Com a bona autònoma no em costa reconèixer que m’ho penso dues vegades abans d’anar-m’en de vacances però els campionats europeus de dogfrisbee eren massa temptadors, massa enriquidors professionalment i personalment i massa divertits per ignorar-los. I així va ser com ens vam agafar cinc dies (del 25 al 29 d’Agost) per anar a Mellingen (Suïssa) on s’havien citat equips de bona part d’europa. “L’Spanish delegation” comptava amb cinc competidors: David Román amb “Ro” i “CIA”, Jordi Carrasco amb “Màster”, Aitziber Arandia amb “Indar”, Rafel Bosch amb “Eole” i una servidora, Roser Feliu, amb la protagonista absoluta d’aquest blog, la Cendra. Val a dir que, tot i haver-nos esforçat moltíssim per deixar el llistó ben alt les decisions dels jutges no ens van ser massa favorables. Sincerament, la sensació que m’en vaig endur va ser que hi havia gossos més aviat mediocres amb guies excel·lents que s’havien esforçat a realitzar un treball extraordinari. M’explico millor: esperava veure gossos d’una qualitat natural superior, gossos exhultants i “psicòpates” pel frisbee i, en canvi, vaig veure ensinistraments adaptats a gossos més aviat lents, desmotivats i un xic robotitzats que donaven pas, això sí, a coreografies espectaculars motivades, sobretot, per un control brutal de l’exercici per part del guia. Parlant en plata: molt de mèrit del guia i poques qualitats naturals de l’animal. (Però com que encara em queda molt per arribar al seu nivell no criticaré més! 🙂
(Trobo que aquesta foto és brutal! Qui diu que el Frisbee està destinat als Borders?)