Acreditada per la Generalitat de Catalunya com a ensinistradora de gossos d’assistència!

La Burka fent de gossa de teràpia a un grup de nerviosos futurs ensinistradors de gossos d'assistència acreditats! :)

La Burka fent de gossa de teràpia a un grup de nerviosos futurs ensinistradors de gossos d’assistència acreditats! 🙂

Com ja sabeu, fins fa poc el món del gos era un desgavell en matèria de regulació i oficialització d’una professió que a d’altres països no només gaudeix d’una formació universitària específica de quatre anys sinó que té un alt reconeixement social. De mica en mica, però, en el nostre país aquesta realitat va canviant i a l’estiu la Generalitat de Catalunya va llançar la primera convocatòria de la història d’acreditació per a ensinistradors de gossos d’assistència.

Ahir, després de fer paperassa i més paperassa, d’unes quantes sessions informatives, un examen i de destrossar-me les cervicals després de conduir durant tres dies més de 300 kilòmetres des de casa fins a Esplugues de Llobregat, puc dir ben orgullosa que la Generalitat de Catalunya m’ha considerat apte com a:

Ensinistradora de gossos amb tècniques de base.

– Professional capaç de seleccionar, preparar un cadell i/o integrar gossos externs a la línia de cria dins un programa de gossos d’assistència.

Ensinistradora de gossos de senyalització de sons per a persones amb discapacitat auditiva.

Ensinistradora de gossos de servei per a persones amb discapacitat física.

Estic tan feliç que volia compartir-ho amb tots els amics de Lladruc! 🙂

Roser Feliu

P.D- Com no podia ser de cap altra manera les nostres futures gosses detectores, la Mina i la Burka, em van acompanyar a l’examen. Són tan extraordinàries (i no és “amor de propietària”!) que amb la seva sociabilitat i tranquil·litat van servir per calmar els nervis de tots els que ens presentàvem. Mireu quina foto de record tan maca vam fer! 🙂

Articles Lladruc a la revista Bitxos

Ja podeu descarregar-vos el segon número de la revista Bitxos que amb una tirada de 5000 exemplars és l’única  publicació de la província de Girona dedicada íntegrament als animals de companyia: www.bitxos.cat Es tracta d’una publicació divulgativa, encarada a tots els públics i amb una temàtica variada pel que fa al món dels animals que podeu rebre còmodament a casa bimensualment.  

Lladruc en redacta els articles d’educació canina i el d’aquesta edició ha estat el següent:

Què són els gossos d’assistència?

Segur que si algú us pregunta si sabeu què són els gossos d’assistència, la majoria respondreu que són aquells gossos que duen les persones cegues, els gossos pigalls, gossos ensinistrats específicament per guiar a persones amb disminució visual. I tindríeu part de raó.

De fet, durant anys, els únics gossos d’assistència reconeguts i que, per tant, tenien accés a segons quins espais eren aquests però recentment s’ha aprovat a Catalunya, com ja havia succeït amb anterioritat a Galícia, el País Basc o València, una nova llei (la 19/2009 del 26 de novembre) que amplia el nombre de gossos d’assistència i en regula l’accés a l’entorn.

Aquesta nova llei, entre d’altres novetats, reconeix un total de cinc gossos d’assistència:

–         Gossos pigall: ensinistrats per guiar una persona amb discapacitat visual o sordcega, fins i tot, en zones de trànsit intens, obres o desnivells del terreny. 

–         Gossos de servei: ensinistrats per ajudar a una persona amb discapacitat física. Segons les necessitats de l’usuari se’ls ensinistrarà per obrir i tancar calaixos, recollir objectes del terra i donar-los a l’usuari, encendre i apagar llums, posar la roba a la rentadora, etc.

–         Gossos de senyalització de sons: ensinistrats per avisar les persones amb discapacitat auditiva de diferents sons i indicar-los la font de procedència. Un gos de senyalització de sons pot alertar a l’usuari que algú l’està cridant pel seu nom, que el seu nadó està plorant, que li sona el telèfon mòbil o bé que ha sonat el timbre de casa.

–         Gossos d’avís: ensinistrats per donar alerta mèdica de persones amb epilèpsia, diabetis o d’altres malalties reconegudes per la normativa.

–         Gossos per a persones amb trastorns de l’espectre autista: ensinistrats per tenir cura de la integritat física d’una persona amb trastorns de l’espectre autista. Per exemple, si l’usuari és un nen amb trastorn de l’aspecte autista es pot ensinistrar al gos per evitar que fugi o que travessi el carrer de forma indeguda. 

Aquests cinc tipus de gossos d’assistència, més enllà de les tasques específiques per les quals han estat educats, resulten un gran suport afectiu i emocional per als usuaris, ja que augmenten la seva autonomia, autoestima i benestar tot ajudant-los a integrar-se millor en una societat que, massa sovint, no té en compte les seves necessitats. 

Com a últim apunt  cal recordar que un gos d’assistència identificat amb l’armilla corresponent  està desenvolupant una tasca de gran importància pel seu usuari per la qual cosa mai l’hem de distreure amb carícies, menjar o apropant-li el nostre gos ja que podríem provocar un accident greu. Si volem més informació, és millor adreçar-nos a un professional que ens orienti.

Puppies behind bars

D’entre les iniciatives presentades en el vuitè congrés de la Fundació Affinity (veure post del 10 d’Octubre), n’hi va haver una que em va cridar especialment l’atenció: Puppies Behind Bars (“Cadells darrere les reixes”) www.puppiesbehindbars.com 

Aquest projecte, nascut a Nova York el 1997 de la mà de Gloria Gilbert, pretèn educar cadells de vuit setmanes per convertir-los d’adults en gossos detectors d’explosius o  de servei. La particularitat d’aquesta iniciativa és que els encarregats de dur a terme aquesta tasca són presos de recintes de mitjana i alta seguretat. Com diu Gilbert “persones que han comès diversos delictes greus, fins i tot d’assassinat” i a les quals “es confia una vida”. Els requisits per entrar a formar part del programa són elevats i l’exigència és màxima. A Puppies behind bars no es pot perdre el temps, un 80% dels cadells es convertiran, en menys de 2 anys, en gossos útils per la societat. La resta, el 20% que per problemes físics o mancances educatives no superin les proves, seran col·locats a famílies particulars.

Els avantatges d’aquest projecte són múltiples: 
– Els presos tenen una gran responsabilitat, un ésser viu que exigeix tota la seva dedicació i esforç les vint-i-quatre hores del dia, i un objectiu clar, convertir-lo en una eina útil per la societat. Més enllà del vincle emocional que inevitablement s’estableix entre l’intern i el cadell i que ajuda a catalitzar les pròpies emocions, el pres guanya confiança en si mateix, “la seguretat que quan surti d’aquí podré ser bona en alguna cosa” i “l’orgull de saber que m’han donat una segona oportunitat”. 

– Els cadells es crien en un ambient continu de companyia i atencions, ja sigui per part de tots els interns del centre com del personal de les presons. A més a més, tres cops al mes el cadell s’en va a passar el cap de setmana a una família adoptiva que l’ajudarà a socialitzar-se i habituar-se a aquells ambients estranys en una presó: nens, multituds, botigues, mercats, altres animals, etc. Habitualment els cadells també visiten persones grans que viuen soles i els ofereixen companyia i distracció a canvi d’una habituació a elements de l’àmbit gerontològic: caminadors, cadires de rodes, bombones d’oxígen, etc.

– Les persones amb una discapacitat física o psíquica reben de forma totalment gratuïta un animal perfectament ensinistrat que els ajudarà en la seva vida diària i, paral·lelament, suposarà un suport emocional incondicional. Com es diu en el vídeo aquests gossos “seran EL TOT per algú”.

L’èxit, però, va més enllà perquè sovint els destinataris finals dels gossos volen conèixer els presos i, de manera espontània, sorgeix un intercanvi que en molts casos es manté durant una bona colla d’anys. Així, s’esborren estereotips, els presos deixen de ser “els deliqüents” i els usuaris “els minusvàlids”, tots són persones perfectament integrades en la societat que comparteixen quelcom: un gos que els ha canviat la vida.

Nova col·laboració entre CTAC i Lladruc

Recentment Lladruc ha iniciat una col·laboració amb CTAC (Centre Teràpies Assistides amb Cans) www.ctac.cat Aquesta entitat estatal i amb delegació a Girona centre es dedica a la preparació i el lliurament de gossos d’assistència i gossos de teràpia per a persones amb discapacitat i/o necessitats especials.

Lladruc hi col·laborarà de forma gratuïta ajudant sempre que se’ns requereixi en l’ensinistrament dels seus gossos, sobretot els cadells i exemplars joves. Així mateix promocionarà entre els seus clients la compra de pinso DingoNatura de Somriures-CTAC els beneficis de la qual aniran a parar íntegrament a l’associació. Es tracta d’un pinso de gamma alta, fabricat a Catalunya i presentat per cobrir diferents necessitats nutricionals des de cadells fins a sèniors i amb una excel·lent relació qualitat-preu. Per encarregar-lo tan sols heu de trucar al seu telèfon 656405171 i us el lliuraran gratuïtament a domicili o bé anar-lo a buscar al seu local situat al Carrer Francesc Roges (zona Devesa).

Amb aquesta nova col·laboració, Lladruc pretén aportar el seu granet de sorra per crear una societat més igualitària, integradora i que potenciï les capacitats de les persones. 

Quin nom li posem?

Avui escriuré un post més aviat banal, d’aquells que poca ajuda us oferirà en matèria d’educació canina però que (esperem) us donarà pistes per respondre a una pregunta que de ben segur tots us heu fet: “Quin nom li posem al nostre gos?”

A “Paws with a Cause”, l’organització de gossos d’assistència on vaig col·laborar ara ja fa una bona colla d’anys, optaven per noms curts, fàcils de pronunciar i d’escriure i que no féssin referència a ètnies, països o colors.  
L’equivalent aquí d’aquestes recomanacions seria:
– Per mascle: “Toby”, “Boby”, “Thor”, “Nuc”, “Duc”, “Pelut”.
– Per femella: “Cuca”, “Pruna”, “Lluna”, “Linda”, “Laika”.
(Segur que en coneixeu algun que s’ho diu!).

Per sort, però, alguns propietaris volen ser especialment originals:
– “Beckham”: un creuat de pastor alemany que tenia enamorada la seva propietària.
– “Doña Dolores”, un ca eivissenc la sogra del propietari del qual es deia Dolors. (No sé què n’opinaria Freud).
– “Fetus”: un bulldog anglès poc agraciat físicament.
– “Pond’s”: un shar pey. La propietària es va inspirar en la crema cosmètica antiaarrugues homònima.
– “Sula”: una podenc d’uns ornitòlegs. (Sula és el nom científic dels mascarells).
– “XL”: un malinois que sobresortia pel seu tamany.

Ara bé, el millor és el nom que una ex-clienta (ara amiga) li ha posat al seu cadellet, un Leonberger. Com que d’adult pot arribar a medir més de 75cm, diuen que, perdoneu l’expressió, “els donarà pel sac” així que l’adorable criatura s’ha anomenat així, “Pelsac”. He intentat rebatre els seus arguments dient que un gos educat mai és una molèstia (especialment si se l’educa a Lladruc) però no m’han fet cas així que esgoto el meu últim recurs: escriure-ho al blog per fer-los canviar d’idea.  Creieu que ho aconseguiré?

(En Pelsac i la Cendra deixant de jugar un moment per espiar la “iaia” Trenca).

%d bloggers like this: