Lat

Recentment ens ha deixat en Lat, un creuat de Labrador que va ser la joia dels seus propietaris durant una bona colla d’anys. Va ser un dels meus primers clients, tan sols unes setmanes després que pengés la primera web de Lladruc, a principis d’estiu del 2008.

En Lat era un gos extremadament dolç, divertit i carinyós però tenia un petit incovenient que el feia únic: una obsessió gairebé patològica pel menjar. Quan intuïa (dubto fins i tot que ho arribés a olorar) que hi havia un minúscul bocí de pa aprop mostrava una tècnica acurada i polida al llarg dels anys: es posava en tensió, girava el cap a un altre costat, intentava passar aprop de l’engruna en qüestió i quan el que duia la corretja ja estava confiat en que tenia controlada la situació, en una velocitat vertiginosa i sense donar cap mena de marge de maniobra, engollia el tros i et mirava movent la cua, divertit i orgullós de la seva proesa.

Siguis on siguis, que t’acompanyi una bona baguette, Lat! Gràcies per tot el que em vas ensenyar!  

Droll

Amb alguns clients (humans i canins) s’estableixen uns vincles especials. Això és el que m’havia passat amb l’Anna i en Droll, el seu creuat de pitbull de seixanta-cinc kilos. Quan fa uns dos anys em va demanar que l’ajudés, el primer que vaig pensar va ser “oh no, un Pitbull”! No ho amago, m’agraden tots els gossos, però les races de presa no compten entre les meves preferides. Així doncs aquell dia vaig anar a conèixer en Droll més atemorida que il·lusionada però el gos que em vaig trobar em va enamorar. Era un creuat de pitbull que pesava més que jo, però tenia un caràcter tan dolç que fins i tot resultava empallegós. Si miraves els seus ullassos enormes fixament, sabies que en menys de dos minuts t’atacaria sense compassió el nas… a babes.

Dimarts el van haver d’eutanasiar perquè als seus onze anys ja gairebé no es recolzava sobre les potes del darrere. L’Anna em va trucar plorosa i vaig quedar-hi davant l’ajuntament, van ser cinc minuts però suficients perquè se m’encongís el cor: em va portar una bossa de roba enorme amb totes les coses que havien estat del seu gos. No ens vam dir massa res però tampoc calia, em va agrair tot el que havia fet i jo només vaig poder dir-li que sabia que en Droll estava orgullós d’ella. 

Des d’aquest humil blog faig el meu petit homenatge a aquest gossàs enorme, no per la seva mida sinó pel seu gran cor. Et trobarem a faltar, “Droiet”!

%d bloggers like this: