L’èxit de les pilotes irrompibles

Sempre és una satisfacció recomanar un producte desconegut per una àmplia majoria i que els usuaris n’estiguin contents. Recordeu el post que vaig escriure sobre les pilotes irrompibles? https://lladruc.wordpress.com/2009/10/20/juguem/
Doncs ha estat un èxit total. Us transcric literalment alguns dels comentaris que m’han anat arribant:

-La Shanti ja te la seva piloteta irrompible… i no la deixa anar ni de casualitat, és tot un èxit! (Propietària d’una gosseta creuada de Yorkshire).

– L’Eole va provar la superpilota irrompible i li va encantar! (Propietari de Malinois).

– IMPRESSIONANT aquesta pilota! No ho entenc, n’he comprat de tots tipus, (textures, colors, tamanys) i… només vol aquesta! (ho arribo a saber i la “pasta” que m’estalvio jajaja). (Propietari d’un creuat).

– En mi casa hay una Mininois y un Meganoise requete contentos con sus pelotitas rellenables e irompibles 🙂 Son geniales !!!! (Propietària de dos Malinois).

– Roser, la pilota irrompible els agrada molt! (Propietari de dos malamuts)

– L’hauries de veure, mira que té la boca petita però agafa la pilota de la Luz (Brac) i corre passadís amunt i avall amb ella! Vist el resultat n’agafaré una altra de petita! (Propietària d’una Westy).

A veure si puc anar ampliant el recopilatori! 🙂

Quin nom li posem?

Avui escriuré un post més aviat banal, d’aquells que poca ajuda us oferirà en matèria d’educació canina però que (esperem) us donarà pistes per respondre a una pregunta que de ben segur tots us heu fet: “Quin nom li posem al nostre gos?”

A “Paws with a Cause”, l’organització de gossos d’assistència on vaig col·laborar ara ja fa una bona colla d’anys, optaven per noms curts, fàcils de pronunciar i d’escriure i que no féssin referència a ètnies, països o colors.  
L’equivalent aquí d’aquestes recomanacions seria:
– Per mascle: “Toby”, “Boby”, “Thor”, “Nuc”, “Duc”, “Pelut”.
– Per femella: “Cuca”, “Pruna”, “Lluna”, “Linda”, “Laika”.
(Segur que en coneixeu algun que s’ho diu!).

Per sort, però, alguns propietaris volen ser especialment originals:
– “Beckham”: un creuat de pastor alemany que tenia enamorada la seva propietària.
– “Doña Dolores”, un ca eivissenc la sogra del propietari del qual es deia Dolors. (No sé què n’opinaria Freud).
– “Fetus”: un bulldog anglès poc agraciat físicament.
– “Pond’s”: un shar pey. La propietària es va inspirar en la crema cosmètica antiaarrugues homònima.
– “Sula”: una podenc d’uns ornitòlegs. (Sula és el nom científic dels mascarells).
– “XL”: un malinois que sobresortia pel seu tamany.

Ara bé, el millor és el nom que una ex-clienta (ara amiga) li ha posat al seu cadellet, un Leonberger. Com que d’adult pot arribar a medir més de 75cm, diuen que, perdoneu l’expressió, “els donarà pel sac” així que l’adorable criatura s’ha anomenat així, “Pelsac”. He intentat rebatre els seus arguments dient que un gos educat mai és una molèstia (especialment si se l’educa a Lladruc) però no m’han fet cas així que esgoto el meu últim recurs: escriure-ho al blog per fer-los canviar d’idea.  Creieu que ho aconseguiré?

(En Pelsac i la Cendra deixant de jugar un moment per espiar la “iaia” Trenca).

Concurs de Ring francès a Montesquieu des Albères

Aquest diumenge vaig tenir l’oportunitat d’anar a Montesquieu des Albères (França) a veure un concurs de Ring on participaven els meus companys del grup de treball Xaloc: en Dani amb la Uma, l’Oriol amb en Badge (germà gran de la Cendra)  i en Xavier amb l’Aux (el pare de la Cendra).

 

La Uma i l’Aux van fer un bon paper però es van quedar, per molt poc, a tocar dels resultats desitjats, mentre que en Badge va obtenir una puntuació de 99.1 sobre 100 en el Brevet i de 190.5 de 200 en el nivell I. La seva actuació va ser tan bona que fins i tot el jutge va felicitar-los personalment. Seguiu així!

 

Va ser una jornada molt agradable. El camp era ampli i ben cuidat, rodejat de vinyes i camins tranquils, hi havia força participants i el sol ens va acompanyar fins ben entrada la tarda. El millor de tot, però, va ser la presència d’un animat públic força nombrós i un excel·lent equip organitzatiu.  M’atreviria a dir, però, que la Cendra va ser qui més va gaudir “de l’excursió”  perquè va poder-se retrobar amb els seus germans francesos, en “Cops de la Serralada” i en “Cim de La Serralada” (el de la foto, heu vist que maco que és tan fosc?).

 

I finalment, les meves dues fotos preferides: 

 

À la prochaine! 🙂

Quants gossos calen per canviar una bombeta?

Aprofitant que l’extracció del queixal del seny m’ha concedit un dia de festa he traduït de l’anglès una simpàtica descripció en clau d’humor sobre les característiques racials canines. Tot i que inevitablement acaben reduint-se gairebé a l’absurd no deixen de ser gracioses. Espero que us agradin!

Quants gossos calen per canviar una bombeta?

Golden retriever: el sol brilla, el dia és jove, tenim tota la vida per endavant i us “pre-ocupeu” per una insignificant bombeta?

Border collie: només em necessiteu a mi. Quan acabi revisaré tota la instal·lació elèctrica!

Teckel: sabeu que no puc arribar allà dalt!

Rottweiler: jo PUC.

Boxer: què importa? Amb el llum apagat puc continuar jugant! 

Labrador retriever: puc? puc? puc? Ohhh, si us plau, deixa’m canviar la bombeta! Si us plau!!

Pastor Alemany/ Malinois (depèn de la font): la canviaré tan aviat com m’hagi encarregat de no deixar a ningú a les fosques, hagi fet una segona ronda i hagi ampliat el perímetre per estar segur que ningú s’hagi pogut aprofitar de la situació.

Jack Rusell Terrier: si em penjo de la bombeta podré fer malbé els mobles des de més amunt! La canvio jo!

Bobtail: bombeta? I on són les ovelles? 

Galgo/Podenc: no es mou. Perquè cal canviar-la?

Pastor australià: primer faré que totes les noves bombetes s’agrupin en cercle, després les faré passar per la porta i finalment les reuniré sota la làmpara. Un cop allà, en deixaré pujar una.

Dobermann: o ho diu l’amo o no ho faig.

Canitx: estic segur que si li dic a cau d’orella al border collie ho farà. Quan hagi acabat em podré pintar les ungles.

Husky Siberià / Alaska Malamut: el Border Collie ho farà molt bé. Mentre estigui ocupat podeu donar-me el seu menjar. 

Pointer: és allà. La veig. La veig. Mireu-la, mireu-la!

Mastí: els mastins NO tenim por de la foscor!

Bloodhound: jo us BUSCARÉ la nova bombeta!

Pit bull: mentre jo estigui aquí, ningú tocarà ni canviarà res. Entesos?

Bichón Frisé/ Maltès: els gossos refinats NO hem de treballar, deixarem que ho faci el border, nosaltres ens fem malbé el pentinat.

Basset Hound: ZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZ!!!

Estrelles convidades: Buli (Golden), Dana (Bòxer), Gozo (Labrador), Cendra (Malinois), Sula (Podenc), Von (Dobbi), Baldufa (Canitx), Denali (Malamut), Droll (Pitbull) i Truc (Maltès).

Seminari Pere Saavedra

Acabo de tornar entusiasmada del seminari de la Pere Saavedra d’aquest cap de setmana. La Pere, seleccionada entre altres pels campionats d’espanya i del món en agility durant molts anys i unes de les millors ensinistradores del país ens ha fet gaudir al màxim de tres dies d’un innovador ensenyament teòric i d’unes pràctiques que ens han deixat a tots els assistents amb la boca oberta.

El seminari anava encarat al “trickdogging” o “habilitats canines” que, pels profans en la matèria, serien totes aquelles “xorradetes” que pot fer un gos. Capbussar-se en aquest món, però, és fer-ho inevitablement a la meticulositat i tècnica que requereix aquesta desconeguda disciplina molt més exigent del que a primer cop d’ull pugui semblar. Entre altres, hem après a fer que el gos:

– Doni voltes en el sentit de les agulles del rellotge i en l’invers.

– Passi enmig de les cames.

– Passi pel mig d’un “hula-hop”.

–  Salti braços o cames (per ensenyar-ho es fa servir abans el hula-hop).

– Arquegi el llom com si fes una reverència.

– Es mantingui a dues potes i camini enrere o endavant.

– Miri i/o toqui un objecte determinat.

– Pugi a l’esquena.

– I d’altres accions com: aixecar una pota enlaire, anar fins a un punt de referència avançant o reculant, saltar per sobre un altre gos, posar-se la pota damunt del morro per “demanar perdó”, fer-se el coix, etc, etc! 

Més enllà de tots els exercicis apresos em quedo, però, amb la seva filosofia i manera de treballar. La Pere fa com una servidora, no es tanca a cap coneixement, però de cada un només n’aprofita allò que necessita. No treballa com una “purista” de l’educació canina en positiu que evita fins i tot pronunciar la paraula “no” però en tot moment respecta el gos, els seus instints i la seva naturalesa. Té un currículum brillant però no se’n vanagloria i, el més important, quan treballa amb els gossos no deixa mai de somriure.

Per cert que al seminari se’m van acostar tres persones i em van dir: “Ets la Roser?”, una altra “És la Cendra?” i encara una tercera “Lladruc ha vingut”! Tot gràcies al blog que té una mitjana de 45 visites diàries. Poques vegades t’imagines, però,  que al darrera cada click hi ha persones diferents que busquen ajuden, senten curiositat, volen descobrir noves tècniques o, simplement, els agrada el que escrius. A tots elles, a tots vosaltres, que ho feu possible, MOLTES GRÀCIES!

Una nova esperança contra la leishmaniasis

Segur que tots heu sentit a parlar de la leishmaniasis, coneguda vulgarment com “la malaltia del mosquit”. Per una vegada ens arriba una notícia positiva i és que una investigació de l’hospital Severo Ochoa i del CSIC podria aconseguir, d’aquí uns dos anys, una vacuna per combatre-la.

Us passo un enllaç amb la informació més recent: 
http://argos.portalveterinaria.com/noticia/4492/ACTUALIDAD-ESPAÑA/investigadores-severo-ochoa-lanzarán-vacuna-contra-leishmaniasis-dos-años.html

 

Saps omplir un kong per a cadells?

Després de buscar un vídeo senzill de com omplir un kong per a cadells i no trobar-lo, ens hem decidit a fer-ne un nosaltres mateixos. No ens agradaria que us fixéssiu en les qüestions tècniques, només pretenem fer un vídeo didàctic, clar i entenedor per al propietari novell. Esperem que us agradi!

P.D- Els agraïments més sincers a David Blanco (producció), Josep Maria Gispert-Saüch (realització) i Cendra de la Serralada (estrella convidada i la que més ha gaudit del rodatge).

Les pilotes irrompibles

Abans, quan a un cadell li feien mal les dents se li recomanava que se li donés una sabata vella perquè hi jugués. A poc a poc, els propietaris van anar entenent que aquesta no era la millor opció perquè generalitzaven i aprenien que TOTES les sabates eren “mossegables” i causaven estralls. Llavors, a algú se li va acudir  donar-los “joguines” com pilotes de tenis però  eren perilloses i de seguida es trencaven. Ara ens trobem davant d’una “tercera generació” de joguines canines aptes per cadells i adults que no només serveixen per entretenir sinó que eviten alguns trastorns de conducta provocats per l’avorriment i fins i tot milloren la cognició del gos!

Una d’aquestes joguines són les pilotes irrompibles. Construïdes amb un plàstic flonjo però resistent són molt agradables de mossegar però alhora suficientment fortes com per deixar-les al gos durant hores. Poden fer-se servir amb el mundialment conegut joc “d’anar a buscar la pilota” o bé omplir-les per tal que el gos s’hagi d’esforçar a treure el menjar per algun dels dos orificis.

Us puc assegurar tres coses:
– Encara no he trobat cap gos al qual no li agradi. Fins i tot els gossos més primmirats mostren interès per aquesta pilota: no és tan dura com un kong ni tan avorrida com una simple pilota!
– Són irrompibles. Us ho poden confirmar les mandíbules de Malinois o de Rottweilers que les han provat (“working-dog-proof!”). 
– Proporcionen infinites hores d’entreteniment al gos però, sobretot, de descans al propietari. Hi ha alguna cosa més meravellosa que arribar a casa cansat de treballar i trobar-te el teu gos mossegant, feliç i content, la seva pilota irrompible?  

Si teniu qualsevol dubte podeu escriure’ns a lladruc@hotmail.com  🙂

Seminari Jean Marc Alan

El cap de setmana del 25 al 27 de Setembre vaig anar a un seminari de tècniques de Ring Francès impartit pel reconegut Home d’Atac Jean Marc Alan. La iniciativa i l’organització van ser excel·lents, tant, que fins i tot els organitzadors ens esperaven de bon matí a la porta de l’hotel perquè arribéssim puntualment i sense problemes a la pista. Els assistents van mostrar el millor de si mateixos i dels seus gossos i va regnar, en tot moment, un molt bon ambient i un gran companyerisme. Un exemple d’això va ser l’actuació de la unitat canina de protecció civil de Múrcia que, quan divendres a la tarda em vaig desmaiar, va fer tots els possibles per mantenir-me en el millor estat de salut fins que, per insistència d’en Xavi (Marsinyach), em van dur a l’hospital. Per sort tot es va quedar en un ensurt derivat del problema que tinc a les cervicals des que em van atropellar a l’Abril.

Però bé, centrem-nos en el seminari. No n’he escrit res abans perquè volia estar segura de fer-ho amb el “cap clar” i no per un desencís o una ràbia mal canalitzada i és que en vaig tornar força decebuda. Potser és una visió massa romàntica però, per mi, si un ensinistrador no té certes qualitats personals pot esdevenir un bon “tècnic en ensinistrament” però mai un bon ensinistrador. Una de les manies que tinc quan vaig a un curs de formació és fixar-me amb la manera com el ponent tracta el seu propi gos. El que va fer el divendres en Jean Marc Alan amb el seu pastor alemany va ser, sense exagerar, indecent. Va mantenir un gos de 9 anys  amb visibles problemes articulars durant gairebé 30 minuts a la pista, sota el sol asxifiant de les 12 del migdia i exigint-li una explosivitat totalment impròpia. El pobre animal va acabar pràcticament assegut implorant un descans però jo feia estona que mirava cap a un altre costat.

Aquest seminari em feia una il·lusió especial perquè era el primer que podia anar amb la meva gossa Cendra que, amb només tres mesos i mig, ja mossegava el “traje” esportiu. Ambdues ben equipades i il·lusionades vam sortir a la pista amb moltíssimes energies i amb aquella tranquil·litat que només dóna la certesa d’haver fet la feina ben feta. La decepció, però, no va tardar en arribar i és que, només situar-nos davant del “mestre”, aquest va propiciar un cop de bastó a la creu, un altre a la cara i encara un tercer a la pota esquerra de la meva gossa.  Taquicàrdica i perplexa no vaig entendre res de res. Què pretenia? Demostrar que ell era més fort que una cadelleta de 3 mesos? Ensenyar com es trenca un gos? Que un cadell s’ha de treballar a cops de pal perquè, tal com ens va explicar curosament després “s’han d’acostumar de ben petits al bastó?. Ara he arribat a la conclusió que és, simplement, un indesitjable, algú que per la seva trajectòria es creu amb ànims de desacreditar als seus propis alumnes amb “perles” com: “si no pots esquivar aquest gos te’n donaré un que tingui 16 anys” o bé “el ring no és cap esport per maricons“. No cal dir que aquesta mena de comentaris impropis van generar una repulsa general per part de tots els assistents que, com és de sentit comú, només volíem crear un front comú en favor del Ring Francès per, entre tots, donar a conèixer aquesta apassionant disciplina tan desconeguda al nostre país.

Tot i això, si mai torno a fer ring davant d’aquest individu (cosa que dubto molt),  dieu-me Joan Carles perquè per les seves declaracions dedueixo que, segons ell, les dones no tenim lloc en aquesta disciplina. Deplorable!

P.D- L’opinió escrita aquí està emesa exclusivament per la meva persona física i no inclou, en cap cas, a altres persones físiques o jurídiques.

Saló de la mascota

Acabo de tornar del Saló de la Mascota (antic Sizoo) que es celebra fins demà a Montjuïc, Barcelona. La fira va començar essent un punt de referència per als professionals de l’àmbit dels animals de companyia (botiguers, perruquers, veterinaris, ensinistradors, criadors, etc) però m’atreviria a dir que aquesta edició ha quedat un xic descafeïnada tant per la manca de públic com per la limitació dels diferents stands. Altres anys la fira s’omplia de gom a gom, els expositors feien l’agost i tothom se n’anava amb la convicció d’haver fet bons negocis en un ambient distès, variat i festiu. Enguany, però, i parlo com a professional, la fira m’ha semblat més aviat pobre, faltaven algunes grans marques d’alimentació (Royal Canin i Mastery, entre altres) o de productes de bellesa (Artero, Setter Bakio, etc) i no hi havia ni un sol stand amb productes d’ensinistrament.

Què ha passat? La deducció més fàcil seria pensar en la “crisi” que ens envolta però aquesta justificació queda anul·lada quan he vist que la majoria d’stands (i els més plens) estaven dedicats a productes de luxe per a mascotes. Vestits, collars de perles o amb plomes, llitets fets a mà, plats de ceràmica artesanals o coixins folrats de seda natural s’han convertit, així, en els grans protagonistes de la fira. Em sembla un pèl trist.