Ahir al vespre conduïa cansada després d’una llarga jornada quan de forma inesperada un gos petit se’m va creuar per davant del cotxe corrent a tota velocitat. No el vaig atropellar de miracle. Al seu darrere dos nens d’uns vuit anys, galtavermells i esbufegant em van demanar perdó i van seguir corrent darrere l’animal. Des del cotxe els vaig cridar que corressin en direcció oposada al gos i… sorpresa! El petit creuat de terrier va fer un sprint cap a ells movent la cua, el van lligar, esbroncar i se’l van endur cap a casa.
Aquest no és un problema infreqüent. Cada any a Espanya, hi ha un munt de morts i d’accidents de trànsit degut a la presència de gossos a la via. Molts són gossos abandonats però una àmplia majoria tenen propietari. Irresponsable, però tenen un propietari.
Potser perquè durant molts anys he estat propietària de gossos nòrdics considero fonamental que qualsevol gos vingui quan s’el cridi. No és cap tonteria, una bona cridada és una assegurança de vida. Un gos que no vingui quan se’l crida és possible que mori atropellat, enverinat, s’extraviï o rebi una mossegada d’algun gos amb mal caràcter.
La majoria de propietaris confien en que els seus gossos tornen quan els criden però en situacions compromeses s’adonen que l’educació donada fracassa estrepitosament. Al mig de la ciutat, amb altres gossos, rere un ciclista, prop d’una gossa en zel o al mig d’un estol de coloms és quan la cridada es demostra o no efectiva. Un gos que ve “quan vol”, “quan estem sols” o “quan no hi ha res més interessant” no té una bona cridada i, més enllà de posar en perill la pròpia vida genera un gran problema al seu propietari. Alguns s’han endut un bon ensurt i es resignen a dur el gos sempre lligat. No és difícil reconeixe’ls en qualsevol parc: els seus gossos estiren impetuosament la corretja per anar a jugar amb els altres o bé s’esperen pacientment frustrats a que el propietari decideixi tornar cap a casa. S’ho mereixen? Rotundament no. Com deia en el post anterior, un gos ha de poder realitzar l’exercici físic necessari pel seu benestar físic i mental i és francament difícil (sinó impossible) si sempre el duem lligat.
Per a tot això, és fonamental una bona cridada. Qualsevol ensinistrador seriós la treballarà des de la primera classe per tal d’aconseguir que el gos vingui:
– A qualsevol distància.
– En qualsevol circumstància.
– Immediatament.
– I a la primera.
Només així es poden evitar situacions tan perilloses, desagradables i frustrants com la que vaig viure ahir.
Lladruc 
elisabeth
/ febrer 11, 2010Ho tindré en compte.Gracies per el consell
shanti Cris
/ febrer 11, 2010Sip, el “vine aqui” es molt important, intento treballar-lo a diari amb la Shanti i reforçar-li positivament el fet de venir.
Molt bon consell i molt bona reflexio
Susanna
/ febrer 11, 2010si si.. jo també jajajajaja crec que potser quan la Denali tingui 9 ó 10 anys…
Susanna
/ febrer 11, 2010De totes maneres, el que si és cert és que sovint som dels pocs que passegen un gos nòrdic, i fa més cas i es comporta millor que la major part dels altres gossos amb que topem.
I quan dic que es comporta millor no vull dir que fa un seu impecable. Vull dir que es mostra cordial i amistosa en les noves coneixences, que continua el seu camí (el nostre camí) quan li diem, i coses així.
I si… Potser la seva resposta a la crida no és com la que tu planteges, però estem molt contents del seu nivell de resposta “en el ancho mundo”, tu també a que si?
🙂
lladruc
/ febrer 13, 2010Elisabeth/Shanti: gràcies pels vostres comentaris! Sempre és un plaer trobar-vos per aquí…
Su: recorda que és un malamut… Si per qualsevol gos ja seria una bona cridada, per la Denali és… espectacular! 😀
Domènec
/ febrer 15, 2010Hola Roser!
No té gaire a veure amb el tema d’aquesta entrada, però parlant d’ensinistrament i d’espectacular, no puc parlar d’altre cosa que de l’exhibició que ens vas fer l’altre dia amb la Cendra.
Tan petitona i com atacava el seu objectiu… però el més impressionant era veure com, amb un sol toc de xiulet, deixava el pobre agressor i tornava disparada cap a tu.
I a més es veia que s’ho passava bomba. Bona feina! 🙂
Cristi
/ febrer 21, 2010Lo de la cridada és moooolt important! Gràcies pels consells que deixes, Roser =)
Amb la Lua vaig treballar la cridada amb jocs, i ara ja pot estar amb mil gossos jugant, que la crido i vé a l’instant i alegrement. També va a associar la meva xiulada, i així evitar cridar quan està lluny, i també funciona de meravella.
Gràcies per la info, molt interessant, com sempre.
P.D.: La foto que has penjat amb quinze anys amb el cadell és molt maca ^^
lladruc
/ febrer 25, 2010Domènec: moltes gràcies, sempre és un plaer que algú et feliciti per la teva feina (i més en els temps que corren!). Haig de dir, però, que en aquest cas el mèrit és essencialment de la Cendra però sobretot de totes aquelles persones que han i estan fent possible el seu ensinistrament i formació… Sovint no agraïm prou les coses així que: gràcies a tots ells!
Cristina: com dic sempre, gràcies a tots vosaltres per llegir i comentar el blog! M’alegro de veure que la Lua ja està millor! Per cert, he posat un enllaç al vostre blog així tothom podrà veure tot el que feu! 🙂
Cristina
/ febrer 26, 2010Gràcies Roser! A tu et tinc “fitxada” des del primer dia! jeje.
una abraçada i llametades de la Lua per la Cendra.
lladruc
/ febrer 26, 2010Diu la Cendra que els hi torna! 🙂