Articles Lladruc a la revista Bitxos

Ja podeu descarregar-vos el segon número de la revista Bitxos que amb una tirada de 5000 exemplars és l’única  publicació de la província de Girona dedicada íntegrament als animals de companyia: www.bitxos.cat Es tracta d’una publicació divulgativa, encarada a tots els públics i amb una temàtica variada pel que fa al món dels animals que podeu rebre còmodament a casa bimensualment.  

Lladruc en redacta els articles d’educació canina i el d’aquesta edició ha estat el següent:

Què són els gossos d’assistència?

Segur que si algú us pregunta si sabeu què són els gossos d’assistència, la majoria respondreu que són aquells gossos que duen les persones cegues, els gossos pigalls, gossos ensinistrats específicament per guiar a persones amb disminució visual. I tindríeu part de raó.

De fet, durant anys, els únics gossos d’assistència reconeguts i que, per tant, tenien accés a segons quins espais eren aquests però recentment s’ha aprovat a Catalunya, com ja havia succeït amb anterioritat a Galícia, el País Basc o València, una nova llei (la 19/2009 del 26 de novembre) que amplia el nombre de gossos d’assistència i en regula l’accés a l’entorn.

Aquesta nova llei, entre d’altres novetats, reconeix un total de cinc gossos d’assistència:

–         Gossos pigall: ensinistrats per guiar una persona amb discapacitat visual o sordcega, fins i tot, en zones de trànsit intens, obres o desnivells del terreny. 

–         Gossos de servei: ensinistrats per ajudar a una persona amb discapacitat física. Segons les necessitats de l’usuari se’ls ensinistrarà per obrir i tancar calaixos, recollir objectes del terra i donar-los a l’usuari, encendre i apagar llums, posar la roba a la rentadora, etc.

–         Gossos de senyalització de sons: ensinistrats per avisar les persones amb discapacitat auditiva de diferents sons i indicar-los la font de procedència. Un gos de senyalització de sons pot alertar a l’usuari que algú l’està cridant pel seu nom, que el seu nadó està plorant, que li sona el telèfon mòbil o bé que ha sonat el timbre de casa.

–         Gossos d’avís: ensinistrats per donar alerta mèdica de persones amb epilèpsia, diabetis o d’altres malalties reconegudes per la normativa.

–         Gossos per a persones amb trastorns de l’espectre autista: ensinistrats per tenir cura de la integritat física d’una persona amb trastorns de l’espectre autista. Per exemple, si l’usuari és un nen amb trastorn de l’aspecte autista es pot ensinistrar al gos per evitar que fugi o que travessi el carrer de forma indeguda. 

Aquests cinc tipus de gossos d’assistència, més enllà de les tasques específiques per les quals han estat educats, resulten un gran suport afectiu i emocional per als usuaris, ja que augmenten la seva autonomia, autoestima i benestar tot ajudant-los a integrar-se millor en una societat que, massa sovint, no té en compte les seves necessitats. 

Com a últim apunt  cal recordar que un gos d’assistència identificat amb l’armilla corresponent  està desenvolupant una tasca de gran importància pel seu usuari per la qual cosa mai l’hem de distreure amb carícies, menjar o apropant-li el nostre gos ja que podríem provocar un accident greu. Si volem més informació, és millor adreçar-nos a un professional que ens orienti.

Quin nom li posem?

Avui escriuré un post més aviat banal, d’aquells que poca ajuda us oferirà en matèria d’educació canina però que (esperem) us donarà pistes per respondre a una pregunta que de ben segur tots us heu fet: “Quin nom li posem al nostre gos?”

A “Paws with a Cause”, l’organització de gossos d’assistència on vaig col·laborar ara ja fa una bona colla d’anys, optaven per noms curts, fàcils de pronunciar i d’escriure i que no féssin referència a ètnies, països o colors.  
L’equivalent aquí d’aquestes recomanacions seria:
– Per mascle: “Toby”, “Boby”, “Thor”, “Nuc”, “Duc”, “Pelut”.
– Per femella: “Cuca”, “Pruna”, “Lluna”, “Linda”, “Laika”.
(Segur que en coneixeu algun que s’ho diu!).

Per sort, però, alguns propietaris volen ser especialment originals:
– “Beckham”: un creuat de pastor alemany que tenia enamorada la seva propietària.
– “Doña Dolores”, un ca eivissenc la sogra del propietari del qual es deia Dolors. (No sé què n’opinaria Freud).
– “Fetus”: un bulldog anglès poc agraciat físicament.
– “Pond’s”: un shar pey. La propietària es va inspirar en la crema cosmètica antiaarrugues homònima.
– “Sula”: una podenc d’uns ornitòlegs. (Sula és el nom científic dels mascarells).
– “XL”: un malinois que sobresortia pel seu tamany.

Ara bé, el millor és el nom que una ex-clienta (ara amiga) li ha posat al seu cadellet, un Leonberger. Com que d’adult pot arribar a medir més de 75cm, diuen que, perdoneu l’expressió, “els donarà pel sac” així que l’adorable criatura s’ha anomenat així, “Pelsac”. He intentat rebatre els seus arguments dient que un gos educat mai és una molèstia (especialment si se l’educa a Lladruc) però no m’han fet cas així que esgoto el meu últim recurs: escriure-ho al blog per fer-los canviar d’idea.  Creieu que ho aconseguiré?

(En Pelsac i la Cendra deixant de jugar un moment per espiar la “iaia” Trenca).

%d bloggers like this: