres 12 de Juny Lladruc va organitzar un taller de prevenció de mossegades canines a l’escola de Vila-Roja (Girona). L’alumnat de 1r i 2n curs de primària va poder gaudir d’una xerrada adaptada als seus coneixements sobre com evitar els accidents amb els seus amics de quatre potes. En aquest sentit, cal dir que la majoria d’agressions de gossos domèstics cap a infants es produeixen pel desconeixement d’aquests. Per evitar-ho, a Lladruc vam ensenyar-los quan no havien de tocar un gos, què havien de fer per apropar-s’hi i quin llenguatge corporal havien d’utilitzar. Aquestes eines els permetran estar més segurs amb els seus propis gossos però també amb gossos desconeguts.

P1160041

Un cop acabada la part teòrica, van sortir al pati i l’Aux, Pastor Belga Malinois, els va fer una petita demostració d’obediència: caminar al costat de l’amo amb i sense corretja, seure, estirar-se i posar-se dempeus al sentir l’ordre a distància, permanèixer quiet fins i tot en absència de l’amo, venir inmediatament quan se’l cridava, etc.

P1160092

Els alumnes estaven meravellats i no van dubtar en voler acariciar el gos tal com havien après a la classe teòrica.

P1160096

Va ser una jornada molt agradable, la mainada estava molt atenta i predisposada, no van deixar de fer preguntes i van assegurar-nos que educarien molt bé els seus gossos, cosa que ens va omplir d’alegria perquè… ells són els adults del demà! L’apunt graciós el va aportar una mestra “Tant de bo féssiu tant de cas com el gos! Us imagineu? Dir “seu” i tots vosaltres ben atents” I ens va preguntar, encuriosida:  “Quin mètode feu servir?”.

%d bloggers like this: