Stage Marc Villain i Régis Pilarsky

El cap de setmana del 30 i 31 d’Octubre la Cendra i jo vam assistir al “VI Stage Ring Xaloc” a Palau Solitar i Plegamans. Vam poder gaudir d’uns ponents d’excepció, els multifinalistes Régis Pilarsky i Marc Villain i el fill d’aquest, Axel, que amb només quinze anys semblava portar el traje des del dia que va nèixer.

Tot i una migranya espantosa que em va acompanyar bona part del cap de setmana vaig gaudir gratament de la formació, sobretot pel savoir faire dels ponents. Potser per la gran decepció que vaig tenir amb Jean Marc Alan (veure post Octubre 2009) m’esperava uns formadors distants, superbs i adoctrinadors però el que em vaig trobar no podia ser més diferent. Els tres van mostrar-nos, d’una manera amena i propera, com construeixen els exercicis des de cadells fins a programes avançats, sense fer judicis ni valoracions dels ensinistraments efectuats, simplement animant-nos a millorar i treure el màxim partit dels nostres gossos. 

Particularment sé que a la Cendra i a mi ens queda moooolta feina per fer, escoltar més i posar el “mode treball” quan entrem a la pista però estic segura que amb ajuda i un bon treball fet amb  il·lusió i constància, més tard o més d’hora assolirem els objectius marcats. Oi que sí, Cendreta? 🙂

Concurs de Ring francès a Montesquieu des Albères

Aquest diumenge vaig tenir l’oportunitat d’anar a Montesquieu des Albères (França) a veure un concurs de Ring on participaven els meus companys del grup de treball Xaloc: en Dani amb la Uma, l’Oriol amb en Badge (germà gran de la Cendra)  i en Xavier amb l’Aux (el pare de la Cendra).

 

La Uma i l’Aux van fer un bon paper però es van quedar, per molt poc, a tocar dels resultats desitjats, mentre que en Badge va obtenir una puntuació de 99.1 sobre 100 en el Brevet i de 190.5 de 200 en el nivell I. La seva actuació va ser tan bona que fins i tot el jutge va felicitar-los personalment. Seguiu així!

 

Va ser una jornada molt agradable. El camp era ampli i ben cuidat, rodejat de vinyes i camins tranquils, hi havia força participants i el sol ens va acompanyar fins ben entrada la tarda. El millor de tot, però, va ser la presència d’un animat públic força nombrós i un excel·lent equip organitzatiu.  M’atreviria a dir, però, que la Cendra va ser qui més va gaudir “de l’excursió”  perquè va poder-se retrobar amb els seus germans francesos, en “Cops de la Serralada” i en “Cim de La Serralada” (el de la foto, heu vist que maco que és tan fosc?).

 

I finalment, les meves dues fotos preferides: 

 

À la prochaine! 🙂

Seminari Jean Marc Alan

El cap de setmana del 25 al 27 de Setembre vaig anar a un seminari de tècniques de Ring Francès impartit pel reconegut Home d’Atac Jean Marc Alan. La iniciativa i l’organització van ser excel·lents, tant, que fins i tot els organitzadors ens esperaven de bon matí a la porta de l’hotel perquè arribéssim puntualment i sense problemes a la pista. Els assistents van mostrar el millor de si mateixos i dels seus gossos i va regnar, en tot moment, un molt bon ambient i un gran companyerisme. Un exemple d’això va ser l’actuació de la unitat canina de protecció civil de Múrcia que, quan divendres a la tarda em vaig desmaiar, va fer tots els possibles per mantenir-me en el millor estat de salut fins que, per insistència d’en Xavi (Marsinyach), em van dur a l’hospital. Per sort tot es va quedar en un ensurt derivat del problema que tinc a les cervicals des que em van atropellar a l’Abril.

Però bé, centrem-nos en el seminari. No n’he escrit res abans perquè volia estar segura de fer-ho amb el “cap clar” i no per un desencís o una ràbia mal canalitzada i és que en vaig tornar força decebuda. Potser és una visió massa romàntica però, per mi, si un ensinistrador no té certes qualitats personals pot esdevenir un bon “tècnic en ensinistrament” però mai un bon ensinistrador. Una de les manies que tinc quan vaig a un curs de formació és fixar-me amb la manera com el ponent tracta el seu propi gos. El que va fer el divendres en Jean Marc Alan amb el seu pastor alemany va ser, sense exagerar, indecent. Va mantenir un gos de 9 anys  amb visibles problemes articulars durant gairebé 30 minuts a la pista, sota el sol asxifiant de les 12 del migdia i exigint-li una explosivitat totalment impròpia. El pobre animal va acabar pràcticament assegut implorant un descans però jo feia estona que mirava cap a un altre costat.

Aquest seminari em feia una il·lusió especial perquè era el primer que podia anar amb la meva gossa Cendra que, amb només tres mesos i mig, ja mossegava el “traje” esportiu. Ambdues ben equipades i il·lusionades vam sortir a la pista amb moltíssimes energies i amb aquella tranquil·litat que només dóna la certesa d’haver fet la feina ben feta. La decepció, però, no va tardar en arribar i és que, només situar-nos davant del “mestre”, aquest va propiciar un cop de bastó a la creu, un altre a la cara i encara un tercer a la pota esquerra de la meva gossa.  Taquicàrdica i perplexa no vaig entendre res de res. Què pretenia? Demostrar que ell era més fort que una cadelleta de 3 mesos? Ensenyar com es trenca un gos? Que un cadell s’ha de treballar a cops de pal perquè, tal com ens va explicar curosament després “s’han d’acostumar de ben petits al bastó?. Ara he arribat a la conclusió que és, simplement, un indesitjable, algú que per la seva trajectòria es creu amb ànims de desacreditar als seus propis alumnes amb “perles” com: “si no pots esquivar aquest gos te’n donaré un que tingui 16 anys” o bé “el ring no és cap esport per maricons“. No cal dir que aquesta mena de comentaris impropis van generar una repulsa general per part de tots els assistents que, com és de sentit comú, només volíem crear un front comú en favor del Ring Francès per, entre tots, donar a conèixer aquesta apassionant disciplina tan desconeguda al nostre país.

Tot i això, si mai torno a fer ring davant d’aquest individu (cosa que dubto molt),  dieu-me Joan Carles perquè per les seves declaracions dedueixo que, segons ell, les dones no tenim lloc en aquesta disciplina. Deplorable!

P.D- L’opinió escrita aquí està emesa exclusivament per la meva persona física i no inclou, en cap cas, a altres persones físiques o jurídiques.

Cendra

Avís important: estic exhultant així que, si la meva escriptura és incoherent, se m’escapa alguna falta d’ortografia o suposeu (sàviament) que m’he begut l’enteniment… no us espanteu!

La raó del meu deliri és que durant els pròxims 12 o 14 anys compartiré la meva vida amb una gossa que, de ben segur, serà fantàstica. Em considero una persona reflexiva i responsable però us haig de confessar que mai havia meditat tant una decisió. Durant les últimes setmanes he estat examinant amb lupa tots els inconvenients possibles i finalment he decidit que les meves circumstàncies laborals, familiars i personals eren les idònies perquè, a principis de Juliol, arribi a casa la Cendra. Ara és una petita cadelleta marronosa i negra nascuda el 27 de Maig però espero que d’aquí un temps pugui ser una imponent Pastor Belga Malinois que es situiï a nivell Ring 3. La seva educació, doncs, anirà encarada a aspirar al màxim i és que tant la seva genètica com la seva cria són insuperables. La Cendra, filla “d’Aux de la Vallée du Luvry” i de “Barcelone dite Bercy”, prové de les millors línies de sang europees. És un vertader regal, d’aquelles ocasions que es presenten un sol cop. Em sembla que ni al llarg d’una vida podré agrair-li al seu criador l’oportunitat de tenir-la i educar-la i creure que jo, ensinistradora de gossos però novella del ring francès, podré fer-la arribar, amb el seu ajut, sinó a dalt de tot ben amunt. La pressió és gran perquè, a més, la Cendra reb el nom d’una gossa increïble del mateix afix. No vaig tenir l’oportunitat de conèixer-la però si la “meva” Cendra té la meitat de predisposició, empenta i coratge que la seva homònima em donaré per satisfeta. 

Allò que sempre havia somniat és ara un ésser minúscul que dorm, somica,  belluga la cueta i es fa un lloc entre els seus germans per la mama amb millor llet.
La vida és meravellosa, no trobeu?

Ring francès

Perdoneu que no hagi publicat res abans però de seguida us aclariré la causa del meu mutisme. Diumenge em vaig estrenar amb ring francès i n’he quedat fascinada. Vaig tenir l’oportunitat de conèixer personalment en Xavier Marsinyach www.delaserralada.com que reuneix allò tan poc comú en el nostre país: un currículum brillant només superat per una humilitat, desig d’ensenyar i generositat increïbles. I precisament aquesta generositat va ser la que més em va sorpendre quan, només baixar del cotxe, em va dir “vine cap aquí”, em va ensenyar un lavabo i en vaig sortir amb un “traje”. La sensació que vaig tenir, literalment, és la de portar un vestit d’astronauta amb un munt de ploms al damunt, costa taaant moure’s allà dins! Per acostumar-m’hi, però, res millor que un bon escalfament. I allà ens teniu, a mi i al meu abundant teixit adipós, altrament anomenat “mitxelins” (o com s’escrigui) fent esforços per no afogar-nos en córrer per la pista o fer “salts de granota”. El més emocionant, però, va ser quan van treure la Bercy, una preciosa pastor belga malinois, perquè mossegués. La sensació que vaig tenir és difícilment descriptible. Vaig notar una pressió i una força brutal a mitja cama però, contrariàriament al que m’havia imaginat, no vaig tenir, ni per un moment, sensació de perill o por. Simplement vaig disfrutar. Vaig gaudir de tota la potència de les seves dents clavades, de notar com em pujava l’adrenalina, de la sensació d’ingravidesa (de fet em van haver d’aguantar per no caure!) de… impossible descriure-ho!

De tornada, conduint el cotxe, suada i feliç, vaig cantar totes les cançons de la ràdio. Des de diumenge no deixo de buscar informació sobre aquesta disciplina, mirar vídeos, recuperar el meu més que rovellat francès de l’institut a la recerca de consells o informar-me sobre el malinois. Mai m’hagués imaginat que un esport caní que no fos el mushing seria tan addictiu!

Moltes gràcies Xavier i tot l’equip Xaloc! 

%d bloggers like this: