Curs de gossos detectors de cadàvers submergits a Escòcia

Tal com he escrit en multitud de posts anteriors, l’univers del gos detector és gairebé infinit. Una de les últimes disciplines en les quals s’ha dedicidit utilizar-lo és en la detecció de cadàvers i, més concretament, en aquells que han quedat submergits en aigua o fang profund.

Pot semblar quelcom inusual però lamentablement tot coneixem casos com l’assassinat de Marta del Castillo o persones que decideixen treure’s la vida llançant-se daltabaix d’un pont. En indrets com Escòcia és molt habitual que paralel·lament als suïcidis es produeixin accidents per l’ingesta desmesurada d’alcohol i, considerant l’orografia de la zona, molts d’ells acabin als llacs.

Així doncs, del 26 al 29 d’Abril vaig anar a Dumbarton (Escòcia) a una formació pionera organitzada per “International Rescue Training Center Wales” (IRTCW: http://www.irtcw.co.uk/) on en Mick Swindells, un dels ensinistradors més reputats a nivell mundial, i en Dave Jones, instructor d’unitats canines arreu del món, ens van introduir en aquesta fascinant especialitat. I és que entre els alumnes hi havia figures reconegudes com la Nina Bondarenko o el director de les unitats canines de la defensa de Suècia el que va enriquir, encara més, les ja intensives hores de curs.

Van ser només quatre dies però suficients per conèixer d’aprop la inestimable tasca que efectuen els guardacostes, el material necessari i el sempre difícil ensinistrament d’un gos detector. Penseu que, si ja de per si aquest tipus d’ensinistrament és complicat, en aquesta disciplina s’hi afegeix, a més, l’acció de les corrents d’aigua i eòliques que fan encara més complexa la localització de la substància, en aquest cas del cadàver que pot trobar-se en diferents estats de descomposició. Per embolicar encara més la troca, s’ha de treballar en equip (com a mínim es necessita un conductor de la llanxa, un director d’operacions i un bus a més del binomi guia-gos), que hi ha la tranquil·litat d’una família destrossada en joc i que, en molts casos, la premsa sensacionalista fa de les seves i afegeix encara més pressió a un equip que, en el millor dels casos, haurà de treballar en condicions atmosfèriques molt adverses i durant un munt d’hores.  Tot plegat crea una especialitat molt exigent física i psicològicament tant pel guia com pel gos que espero que aviat es desenvolupi de manera professional en el nostre país.

Només em queda donar les gràcies a tot l’equip de IRTCW i de guardacostes,  a tots els alumnes, especialment a la meva “ídol ensinistradoril” Nina, a en Martin (a qui he promès fer moltes sessions per poder anar a visitar a Suècia) i a en Mick Swindells per les bromes 200% galeses, la bona estona compartida, descobrir-me  el salmó amb salsa de verdures i per respondre amb un somriure a les mil i una preguntes que no podia deixar de fer. Thank you so much, guys! 

Apunts sobre la comunicació

No es pot ser un bon ensinistrador si no s’és un bon comunicador. Molts propietaris tenen unes qualitats extraordinàries per educar al seu gos però a l’hora de comunicar-s’hi fallen.

En la comunicació hi ha cinc elements fonamentals:
– L’emissor: qui dóna el missatge. En aquest cas el propietari.
– El receptor: qui recull el missatge. En aquest cas el gos.
– El missatge: allò que es vol comunicar. Per exemple, l’ordre “seu”.
– Canal: l’entorn físic on es produeix la comunicació. Per exemple, l’aire.
– Context: tots aquells elements que configuren el marc en el qual s’estableix la comunicació. Per exemple, un parc urbà.

Constantment ens adaptem a aquests elements per poder dur a terme una comunicació efectiva. Per exemple, no ens dirigim (o almenys no hauríem de fer-ho ) igual al nostre gos que a la nostra parella (canvi de receptor) o no emetem el mateix missatge si passegem per una platja buida que per la de Platja d’Aro a l’estiu (canvi en el context).

Una de les dificultats de la comunicació amb el nostre gos radica en què moltes vegades donem com a missatge allò que en realitat no volem que ho sigui: tot i que els humans utilitzem moltíssim la comunicació no verbal, sembla que quan ensinistrem al nostre gos aquesta queda oblidada en benefici d’un ús continuat de les paraules. Per exemple, segur que heu vist un propietari dient “quiet” mentre amb les mans fa gestos al gos perquè s’apropi o “no saltis” mentre amb els braços incita al gos a pujar-li a sobre. Tots aquests són gestos inconscients que passen en mil·lèsimes de segon però són capaços d’arruïnar-nos qualsevol ensinistrament d’una manera vertiginosa.

Per acabar em permetreu un petit apunt autobiogràfic: quan tenia quinze anys vaig col·laborar en una associació de gossos d’assistència. En particular m’ocupava de l’educació bàsica d’un cadell de Labrador però no entenia perquè durant les sessions en grup mai parava quiet mentre que en tots els altres contextos treballava de meravella. Fins que em van gravar en vídeo i ho vaig veure claríssim: en aquella situació jo estava tan nerviosa que cada pocs segons movia inconscientment la cama dreta. Us asseguro que, des de llavors, m’esforço moltíssim en ser conscient de tots els moviments que faig.
Ja ho sabeu: si no enteneu perquè no us acaba de sortir un exercici que ja hauria d’estar consolidat, feu que us gravin en vídeo. Potser passareu molta vergonya, possiblement us trobareu lents o poc traçuts però aprendreu per sempre. I, el més important, segurament haureu fet el primer pas per establir una comunicació efectiva amb el vostre gos. 

Seminari Pere Saavedra

Acabo de tornar entusiasmada del seminari de la Pere Saavedra d’aquest cap de setmana. La Pere, seleccionada entre altres pels campionats d’espanya i del món en agility durant molts anys i unes de les millors ensinistradores del país ens ha fet gaudir al màxim de tres dies d’un innovador ensenyament teòric i d’unes pràctiques que ens han deixat a tots els assistents amb la boca oberta.

El seminari anava encarat al “trickdogging” o “habilitats canines” que, pels profans en la matèria, serien totes aquelles “xorradetes” que pot fer un gos. Capbussar-se en aquest món, però, és fer-ho inevitablement a la meticulositat i tècnica que requereix aquesta desconeguda disciplina molt més exigent del que a primer cop d’ull pugui semblar. Entre altres, hem après a fer que el gos:

– Doni voltes en el sentit de les agulles del rellotge i en l’invers.

– Passi enmig de les cames.

– Passi pel mig d’un “hula-hop”.

–  Salti braços o cames (per ensenyar-ho es fa servir abans el hula-hop).

– Arquegi el llom com si fes una reverència.

– Es mantingui a dues potes i camini enrere o endavant.

– Miri i/o toqui un objecte determinat.

– Pugi a l’esquena.

– I d’altres accions com: aixecar una pota enlaire, anar fins a un punt de referència avançant o reculant, saltar per sobre un altre gos, posar-se la pota damunt del morro per “demanar perdó”, fer-se el coix, etc, etc! 

Més enllà de tots els exercicis apresos em quedo, però, amb la seva filosofia i manera de treballar. La Pere fa com una servidora, no es tanca a cap coneixement, però de cada un només n’aprofita allò que necessita. No treballa com una “purista” de l’educació canina en positiu que evita fins i tot pronunciar la paraula “no” però en tot moment respecta el gos, els seus instints i la seva naturalesa. Té un currículum brillant però no se’n vanagloria i, el més important, quan treballa amb els gossos no deixa mai de somriure.

Per cert que al seminari se’m van acostar tres persones i em van dir: “Ets la Roser?”, una altra “És la Cendra?” i encara una tercera “Lladruc ha vingut”! Tot gràcies al blog que té una mitjana de 45 visites diàries. Poques vegades t’imagines, però,  que al darrera cada click hi ha persones diferents que busquen ajuden, senten curiositat, volen descobrir noves tècniques o, simplement, els agrada el que escrius. A tots elles, a tots vosaltres, que ho feu possible, MOLTES GRÀCIES!

%d bloggers like this: