Felicitats Víctor i Nuka!

En Víctor i la Nuka (veure post del 4 de Febrer) han acabat Pirena. Tot i la fred, l’esgotament físic i mental, la novetat i un munt de reptes més, el tàndem va arribar el dia 19 de Febrer a la Molina. Han estat un munt de kilòmetres, inclemències i contratemps els que han hagut de vèncer però el premi a la resistència ja és a les seves mans. Moltes felicitats!

El 21 de Març els espera una nova competició ni més ni menys que… a Noruega! Molta sort!

P.D- La foto és gentilesa de la família Denali- Roc. Moltes gràcies!

Anuncis

Lladruc a Pirena 2011!

Lladruc serà un dels sponsors del tàndem format per Víctor Carrasco i la seva samoyedo Nuka que aquest any participarà a la Pirena 2011 per primer cop.
Els dos s’inscriuen en la categoria de skijoring que, pels que no coneixeu la disciplina, vindria a ser un esquiador de fons lligat per la cintura d’un gos que l’impulsa. Pirena, sobretot en aquesta modalitat, exigeix una gran preparació física però també suposa un gran repte mental ja que són quinze dies de competició gairebé diària, a una gran alçada i amb temperatures molt baixes que generen un gran desgast.

A Lladruc, però, estem convençuts que en Víctor i la Nuka ho faran d’allò més bé i per això hem volgut aportar el nostre granet de sorra perquè puguin complir el seu somni de participar a la ruta blanca dels Pirineus. La història, però, no s’acaba aquí perquè quan la Nuka i en Víctor arribin a la Molina seran els únics participants catalans d’aquesta modalitat i en Víctor, amb només 21 anys, un dels corredors més joves que mai s’hi hagin inscrit.

Víctor i Nuka: la “família Lladruc” us desitja molta sort en aquest gran repte que esteu apunt d’emprendre. Tot i que no podrem estar al vostre costat a la sortida de cada etapa us desitjarem un good mushing! amb totes les nostres energies!

Com hem de cuidar els plantars del nostre gos?

Gràcies a la meva experiència durant alguns anys en gossos de trineu cada hivern acabo rebent algun mail preguntant quines cures s’han de tenir per tal que no es lesionin els plantars dels gossos així que avui he decidit fer-ne un post. Espero que us sigui útil!

Abans que res, hem de tenir en compte la dita del món del mushing “no feet, no dog”, és a dir, “sense plantars no hi ha gos”. No us negaré que jo estic obsessionada en el tema i és que en gossos de competició una acurada selecció genètica, una bona alimentació, un correcte entrenament, una excel·lent preparació física, un material ben estudiat i, en definitiva un bon equip, pot deixar de ser-ho per un element tan inicialment simple com uns plantars mal cuidats. Les causes són variades:

  1. Ferides anteriors mal cicatritzades o infectades o bé inexperiència del musher a l’hora de tractar-les.
  2. Incorporació massa recent d’un gos amb els plantars lesionats al tir.
  3. Entrenaments per terrenys massa durs i agrestes.
  4. Entrenaments en superfícies abrasives o inadequades (asfalt, grava, etc).
  5. Ús inadequat de botins.
  6. En gossos de companyia que eventualment van a la neu d’excursió es produeix, a més, una falta d’aclimatació al medi unit a una manca total de coneixement en aquest sentit per part dels propietaris.

Com veieu, totes aquestes causes podrien ser resoltes amb sentit comú. Què hem de fer?

  1. El primer que s’ha d’intentar és mantenir com més neta millor la zona entre els dits de les potes. En gossos de pèl llarg (Gos d’Atura, Setter, Bobtail, etc.) haurem de retallar els pèls d’entre els dits amb unes tisores de punta roma fins a deixar-los ben curts. Això evita la formació de nusos, la incrustació d’elements estranys i la formació de les temudes “boles” que dificulten el moviment.
  2. Un cop fet això és molt útil l’ús de vaselina (la típica de farmàcia) o de cremes específiques que s’han de posar en una quantitat adequada i ben repartida, sobretot entre els dits, que és on es sol acumular més neu.
  3. Per un passeig en neu d’un gos urbanita aquestes precaucions solen ser més que suficients. Ara bé, si el gos ha de realitzar un exercici més intens o bé en gossos de competició és imprescindible l’ús de botins.

ELS BOTINS

Com seleccionem els botins?

  1. Els botins han de tenir la talla exacta de les potes del gos. Alguns equips “van per feina” i trien una talla estàndard per tal d’abaratir costs en comprar-los però això és un error ja que si són massa grans resulten inútils i, si van massa ajustats generen friccions que poden derivar en lesions. (Posant un exemple humà: oi que un bon cirurgià utilitzarà guants de la seva talla exacta? El mateix amb els nostres gossos!).
  2. El material dependrà de l’ús que se n’hagi de fer: en neu, en terra, els kilòmetres previstos, historial previ de lesions plantars, etc.

Com fer-los servir? 

  1. Inicialment alguns gossos es troben estranys en l’ús de botins. És normal, porten tota la vida sense! Alguns mals entrenadors opten per castigar el gos si aquest es toca els botins o intenta treure-s’els fet que acaba causant una autèntica aversió a aquest element. (Després es queixen que els seus gossos no PODEN anar amb botins i per això es lesionen!). Per tal d’acostumar al gos a portar botins és millor habituar-los, és a dir, usant el reforç positiu acostumar-los-hi a poc a poc. Primer ensenyem els botins i el premiem. Després toquem suaument la pota amb el botí i el premiem. Després posem el botí i el premiem fins arribar al punt que el gos estarà content de saltar, córrer i caminar amb els botins posats. Enhorabona!

Si ho creiem convenient els podem podem reforçar amb venes elàstiques que s’enganxen sobre sí mateixes (no sobre el pèl) i que es poden trobar en comerços especialitzats.(Opció cutre: cinta).

TRACTAMENT DE PLANTARS LESIONATS

Què passa quan, malgrat totes aquestes precaucions el gos es fa mal als plantars? Us donaré quatre consells bàsics però m’agradaria que els agaféssiu com a consell d’una corredora, no des del punt de vista veterinari. 

  1. És molt important actuar ràpidament ja que lesions que inicialment eren petites per culpa de la motivació del gos per córrer i per l’egoïsme del musher acaben derivant en lesions més profundes.
  2. Primer de tot cal netejar bé la zona amb aigua per tal que en surtin tots els elements estranys, després cal aplicar sèrum i normalment s’ajuda a cicatritzar la ferida amb l’ús de pomades específiques com la blastoestimulina. Després es cobreix la lesió amb una gasa estèril i un botí net i es controla periòdicament.
  3. No s’ha de tenir pressa per tornar a incorporar el gos al tir. Crec que és obvi però ho escriuré perquè no quedi cap mena de dubte: NO és ètic curar una ferida de plantars amb loctite, ni superglue ni cap fixador extrafort. Pensem en el gos. Repeteixo: “no feet no dog”!

En fi, crec que he creat el post més llarg de la història del blog però entre el públic general i malhauradament entre alguns mushers també, hi ha força desconeixença per la qual cosa he volgut donar com més nocions millor. Com sempre si teniu algun dubte que voleu consultar podeu escriure’m a lladruc@hotmail.com i us respondré encantada.

P.D- Si voleu fer servir el post feu-nos-ho saber. Com ja us he dit en d’altres ocasions no tenim secrets però el text i les fotos formen part del nostre material. Gràcies!

La Denali i en Roc

Vaig conèixer a la Denali, una preciosa malamut, el mateix dia que va arribar a la seva nova llar. Era una cadelleta blanca i grisa d’unes nou setmanes que amb prou feines ocupava mitja rajola i dormia plàcidament en un raconet del menjador. Normalment el primer dia que vaig a fer una classe d’educació per cadells em trobo amb la mateixa escena: tots els membres de la família desesperats atossigant al pobre cadell desubicat mentre em fan un munt de preguntes a la vegada i em mostren totes les destrosses, més o menys greus, que ha fet el nouvingut. A casa la Denali, però, tot va ser diferent: els propietaris s’havien comprat un bon llibre d’educació per cadells que s’havien estudiat molt bé, tenien totes les coses necessàries pel seu benestar (fins i tot diversos kongs!) i eren molt conscients de la raça que havien escollit. Un cop aclarits els pocs dubtes que tenien, vam començar les classes d’obediència bàsica i la Denali de seguida va aprendre a asseure’s, ajeure’s, quedar-se quieta, venir a la ordre i caminar al costat sense estirar. Poc a poc aquella cadelleta va anar creixent i, com que ja s’havia establert certa amistat amb els propietaris, vaig convence’ls perquè la portessin a l’exposició canina internacional de Girona (post del 22 de Març 2009) i perquè provessin de fer mushing. Els va agradar tant que uns mesos després fins i tot em van demanar el trineu per fer excursions a la muntanya!   

Gairebé dos anys després han decidit incorporar un nou membre a la família: en Roc, un cadellet de malamut amb una màscara espectacular que és tot un terratrèmol. Com podreu veure en el vídeo que m’han dedicat, els quatre formen un equip excepcional:

(Tot i que aquest és un bloc professional, us ho havia de dir: m’heu ben emocionat. Moltes gràcies per confiar en mi, en Lladruc i per estimar-vos tant aquests gossos tan increïbles que teniu).

Venc el trineu

Des que van morir la Lina i en Misto el trineu ha quedat abandonat a un racó del garatge acumulant pols. És difícil veure’l i no enyorar el munt de bons moments que vam passar tots junts per la qual cosa he decidit vendre’l.

És un Extrapôle lila amb el manillar canviat, un pack sack negre de doble cremallera i màxima ventilació, funda pels patins, fre d’alfombreta i cordes noves. Sé que el podria vendre més car però el deixo per 650euros. Si sabeu d’algú que hi estigui interessat pot contactar amb mi a través del correu electrònic lladruc@hotmail.com o bé al telèfon 636385174.

Good mushing!

Pirena 2009

 

 

Un altre cop l’aventura blanca, la travessia dels Pirineus durant 15 dies amb trineus estirats per gossos. Benvinguts a la 19ª edició!

Aquest any la Pirena es presenta insuperable. Equips d’altíssim nivell i una neu que permetrà fer, per fi, uns traçats propis de la mitja distància. Això pot beneficiar alguns dels equips estrangers (on estan més acostumats a grans distàncies) però em temo que pot perjudicar als equips espanyols, més acostumats a trajectes curts i pistes perfectament marcades. Ja ho veurem.

Entre els meus preferits:

          Josep Domingo: aquest empresari de Mataró és ja tot un veterà a Pirena. A part de ser un dels primers en utilitzar Alaskan Huskies va ser durant molts anys distribuïdor dels productes Extrapôle i una de les persones que més cura té a l’hora d’entrenar, cuidar i transportar els seus gossos. Aquest any, però, diu que ha entrenat menys del que li tocaria i és que tenir un fill suposo que és això, molts biberons i pocs circuits de mushing…

          Jesús Raigoso: àlies “Lobito” és un dels mushers més divertits, carismàtics i alegres de la travessia. Més enllà de la tècnica, en aquest esport és molt important el “savoir faire” i Raigoso té una capacitat de superació, una adaptabilitat i una flexibilitat que, juntament amb el seu gran equip d’alaskans de primer nivell, no m’estranyaria que el situessin a dalt del podi.

          Iker Ozcoidi: des de la meva infantesa, quan anava engreixant la guardiola  “Pirena, criadero o el meu primer gos” que veig Ozcoidi a la televisió. Aquest musher navarrès amb aparença “hippy” va començar molt jove i ha anat adquirit una experiència i unes destreses que de ben segur l’ajudaran a col·locar-se entre els primers llocs de la general. Els rumors “musheros” diuen que s’ha passat bona part de l’hivern entrenant als Pirineus i… què hi ha millor que entrenar al costat de casa i començar la carrera amb una bona quantitat de glòbuls rojos a la sang?

          Tom Andres: per molts, aquest alemany és digne d’admiració i l’innombrable punt de referència. No el conec personalment ni he vist mai la seva manera de treballar però, a jutjar pels gossos que portarà a la travessia i les seves acurades línies de sang estudiades al mil·límetre podria ser una competència molt interessant i un gran estímul pels equips que he comentat anteriorment.

Amb nòrdics poques novetats. Suposo que Jaume Pou, recent estrenat al panorama musher, farà la seva primera Pirena amb més il·lusió que possibilitats i que Lázaro Martínez, que entrena els seus gossos a la Cerdanya des de fa anys, serà dels primers.

Què més? Com sempre, sorprèn la, gairebé, nul·la presència femenina i que les poques dones que s’atreveixin a participar a Pirena ho facin com a handlers de les seves parelles. Exceptuant l’skijoring, on podrem veure “estrelles” com Lena Boysen (Hillestad) sembla que el mushing sigui un esport masculí. Una autèntica pena!

Ah! Ho volia mantenir en secret però, com sol passar amb les grans notícies, no em puc aguantar… L’equip Lladruc s’està plantejant participar a la Pirena 2011-2012. Us anirem informant! 😉

Èxit de l’equip Lladruc al Campionat de Catalunya

Torno entusiasmada del Campionat de Catalunya a Bell·lloc d’Urgell.
Els resultats de l’equip Lladruc han estat espectaculars:
– 3r classificat en la categoria 4N (4 gossos nòrdics).
– 2n classificat en la categoria SH/D (patinet 1 o 2 gossos).
– Campió de Catalunya en la categoria 6S (6 gossos).

En moments com els que es produeixen quan puges al pòdium són els que donen sentit a tot allò que, per qualsevol persona un xic més assenyada que el col·lectiu “musher” no en té cap: dormir 5 hores tres cops per setmana per entrenar, tenir el cotxe ple de pèl de gos, gastar-te mig sou en comprar material i pinso de primera qualitat, aprendre fisioteràpia canina, passar una fred increïble o córrer amb un esquinç i un trencament fibril·lar a la cama esquerra…  Tot aquest esforç, tota aquesta energia posada en les carreres de gossos de trineu cobra encara més sentit quan sents el teu nom i el del teu equip i puges al pòdium amb el teu gos guia. Ell és el vertader protagonista de tot plegat; l’animal que t’aguanta el ritme i encara l’accelera més, el que no para de moure la cua i et porta l’arnès amb la boca quan fa dies que no sortiu. En “Mistito” el meu mestís d’excel·lent pedigree que després de només 8 entrenaments pot fer 11 kilòmetres en dos dies, arribar i… encara mirar-te estranyat quan no pots ni pujar les escales de casa de les agulletes que tens!

Gràcies a tots els que m’heu ajudat a fer-ho possible, sobretot a en Robert i en Carles que, a part de tornar-me a endinsar en el “perillós món del mushing”, han fet un excel·lent paper com a representants de Lladruc en aquest campionat de Catalunya!

Ara només hem de repetir pòdium als campionats en neu! Heik! Heik!

%d bloggers like this: