Professió poc habitual

Fa poc vaig trobar-me amb els meus antics companys de l’institut. En general no havien canviat massa: algun vivia en parella o ja estava enmainadat però tothom havia anat seguint el camí marcat: un cop acabats els estudis s’havia posat a treballar a alguna empresa més o menys vinculada a la seva formació.

Però vét aquí que en aquest marc de previsibilitat absoluta ens vam trobar dos emprenedors: en Dilmer i jo. Nosaltres, a diferència dels nostres companys, havíem decidit que renuncíariem a una nòmina fixa, que hauríem de treballar més hores o potser prescindir de les vacances però que la nostra feina seria la nostra passió. No miraríem el rellotge o sospiraríem perquè arribés el divendres perquè, tot i les dificultats, gaudíriem d’allo que féssim. Van passar els anys i aquells dos projectes utòpics i atípics que llavors teníem en ment són ara una realitat: en Dilmer va crear Activida www.activida.wordpress.com i una servidora Lladruc www.lladruc.com

Els dos treballem pel benestar dels nostres clients. En Dilmer vol ajudar-nos a prevenir i abordar situacions abusives o estressants i a obtenir un nou concepte de l’oci mentre que a Lladruc intentem aconseguir gossos més feliços i propietaris més tranquils.Vam trobar que els dos projectes eren tan originals que havíem de col.laborar d’alguna manera i vam decidir que tots els clients de Lladruc gaudirien d’un 20% de descompte en les activitats organitzades per Activida. Perquè, facis el que facis, al final t’adones que la vida és meravellosament curta i que no hi ha res millor que ser feliç (com la Cendra amb el seu pal) 🙂

Droll

Amb alguns clients (humans i canins) s’estableixen uns vincles especials. Això és el que m’havia passat amb l’Anna i en Droll, el seu creuat de pitbull de seixanta-cinc kilos. Quan fa uns dos anys em va demanar que l’ajudés, el primer que vaig pensar va ser “oh no, un Pitbull”! No ho amago, m’agraden tots els gossos, però les races de presa no compten entre les meves preferides. Així doncs aquell dia vaig anar a conèixer en Droll més atemorida que il·lusionada però el gos que em vaig trobar em va enamorar. Era un creuat de pitbull que pesava més que jo, però tenia un caràcter tan dolç que fins i tot resultava empallegós. Si miraves els seus ullassos enormes fixament, sabies que en menys de dos minuts t’atacaria sense compassió el nas… a babes.

Dimarts el van haver d’eutanasiar perquè als seus onze anys ja gairebé no es recolzava sobre les potes del darrere. L’Anna em va trucar plorosa i vaig quedar-hi davant l’ajuntament, van ser cinc minuts però suficients perquè se m’encongís el cor: em va portar una bossa de roba enorme amb totes les coses que havien estat del seu gos. No ens vam dir massa res però tampoc calia, em va agrair tot el que havia fet i jo només vaig poder dir-li que sabia que en Droll estava orgullós d’ella. 

Des d’aquest humil blog faig el meu petit homenatge a aquest gossàs enorme, no per la seva mida sinó pel seu gran cor. Et trobarem a faltar, “Droiet”!

Apunts sobre la comunicació

No es pot ser un bon ensinistrador si no s’és un bon comunicador. Molts propietaris tenen unes qualitats extraordinàries per educar al seu gos però a l’hora de comunicar-s’hi fallen.

En la comunicació hi ha cinc elements fonamentals:
– L’emissor: qui dóna el missatge. En aquest cas el propietari.
– El receptor: qui recull el missatge. En aquest cas el gos.
– El missatge: allò que es vol comunicar. Per exemple, l’ordre “seu”.
– Canal: l’entorn físic on es produeix la comunicació. Per exemple, l’aire.
– Context: tots aquells elements que configuren el marc en el qual s’estableix la comunicació. Per exemple, un parc urbà.

Constantment ens adaptem a aquests elements per poder dur a terme una comunicació efectiva. Per exemple, no ens dirigim (o almenys no hauríem de fer-ho ) igual al nostre gos que a la nostra parella (canvi de receptor) o no emetem el mateix missatge si passegem per una platja buida que per la de Platja d’Aro a l’estiu (canvi en el context).

Una de les dificultats de la comunicació amb el nostre gos radica en què moltes vegades donem com a missatge allò que en realitat no volem que ho sigui: tot i que els humans utilitzem moltíssim la comunicació no verbal, sembla que quan ensinistrem al nostre gos aquesta queda oblidada en benefici d’un ús continuat de les paraules. Per exemple, segur que heu vist un propietari dient “quiet” mentre amb les mans fa gestos al gos perquè s’apropi o “no saltis” mentre amb els braços incita al gos a pujar-li a sobre. Tots aquests són gestos inconscients que passen en mil·lèsimes de segon però són capaços d’arruïnar-nos qualsevol ensinistrament d’una manera vertiginosa.

Per acabar em permetreu un petit apunt autobiogràfic: quan tenia quinze anys vaig col·laborar en una associació de gossos d’assistència. En particular m’ocupava de l’educació bàsica d’un cadell de Labrador però no entenia perquè durant les sessions en grup mai parava quiet mentre que en tots els altres contextos treballava de meravella. Fins que em van gravar en vídeo i ho vaig veure claríssim: en aquella situació jo estava tan nerviosa que cada pocs segons movia inconscientment la cama dreta. Us asseguro que, des de llavors, m’esforço moltíssim en ser conscient de tots els moviments que faig.
Ja ho sabeu: si no enteneu perquè no us acaba de sortir un exercici que ja hauria d’estar consolidat, feu que us gravin en vídeo. Potser passareu molta vergonya, possiblement us trobareu lents o poc traçuts però aprendreu per sempre. I, el més important, segurament haureu fet el primer pas per establir una comunicació efectiva amb el vostre gos. 

La cridada

Ahir al vespre conduïa cansada després d’una llarga jornada quan de forma inesperada un gos petit se’m va creuar per davant del cotxe corrent a tota velocitat. No el vaig atropellar de miracle. Al seu darrere dos nens d’uns vuit anys, galtavermells i esbufegant em van demanar perdó i van seguir corrent darrere l’animal. Des del cotxe els vaig cridar que corressin en direcció oposada al gos i… sorpresa! El petit creuat de terrier va fer un sprint cap a ells movent la cua, el van lligar, esbroncar i se’l van endur cap a casa.

Aquest no és un problema infreqüent. Cada any a Espanya, hi ha un munt de morts i d’accidents de trànsit degut a la presència de gossos a la via. Molts són gossos abandonats però una àmplia majoria tenen propietari. Irresponsable, però tenen un propietari.

Potser perquè durant molts anys he estat propietària de gossos nòrdics  considero fonamental que qualsevol gos vingui quan s’el cridi. No és cap tonteria, una bona cridada és una assegurança de vida. Un gos que no vingui quan se’l crida és possible que mori atropellat, enverinat, s’extraviï o rebi una mossegada d’algun gos amb mal caràcter.

La majoria de propietaris confien en que els seus gossos  tornen quan els criden però en situacions compromeses s’adonen que l’educació donada  fracassa estrepitosament. Al mig de la ciutat, amb altres gossos, rere un ciclista, prop d’una gossa en zel o al mig d’un estol de coloms és quan la cridada es demostra o no efectiva. Un gos que ve “quan vol”, “quan estem sols” o “quan no hi ha res més interessant” no té una bona cridada i, més enllà de posar en perill la pròpia vida genera un gran problema al seu propietari. Alguns s’han endut un bon ensurt i es resignen a dur el gos sempre lligat. No és difícil reconeixe’ls en qualsevol parc: els seus gossos estiren impetuosament la corretja per anar a jugar amb els altres o bé s’esperen pacientment frustrats a que el propietari decideixi tornar cap a casa. S’ho mereixen? Rotundament no. Com deia en el post anterior, un gos ha de poder realitzar l’exercici físic necessari pel seu benestar físic i mental i és francament difícil (sinó impossible) si sempre el duem lligat.

Per a tot això, és fonamental una bona cridada. Qualsevol ensinistrador seriós la treballarà des de la primera classe per tal d’aconseguir que el gos vingui:
– A qualsevol distància.
– En qualsevol circumstància.
– Immediatament.
– I a la primera.

Només així es poden evitar situacions tan perilloses, desagradables i frustrants com la que vaig viure ahir.

La importància de l’exercici

No fa massa anys el gos era exclusivament una eina de treball. Ajudava en tasques de pastoreig, estirava trineus, caçava o vigilava propietats privades. Havia d’acomplir a la perfecció una funció. Si no era capaç de fer-ho el més probable és que no continués en vida perquè suposava una despesa prescindible.

Actualment, però, la seva funció és una altra. Ara, aquell treballador abnegat i infatigable només ha de fer, quan aquests hi són, companyia als seus propietaris. Un gos de companyia tipus es passa, comptant els horaris laborals i les hores de descans del seu propietari, com a mínim, unes 16 hores sol. Què pot fer durant aquest temps? Molts gossos de jardí s’entretenen lladrant a tot allò que s’acosti a la valla, d’altres opten per fer forats però una àmplia majoria comença a mostrar conductes inadequades. Durant el meu exercici professional veig diàriament gossos que no poden deixar de perseguir-se la cua, lladrar complusivament 24 hores al dia, perseguir mosques inexistents o destrossar tot el que troben. I, molt sovint, correctament diagnosticat el cas, ens trobem que aquesta situació està provocada, únicament, per una manca d’exercici. Potser pensareu que exagero però… quants gossos realitzen l’activitat física necessària per mantenir-se en un bon estat físic i mental? He vist Pastors Alemanys que només sortien per anar a buscar el pa a la fleca de la cantonada i Labradors que el seu únic passeig consistia en anar a buscar (amb cotxe) el nen a l’escola. Si mireu al vostre voltant estic segura que trobareu molts més exemples…

Davant d’això, una de les propostes que faig és: o es fan més passejos o s’intenta ocupa al màxim al gos amb joguines especials. Una d’aquestes és la pilota dispensadora de menjar. Forta, resistent i protegida amb cauxtú perquè no faci malbé res admet fins a 500 grams de pinso a l’interior que el gos ha de treure per un dels dos forats laterals. D’aquesta manera ha de fer servir l’enginy, llepar, fer rodar la pilota amb la pota… en definitiva, ha de TREBALLAR per aconseguir el seu menjar, que no deixa de ser el que feia abans de ser gos “de companyia”…

Li trobem una casa?

No m’agrada publicar anuncis d’adopció de gossos però avui, per petició d’una clienta, faré una excepció. 

La preciositat de la foto té uns 5 mesos, és un mascle no castrat de color xocolata creuat de Labrador Retriever que viu temporalment en una casa d’acollida perquè el seu irreponsable propietari anterior no s’en vol fer càrrec. Diuen que és molt net a dins a casa, que respòn a la cridada i que en general, tot i la seva edat, es porta molt bé. No està vacunat ni xipat però si creus fermament que t’en pots fer càrrec els propers dotze anys de la teva vida, escriu a la laiatarrega@hotmail.com i coneixe’l!

Un cadell de reis (o “assaig sobre la irresponsabilitat”)

Matí de dilluns, quarts de vuit del matí. Gairebé sonàmbula, intentant lluitar contra una fred colpidora, amb la corretja de la Cendra a la mà esquerra i encabint la meva rígida mà dreta dins uns guants que s’han passat un any a l’armari em desperta una conversa:

Mare: què li demanaràs als reis per Nadal?
Fill: un cadell!
Mare: ah si? Quin cadell vols? Saps que l’hauràs de cuidar molt, oi?
Fill: i tant! Vull un cocker!
Mare: molt bé. Què et sembla si quan vingui el papa anem a la botiga a veure si n’hi ha algun i ho apuntem a la llista?

Potser en unes altres circumstàncies, en un dia més càlid i menys atapeït de clients el diàleg no m’hagués afectat tant però avui que, perquè no dir-ho, hagués preferit estar dormint plàcidament que passejar la meva gossa a 3ºC, la conversa m’ha deixat esfereïda. Com es pot ser tan inconscient? Com es pot tractar un animal com un simple regal que es desembolica per reis? 

Sé com acabarà el cas. Ho veig amb tant de realisme que gairebé fa mal. El cadell serà preciós, un cocker de llargues orelles que farà les delícies de la família fins a finals del mes de Febrer quan comenci a clavar les seves dentetes esmolades a tot el que trobi i es faci les necessitats arreu. Llavors els pares decidiran que el millor serà que, durant la nit i durant la seva absència, el gos visqui al balcó. El cadell es convertirà així, en un jove mal educat al qual ningú ha posat cap mena de pauta. Probablement mossegarà massa fort al nen, lladrarà compulsivament o trencarà tot el que trobi. Llavors decidiran trucar a un educador caní, imagineu-vos que sóc jo. Hi aniré, els explicaré tot el que els cal fer, exigiré la implicació dels adults i demanaré la col·laboració del fill. Probablement el nen no estarà preparat per aquesta decisió i acabarà essent la mare qui se n’ocuparà, qui farà un lloc a la seva apretada agenda per tenir cura de l’animal. No podrà. El gos no serà abandonat a l’estiu com tothom es pensa però en canvi “se n’anirà de vacances” a casa uns amics que tenen un xalet enorme on s’explica al nen que podrà córrer, saltar i jugar… en la més absoluta soledat. Anys més tard es morirà i ja ningú recordarà que un dia havia estat motiu d’alegria d’un nen. 

Em sembla lamentable però em veig amb l’obligació moral de fer un “recordatori per inconscients”: un gos no és una joguina, és un ésser viu que ens acompanyarà durant una bona colla d’anys. Perquè ens ho prenem tan a la lleugera?

(Vaig a treure la Cendra. Brrr! Quina fred!).

BON NADAL!

Per tots els amants dels gossos

Us penjo un vídeo que, si no hagués existit, l’haguéssim gravat nosaltres.

En Tod

Sovint estic tan ocupada recomanant-vos productes, fent resums d’activitats canines o intentant dibuixar-vos un somriure amb vídeos o traduccions gracioses que m’oblido de la verdadera raó per la qual va nèixer aquest espai: mostrar-vos, de manera propera, com treballem per aconseguir gossos feliços i propietaris tranquils.

Un d’ells és en Tod, un creuat de Labrador Retriever  que havia estat abandonat de ben petit. En Tod va ser adoptat perquè la Susanna, la seva propietària, va creure que seria una bona eina terapèutica pel seu germà, que presentava certes dificultats a nivells de relació social i aprenentatge. La Susanna, que és professora d’educació especial, va pensar que un gos l’ajudaria a mostrar-se més obert, li facilitaria la integració social i augmentaria la seva responsabilitat i autoestima. En Tod, però, era un jovenet força entremaliat que saludava pujant a dues potes sobre la gent, lladrava exageradament durant molta estona i era pràcticament incontrolable per tots els membres de la família. Així doncs ens va trucar una mica amoïnada i vam començar una obediència bàsica en positiu de manera que fos molt fàcil treballar amb el gos i el progressos fossin nombrosos i ràpids de cara a motivar al seu jove propietari. Com que tenien molt clar que no el volien fer criar van optar també per castrar-lo. Fa unes setmanes, coincidint amb el post-operatori de l’animal em van enviar un simpàtic mail amb aquesta preciosa foto que va aconseguir, un dia més, que em sentís orgullosa de la meva feina. Gràcies per confiar en nosaltres!