Droll

Amb alguns clients (humans i canins) s’estableixen uns vincles especials. Això és el que m’havia passat amb l’Anna i en Droll, el seu creuat de pitbull de seixanta-cinc kilos. Quan fa uns dos anys em va demanar que l’ajudés, el primer que vaig pensar va ser “oh no, un Pitbull”! No ho amago, m’agraden tots els gossos, però les races de presa no compten entre les meves preferides. Així doncs aquell dia vaig anar a conèixer en Droll més atemorida que il·lusionada però el gos que em vaig trobar em va enamorar. Era un creuat de pitbull que pesava més que jo, però tenia un caràcter tan dolç que fins i tot resultava empallegós. Si miraves els seus ullassos enormes fixament, sabies que en menys de dos minuts t’atacaria sense compassió el nas… a babes.

Dimarts el van haver d’eutanasiar perquè als seus onze anys ja gairebé no es recolzava sobre les potes del darrere. L’Anna em va trucar plorosa i vaig quedar-hi davant l’ajuntament, van ser cinc minuts però suficients perquè se m’encongís el cor: em va portar una bossa de roba enorme amb totes les coses que havien estat del seu gos. No ens vam dir massa res però tampoc calia, em va agrair tot el que havia fet i jo només vaig poder dir-li que sabia que en Droll estava orgullós d’ella. 

Des d’aquest humil blog faig el meu petit homenatge a aquest gossàs enorme, no per la seva mida sinó pel seu gran cor. Et trobarem a faltar, “Droiet”!

Anuncis
Entrada següent
Deixa un comentari

6 comentaris

  1. Francesc

     /  febrer 25, 2010

    Un bonic homenatge per un bon gos, tan de bo no marxessin mai.
    Una abraçada per l’Anna i per tu, Roser.

    Resposta
  2. verblau

     /  febrer 25, 2010

    És molt dur haver de prendre una decisió així i per molt que sapiguem que aquesta és LA opció sempre et sembla que hi podries haver fet alguna cosa més. Molts ànims per l’Anna, ara ho passarà malament però ben aviat començarà a recordar el Droll que corria feliç, el Droll que la rebia a casa amb més baves de les que tocaven i amb aquella alegria. M’agrada recordar els meus així. 🙂

    Resposta
  3. shanti Cris

     /  febrer 26, 2010

    No m’hi he trobat mai, però ha de ser una decisió molt dura i difícil de prendre.
    He sentit a dir en algun lloc que recordar a algú es mantenir-lo viu per sempre, al principi fa mal, però desprès te n’adones que és la única cosa que pots fer per aquell ésser estimat que has perdut i és la única manera que tens “d’estar al seu costat” i “fer-lo present”.
    No conec ni a l’Anna ni en Droll, però desitjo que ben aviat pugui recordar a en Droll amb un somriure als llavis, perquè segur que va ser un gran gos.

    Resposta
  4. Anna sento moltissim que la “marxa”d en DROLL , hagi coincidit també amb la teva intervenció.Saps que no estàs sola.Tots entenem el teu dolor, tots hem viscut aquests contratemps….
    Vaig passejar moltes vegades per el Parc Central amb ell, i semblava mentida que un ser tan gran, fos tan dòcil…
    Fes-me ho saber si estàs sola.
    Unpetó

    Resposta
  5. Cristina

     /  febrer 26, 2010

    Oh.. Quina decisió més dura. El cel ja té una estrelleta més, i tu Roser has pogut disfrutar-ho en vida i ajudar a en Droll i Anna.
    Una abraçada a l’Anna, que encara que no la conegui sento la pèrdua moltíssim.
    Roser, l’homenatge és preciós.

    una abraçada

    Resposta
  6. Una abraçada per l’Anna i per aquells que l’hagueu conegut i estimat

    Susanna

    Resposta

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: