Tal com he escrit en multitud de posts anteriors, l’univers del gos detector és gairebé infinit. Una de les últimes disciplines en les quals s’ha dedicidit utilizar-lo és en la detecció de cadàvers i, més concretament, en aquells que han quedat submergits en aigua o fang profund.
Pot semblar quelcom inusual però lamentablement tot coneixem casos com l’assassinat de Marta del Castillo o persones que decideixen treure’s la vida llançant-se daltabaix d’un pont. En indrets com Escòcia és molt habitual que paralel·lament als suïcidis es produeixin accidents per l’ingesta desmesurada d’alcohol i, considerant l’orografia de la zona, molts d’ells acabin als llacs.
Així doncs, del 26 al 29 d’Abril vaig anar a Dumbarton (Escòcia) a una formació pionera organitzada per “International Rescue Training Center Wales” (IRTCW: http://www.irtcw.co.uk/) on en Mick Swindells, un dels ensinistradors més reputats a nivell mundial, i en Dave Jones, instructor d’unitats canines arreu del món, ens van introduir en aquesta fascinant especialitat. I és que entre els alumnes hi havia figures reconegudes com la Nina Bondarenko o el director de les unitats canines de la defensa de Suècia el que va enriquir, encara més, les ja intensives hores de curs.
Van ser només quatre dies però suficients per conèixer d’aprop la inestimable tasca que efectuen els guardacostes, el material necessari i el sempre difícil ensinistrament d’un gos detector. Penseu que, si ja de per si aquest tipus d’ensinistrament és complicat, en aquesta disciplina s’hi afegeix, a més, l’acció de les corrents d’aigua i eòliques que fan encara més complexa la localització de la substància, en aquest cas del cadàver que pot trobar-se en diferents estats de descomposició. Per embolicar encara més la troca, s’ha de treballar en equip (com a mínim es necessita un conductor de la llanxa, un director d’operacions i un bus a més del binomi guia-gos), que hi ha la tranquil·litat d’una família destrossada en joc i que, en molts casos, la premsa sensacionalista fa de les seves i afegeix encara més pressió a un equip que, en el millor dels casos, haurà de treballar en condicions atmosfèriques molt adverses i durant un munt d’hores. Tot plegat crea una especialitat molt exigent física i psicològicament tant pel guia com pel gos que espero que aviat es desenvolupi de manera professional en el nostre país.
Només em queda donar les gràcies a tot l’equip de IRTCW i de guardacostes, a tots els alumnes, especialment a la meva “ídol ensinistradoril” Nina, a en Martin (a qui he promès fer moltes sessions per poder anar a visitar a Suècia) i a en Mick Swindells per les bromes 200% galeses, la bona estona compartida, descobrir-me el salmó amb salsa de verdures i per respondre amb un somriure a les mil i una preguntes que no podia deixar de fer. Thank you so much, guys!
Lladruc 