Taller Lladruc a l’Escola Mare de Déu del Món de Girona

A la pàgina de la F.A.D (Fundación de Ayuda contra la Drogadicción) podeu llegir diversos estudis que demostren que el consum de drogues comença cada vegada més aviat i amb les vulgarment anomenades “drogues lleugeres” com el haixix o la marihuana que, per desgràcia, bona part de la població considera encara “inofensives”. És per aquesta raó que a Lladruc sempre intentem conscienciar a la població i sobretot als més joves dels riscos que suposa a tots nivells el consum de drogues i ho fem com millor sabem: fent exhibicions, xerrades i tallers amb els nostres gossos detectors.

L’últim el vam fer el passat 27 d’Octubre a l’Escola Mare de Déu del Món de Girona i ens hi van acompanyar la Fura, la Mina i la Syra, les gosses detectores més sociables i tranquil·les de Lladruc.

Primer una servidora els va explicar quines són les drogues més habituals i perquè són perilloses per a la nostra salut i després els vaig explicar que molts policies i empreses de seguretat compren gossos detectors com els que nosaltres preparem per ser més efectius en la seva feina. Els vaig explicar que el procés comença amb l’elecció d’un cadell d’una genètica determinada que després socialitzarem i educarem perquè quan sigui gran sigui eficaç en allò que se li demani. El primer exemple va ser la Fura de Togaricha, Pastor Alemany de treball de només sis mesos, que els va ensenyar com s’inicia la preparació d’un cadell per tal que quan “sigui gran” pugui ser “una senyora gossa detectora”.  Els nens van quedar sorpresos de veure que els gossos de seguretat poden ser sociables, afectuosos i els encanta que els amanyaguin!

Un dels nens premiant a la Fura per fer el "Seu" perfecte

Un dels nens premiant a la Fura per fer el “Seu” perfecte!

La Mina és la relacions públiques infantil de Lladruc perquè està enamorada de tots els nens de l’univers. Tant és així que quan passeja pel carrer i veu un cotxet s’asseu davant i arqueja les celles esperant rebre una carícia. Potser és un pensament massa antropomòrfic però us puc assegurar que quan va baixar del cotxe i va veure 25 nens esperant-la els seus ulls eren de pura il·lusió. La Mina els va ensenyar l’obediència de base necessària d’un gos detector (asseure’s, estirar-se, quedar-se quieta, caminar al costat i venir quan se la crida) i tots els nens van poder donar-li premis, tocar-la i abraçar-la i ella, òbviament, va estar-ne encantada!

La Mina xocant la pota a una de les alumnes

La Mina xocant la pota a una de les alumnes

Una alumna fent el "seu" a la Mina. Mireu quina cara de felicitat tenen tots els nens! :)

Una alumna fent el “seu” a la Mina. Mireu quina cara de felicitat tenen tots els nens! 🙂

Finalment la Syra, Border Collie, va buscar la substància amagada en una de les llaunes que havíem situat prèviament en fila i va fer una marcació passiva. Després va ensenyar-los habilitats avançades com passar al mig de les cames, donar la pota, xocar-la, fer la croqueta, fer el mort, caminar  a dues potes i tots els nens es van barallar perquè volien tocar “la gossa peluda de dos colors”!

La Syra xocant la pota mentre camina a dues potes, aquesta habilitat va encantar a tots els nens!

La Syra xocant la pota mentre camina a dues potes, aquesta habilitat va encantar a tots els nens!

Des d’aquí volem donar les gràcies a l’Escola Mare de Déu del Món i a tots els alumnes per haver confiat en Lladruc pel desenvolupament d’aquesta activitat i esperem tornar-nos a veure ben aviat!

Roser Feliu

Anuncis

Squitx i Júlia

Una de les satisfaccions més grans que tinc com a professional és observar com, gràcies a l’educació rebuda, els gossos s’integren plenament dins l’àmbit familiar. Un d’aquests moments màgics l’he viscut gràcies a l’Squitx, un Labrador Retriever de Vic que des de fa unes setmanes comparteix jocs i becaines com aquestes amb la seva nova amiga Júlia:

“Que cansat és això de fer de cangur!”

“Ummm… I no paren de fer-nos fotos, oi Júlia?”

“Aiii… Quina paciència s’ha de tenir! I després diran que TU no els deixes dormir!”

Un cadell de reis (o “assaig sobre la irresponsabilitat”)

Matí de dilluns, quarts de vuit del matí. Gairebé sonàmbula, intentant lluitar contra una fred colpidora, amb la corretja de la Cendra a la mà esquerra i encabint la meva rígida mà dreta dins uns guants que s’han passat un any a l’armari em desperta una conversa:

Mare: què li demanaràs als reis per Nadal?
Fill: un cadell!
Mare: ah si? Quin cadell vols? Saps que l’hauràs de cuidar molt, oi?
Fill: i tant! Vull un cocker!
Mare: molt bé. Què et sembla si quan vingui el papa anem a la botiga a veure si n’hi ha algun i ho apuntem a la llista?

Potser en unes altres circumstàncies, en un dia més càlid i menys atapeït de clients el diàleg no m’hagués afectat tant però avui que, perquè no dir-ho, hagués preferit estar dormint plàcidament que passejar la meva gossa a 3ºC, la conversa m’ha deixat esfereïda. Com es pot ser tan inconscient? Com es pot tractar un animal com un simple regal que es desembolica per reis? 

Sé com acabarà el cas. Ho veig amb tant de realisme que gairebé fa mal. El cadell serà preciós, un cocker de llargues orelles que farà les delícies de la família fins a finals del mes de Febrer quan comenci a clavar les seves dentetes esmolades a tot el que trobi i es faci les necessitats arreu. Llavors els pares decidiran que el millor serà que, durant la nit i durant la seva absència, el gos visqui al balcó. El cadell es convertirà així, en un jove mal educat al qual ningú ha posat cap mena de pauta. Probablement mossegarà massa fort al nen, lladrarà compulsivament o trencarà tot el que trobi. Llavors decidiran trucar a un educador caní, imagineu-vos que sóc jo. Hi aniré, els explicaré tot el que els cal fer, exigiré la implicació dels adults i demanaré la col·laboració del fill. Probablement el nen no estarà preparat per aquesta decisió i acabarà essent la mare qui se n’ocuparà, qui farà un lloc a la seva apretada agenda per tenir cura de l’animal. No podrà. El gos no serà abandonat a l’estiu com tothom es pensa però en canvi “se n’anirà de vacances” a casa uns amics que tenen un xalet enorme on s’explica al nen que podrà córrer, saltar i jugar… en la més absoluta soledat. Anys més tard es morirà i ja ningú recordarà que un dia havia estat motiu d’alegria d’un nen. 

Em sembla lamentable però em veig amb l’obligació moral de fer un “recordatori per inconscients”: un gos no és una joguina, és un ésser viu que ens acompanyarà durant una bona colla d’anys. Perquè ens ho prenem tan a la lleugera?

(Vaig a treure la Cendra. Brrr! Quina fred!).

%d bloggers like this: