Workshop Aneta Migas

L'Aneta Migas amb els dos organitzadors del curs: l'Ángel Fontecha i una servidora, Roser Feliu

L’Aneta Migas amb els dos organitzadors del curs: l’Ángel Fontecha i una servidora, Roser Feliu

Sembla que hi ha una moda per part de molts ensinistradors d’organitzar cursos: des de Reiki caní fins a ensinistrament de gallines amb clicker. La majoria són cursos seriosos però cada vegada més, sobretot considerant el context econòmic actual, organitzar formacions s’ha convertit en una manera fàcil d’aconseguir diners ràpidament i moltes vegades ni els propis alumnes es refien de fer una paga i senyal. Per això quan l’Ángel Fontecha em va proposar organitzar un workshop amb l’ensinistradora polonesa Aneta Migas vaig dubtar una mica, a Lladruc mai havíem organitzat una formació amb una ponent internacional i la idea ens imposava però no ens faltaven ni ganes ni il·lusió i el passat cap de setmana del 5 i 6 d’Abril vam organitzar el PRIMER WORKSHOP DE L’ANETA MIGAS A L’ESTAT ESPANYOL.

La pista d'ensinistrament de Can Lladruc!

La pista d’ensinistrament de Can Lladruc!

Primer de tot necessitàvem una pista àmplia de gespa, convenientment vallada, amb un fàcil accés i un bon aparcament i per això vam decidir crear-la a Masarac (Alt Empordà), un poblet de poquíssims habitants rodejat de vinyes i oliveres a tan sols nou kilòmetres de Figueres i ben aprop de Peralada. Però també calia un espai ampli a aixopluc per si el temps no acompanyava i per dinar els dos dies. La nostra idea era aprofitar molt bé el temps i sabíem per experiència que fer anar vint persones a un restaurant significava allargar la pausa del migdia més de dues hores per la qual cosa vam decidir oferir nosaltres mateixos els àpats a base de cuina tradicional, al local social del propi Ajuntament. I així és com mares, germanes i fins i tot l’alcalde del poble es van posar “mans a la obra” per oferir una activitat novedosa en un poble on la majoria de gossos són tan rústics que no saben ni asseure’s a la ordre.

Què millor que un dinar casolà fet per les mares i servit en el local social?

Què millor que un dinar casolà fet per les mares i servit en el local social? A la foto la Mar, en Santi, en Josep , la Susanna i la Cristina gaudeixen del menú vegetarià…

La idea era oferir molt poques places, tan sols vuit amb gos i deu sense, per tal que tothom pogués aprofitar al màxim una ponent de gran qualitat. Vam difondre el cartell a través de les xarxes socials i les inscripcions no van tardar en formalitzar-se, fins i tot hi vam haver d’apuntar set persones a la llista de reserva perquè es van quedar sense plaça!

En Xoco, la Kira, en Kai, la Lua, la Nora, la Shila i els seus propietaris i amics esperant ansiosos el començament del workshop!

En Xoco, la Kira, en Kai, la Lua, la Nora, la Shila i els seus propietaris i amics esperant ansiosos el començament del workshop!

El Dissabte alguns alumnes estaven tan motivats (i això que venien de punts tan llunyans com Cantàbria, Huesca o Lleida!) que a les vuit del matí n’hi havia que ja rondaven pel poble i ens van ajudar a col·locar les cadires i penjar les últimes pancartes. Quan vam començar el workshop vam tenir la seguretat que l’esforç de tots aquests mesos havia valgut molt la pena!

Que atents que estaven tots! :)

Que atents que estaven tots!

Mai havia pogut veure treballar a l’Aneta Migas en directe i em va encantar el seu “savoir faire”. Repassant el seu currículum m’imaginava que seria una “diva” com altres ponents internacionals que havia conegut i em va sorprendre descobrir una persona molt humil i càlida, capaç de fer fotos emocionada a un plat de sèpia o agrair fervorosament la qualitat de l’hotel que li vam facilitar. Algú em va dir fa temps que un ensinistrador, abans que tècnic, ha de ser bona persona i en aquest sentit l’Aneta em va meravellar ja que no només és molt precisa i té les idees claríssimes sinó que és molt pròxima als alumnes i amb la seva empatia és capaç d’extreure el millor de cada gos i cada guia, independentment de la seva tipologia o nivell. D’aquesta manera va ser capaç de millorar el comportament de gossos des del nivell d’en Xoco, un Labrador xocolata de companyia, fins a l’Hugo, un Malinois que, si tot va bé, d’aquí poc estarà participant als mundials d’I.P.O. Crec que parlo en nom de tots quan dic que realment va ser un workshop on, qui més qui menys, tothom va poder aprendre coses que li serviran per millorar el seu nivell d’ensinistrament.

La "Mini-Mali" de la Roser practicant l'ordre d'asseure's :)

La “Mini-Mali” de la Roser practicant l’ordre d’asseure’s…

I el "Maxi-Mali" de la Isabel esperant indicacions :)

… el “Maxi-Mali” de la Isabel esperant indicacions…

I el "crazy-Mali" de l'Ángel!

… i el “crazy-Mali” de l’Ángel a punt d’atacar el mossegador! 🙂

I les meves Malinois preferides: la Súper Indra volant per agafar el mossegador...

I les meves Malinois preferides: la Súper Indra volant per agafar el mossegador…

La Cendra fent salts d'alegria

… i l’hipermotivada de la Cendra fent salts d’alegria només d’entrar a la pista!

Però no només hi havia Malinois, la India també ho va fer molt bé!

Però no només hi havia Malinois, la India també ho va fer molt bé!

La Mel va fer un costat propi de gossa "IPOnera"...

La Mel va fer un costat propi de gossa “IPOnera”!

En Xoco va aprendre a millorar la seva cridada

En Xoco va aprendre a millorar la seva cridada!

I la Pastor Alemany de treball més guapa de l'univers va fer un paper força digne pel mal entrenament que portàvem!

I la Pastor Alemany de treball més guapa de l’univers va fer un repàs de les ordres bàsiques 🙂

Va ser un cap de setmana intens i productiu i a la nit tots vam dormir com socs però em sabia greu que l’Aneta després de fer tants kilòmetres no visités res i el Dilluns ens vam aixecar ben d’hora per fer un tomb pel museu Dalí i les Vinyes d’Olivardots de Capmany abans d’anar a l’aeroport on, per cert, vaig aprofitar per entrenar la Mina i la Burka.

Ja per acabar vull donar les gràcies als nostres patrocinadors Royal canin (per donar-nos bosses, clauers, cantimplores, mostres i un llarg etcètera de regalets pels alumnes), Julius K9 (per regalar-nos cinc samarretes, mossegadorets-claures i bosses porta-documents i deixar-nos exposar el seu material d’altíssima qualitat), als Laboratoris Virbac per comptar un cop més amb nosaltres i a Sakatia, la nostra botiga de referència a Girona.

Finalment només ens queda agrair a tots els alumnes les seves ganes d’aprendre, la seva predisposició i la seva confiança en nosaltres, aquest serà el primer de molts workshops d’alta qualitat que us volem oferir!

Anuncis

Copa d’Espanya d’IPO a Huesca

Per desgràcia a vegades em toca planejar esdeveniments a l’últim minut: hi ha massa trencaclosques en forma de classes, cursos i workshops per organitzar perquè a una servidora li faci l’efecte que pot delegar Lladruc als companys i anar-se’n a Huesca tres dies. Però… què carai! Les últimes setmanes han estat tan estressants que no recordava què era dormir vuit hores seguides i les cambreres del servei ràpid del Viena ja em començaven a preguntar “si volia el de sempre”, (la qual cosa és un mal presagi pel meu teixit adipós!) així que tocava anar a la XIX Copa d’Espanya d’IPO i baixar el ritme.

Hiusa Tutonka

La Hiusa Tutonka en un exercici de protecció

Per qui no conegui aquest esport dir-vos que l’I.P.O, anteriorment conegut com a R.C.I, és un programa on es combinen tres disciplines: l’obediència, la protecció i el rastreig i on s’intenta valorar la resistència, l’estabilitat mental, la voluntat i l’ensinistrabilitat del gos, el seu vincle amb el guia i la qualitat del treball que desenvolupen els dos.

En Sumo del Salto Roldan en un exercici d'obediència

En Sumo del Salto Roldan volant mentre mossega al figurant

En Sumo del Salto Roldan fent “l’empalissada” amb l’apport i volant mentre mossega al figurant

Entre els participants hi havia en Juan Antonio que des de que em va ajudar amb el projecte de final del màster d’instructor d’unitats canines de treball de la UAB m’ha servit de vademecum ensinistradoril per aclarir dubtes, solucionar contratemps concrets de l’ensinistrament dels gossos de detecció i compartir punts de vista. El seu gos, en Sumo del Salto Roldán, va fer un bon paper però va quedar lluny de les primeres posicions que, en canvi, sí van aconseguir uns altres coneguts, els de l’equip Quercus de Màlaga. Entre ells en David, que és el responsable que la Mina sigui a Can Lladruc, va quedar setè amb el seu Malinois E’Icaro des Loups Mutins. També us haig de confessar que em moria de ganes de veure en competició a la Unika de Togaricha, Pastor Alemany d’uns dels afixs punters de l’Estat Espanyol i del qual espero que ben aviat en puguem tenir una representació a Can Lladruc. Podeu veure la seva actuació clickant aquí

Finalment dir-vos que l’I.P.O té fama de ser un dels esports més competitius i elitistes del món del caní però nosaltres ens ho vam passar així de bé celebrant que Dissabte vaig fer vint-i-vuit anys…

La Mar i l'Antón (responsables de Julius K9 a Espanya), l'Ángel (co-organitzador del workshop de l'any) i una servidora apunt d'atacar una capsa de magdalenes Cal Tuset com si ens presentéssim a la disciplina de protecció :)

La Mar i l’Antón (responsables de Julius K9 a Espanya), l’Ángel (co-organitzador del workshop de l’Aneta Migas) i una servidora a punt de fer un atac llançat a una capsa de magdalenes Cal Tuset! 🙂

P.D- A Lladruc tenim els millors clients del món. Ja ho sabia abans però després que Dissabte m’enviéssiu SMS i e-mails amb fotos dels vostres gossos amb desitjos d’aniversari o fins i tot aguantant espanta-sogres (gràcies “família Xispa”!), encara n’estic més convençuda. MOLTES GRÀCIES a tots! 😀

Visita d’una veterinària i osteòpata canina

 

Aquests dies hem rebut la visita de l’Anna Fuster. L’Anna és llicenciada en veterinària per la Universitat Autònoma de Barcelona i, després de recórrer les millors universitats franceses, actualment està cursant una formació de cinc anys en osteopatia a la European School of Animal Osteopathy, a Brighton (UK): http://www.the-esao.eu/uk-index.php

Per requeriments del programa de formació que està seguint, necessitava un emplaçament on poder fer pràctiques amb gossos de treball operatius i estem molt orgullosos de poder dir que Lladruc ha estat l’empresa triada. Tan sols esperem que no s’hagi cansat amb tota l’informació que li hem donat (quan ens posem a parlar dels nostres gossos no hi ha qui ens pari!) i que torni a venir aviat. Ha estat un plaer tenir-la entre nosaltres i aprendre dels seus nombrosos coneixements!

Bona tornada i feliç futur treball qualificat amb una “A”, Anna!

Seminari detecció explosius

El cap de setmana del 9 i 10 d’Abril vaig assistir a un seminari de detecció d’explosius amb Mick Swindells (http://www.searchdogsuk.co.uk/), policia anglès de reconegut prestigi en el món de la detecció ja que també ha treballat amb gossos detectors de drogues, cadàvers submergits, rat-penats morts (a UK són una espècie protegida) i un llarg etcètera!

En les circunstàncies actuals cada vegada es fa més necessària una selecció, preparació i un entrenament òptim dels gossos detectors que estic segura que seran una peça fonamental en la gestió de la seguretat a nivell mundial. Una servidora es moria de ganes de preparar un gos per aquesta especialitat i va comptar amb un col·laborador excepcional, l’Eole (Pastor Belga Malinois), que va mostrar una alta motivació i una excel·lent predisposició pel treball.

Us penjo un parell de fotos de l’últim exercici en el qual s’ens va definir una zona d’actuació on hi havia l’artefacte (òbviament fictici) i els guies havíem de confiar plenament en la marcació dels nostres gossos per tal d’iniciar el protocol de seguretat. L’Eole no va dubtar ni un sol moment en assenyar ràpidament un tub de l’aire acondicionat i una servidora va sortir de l’habitació més estofada que un paó.  No us sembla increïble que la motivació d’un gos per una simple pilota sigui capaç de salvar la vida a centenars de persones? 

 

Feliç Sant Jordi!

D’esquerra a dreta: la Cendra, l’Eole, la Docy, la Nuska i tot l’equip de Lladruc us desitgem un Feliç Sant Jordi!

La Cendra fa un any!

Ahir la Cendra, Pastor Belga Malinois, va fer un any. Com que a part d’educadora canina sóc una orgullosa propietària, us passo el vídeo que li vam fer. Moltes felicitats, Cendreta!

Sant Jordi

Tot l’equip de Lladruc i especialment la Cendra us vol desitjar un feliç Sant Jordi!

Concurs de Campagne a Provins

El cap de setmana del 13 i 14 de Març vam anar a un concurs de Campagne a Provins, a uns 100 kilòmetres de París.

El Campagne és una disciplina molt exigent que combina exercicis aquàtics, d’obediència, protecció i rastreig i que es desenvolupa, a diferència del Ring Francès, en plena natura. Per exemple, pot ser que el salt de longitud sigui creuant un rierol o que les ordres d’assegut, estirat i dret s’hagin de fer al capdamunt d’un marge.

Aquest imprevisibilitat dels exercicis demana una alta preparació física i psicològica per la qual no tots els gossos estan preparats. Tot i que els reis absoluts de la prova van ser els Malinois (què us haig de dir!), em va sorprendre veure força Pastors Alemanys, un Tervueren i un parell de Beaucerons, raça relativament poc coneguda al nostre país.

L’ambient general va ser magnífic i feia l’efecte que els participants eren una gran família: de bon matí esmorzaven tots junts torrades amb mantega i mel de la zona i en tot moment la conversa era amena i les bromes constants. 

L’apunt d’inconsciència o bé de pura professionalitat (diuen que tot és relatiu) el va protagonitzar en Laurent, el més jove dels dos homes d’atac. Un Pastor Alemany havia de defensar un sac de palla quan ell va saltar uns quants metres d’escales per poder prendre-li l’objecte.  Tot el públic es va quedar amb la boca oberta, tant, que ningú va poder gravar el moment en vídeo. No tinc cap dubte que el concurs de Provins del 2010 serà recordat com “el de l’home d’atac volador”!

Per acabar vull donar les gràcies a tota l’organització i els participants per la seva amabilitat i “savoir faire” però sobretot a la família “Mas de Montilla” per la seva magnífica acollida durant aquests dos dies tan agradables. À bientôt!

Concurs de Ring francès a Montesquieu des Albères

Aquest diumenge vaig tenir l’oportunitat d’anar a Montesquieu des Albères (França) a veure un concurs de Ring on participaven els meus companys del grup de treball Xaloc: en Dani amb la Uma, l’Oriol amb en Badge (germà gran de la Cendra)  i en Xavier amb l’Aux (el pare de la Cendra).

 

La Uma i l’Aux van fer un bon paper però es van quedar, per molt poc, a tocar dels resultats desitjats, mentre que en Badge va obtenir una puntuació de 99.1 sobre 100 en el Brevet i de 190.5 de 200 en el nivell I. La seva actuació va ser tan bona que fins i tot el jutge va felicitar-los personalment. Seguiu així!

 

Va ser una jornada molt agradable. El camp era ampli i ben cuidat, rodejat de vinyes i camins tranquils, hi havia força participants i el sol ens va acompanyar fins ben entrada la tarda. El millor de tot, però, va ser la presència d’un animat públic força nombrós i un excel·lent equip organitzatiu.  M’atreviria a dir, però, que la Cendra va ser qui més va gaudir “de l’excursió”  perquè va poder-se retrobar amb els seus germans francesos, en “Cops de la Serralada” i en “Cim de La Serralada” (el de la foto, heu vist que maco que és tan fosc?).

 

I finalment, les meves dues fotos preferides: 

 

À la prochaine! 🙂

Seminari Jean Marc Alan

El cap de setmana del 25 al 27 de Setembre vaig anar a un seminari de tècniques de Ring Francès impartit pel reconegut Home d’Atac Jean Marc Alan. La iniciativa i l’organització van ser excel·lents, tant, que fins i tot els organitzadors ens esperaven de bon matí a la porta de l’hotel perquè arribéssim puntualment i sense problemes a la pista. Els assistents van mostrar el millor de si mateixos i dels seus gossos i va regnar, en tot moment, un molt bon ambient i un gran companyerisme. Un exemple d’això va ser l’actuació de la unitat canina de protecció civil de Múrcia que, quan divendres a la tarda em vaig desmaiar, va fer tots els possibles per mantenir-me en el millor estat de salut fins que, per insistència d’en Xavi (Marsinyach), em van dur a l’hospital. Per sort tot es va quedar en un ensurt derivat del problema que tinc a les cervicals des que em van atropellar a l’Abril.

Però bé, centrem-nos en el seminari. No n’he escrit res abans perquè volia estar segura de fer-ho amb el “cap clar” i no per un desencís o una ràbia mal canalitzada i és que en vaig tornar força decebuda. Potser és una visió massa romàntica però, per mi, si un ensinistrador no té certes qualitats personals pot esdevenir un bon “tècnic en ensinistrament” però mai un bon ensinistrador. Una de les manies que tinc quan vaig a un curs de formació és fixar-me amb la manera com el ponent tracta el seu propi gos. El que va fer el divendres en Jean Marc Alan amb el seu pastor alemany va ser, sense exagerar, indecent. Va mantenir un gos de 9 anys  amb visibles problemes articulars durant gairebé 30 minuts a la pista, sota el sol asxifiant de les 12 del migdia i exigint-li una explosivitat totalment impròpia. El pobre animal va acabar pràcticament assegut implorant un descans però jo feia estona que mirava cap a un altre costat.

Aquest seminari em feia una il·lusió especial perquè era el primer que podia anar amb la meva gossa Cendra que, amb només tres mesos i mig, ja mossegava el “traje” esportiu. Ambdues ben equipades i il·lusionades vam sortir a la pista amb moltíssimes energies i amb aquella tranquil·litat que només dóna la certesa d’haver fet la feina ben feta. La decepció, però, no va tardar en arribar i és que, només situar-nos davant del “mestre”, aquest va propiciar un cop de bastó a la creu, un altre a la cara i encara un tercer a la pota esquerra de la meva gossa.  Taquicàrdica i perplexa no vaig entendre res de res. Què pretenia? Demostrar que ell era més fort que una cadelleta de 3 mesos? Ensenyar com es trenca un gos? Que un cadell s’ha de treballar a cops de pal perquè, tal com ens va explicar curosament després “s’han d’acostumar de ben petits al bastó?. Ara he arribat a la conclusió que és, simplement, un indesitjable, algú que per la seva trajectòria es creu amb ànims de desacreditar als seus propis alumnes amb “perles” com: “si no pots esquivar aquest gos te’n donaré un que tingui 16 anys” o bé “el ring no és cap esport per maricons“. No cal dir que aquesta mena de comentaris impropis van generar una repulsa general per part de tots els assistents que, com és de sentit comú, només volíem crear un front comú en favor del Ring Francès per, entre tots, donar a conèixer aquesta apassionant disciplina tan desconeguda al nostre país.

Tot i això, si mai torno a fer ring davant d’aquest individu (cosa que dubto molt),  dieu-me Joan Carles perquè per les seves declaracions dedueixo que, segons ell, les dones no tenim lloc en aquesta disciplina. Deplorable!

P.D- L’opinió escrita aquí està emesa exclusivament per la meva persona física i no inclou, en cap cas, a altres persones físiques o jurídiques.

%d bloggers like this: