Com viatges amb el teu gos?

Durant els nombrosos desplaçaments diaris que faig, sovint em fixo en la manera com els propietaris transporten els seus gossos. Alguns els duen al maleter sense cap mena de separació, d’altres salten com bojos en els seients del darrere i no és gens estrany que els gossos petits vagin asseguts com a copilots traient les orelles per la finestra abaixada. Potser no som prou conscients del risc que corren no ja només els nostres animals sinó nosaltres mateixos en cas d’accident?

Per posar-hi fre, el RACE i la marca Royal Canin han posat en marxa una web de seguretat vial específica per mascotes:

http://www.suseguridadpartedeti.com/index.php

Es tracta d’una pàgina fantàstica, amb un munt de consells útils i entenedors que inclou, fins i tot, diversos “crash test” que fan esgarrifar. Després de veure’ls m’han vingut ganes d’escriure la direcció de la web als parabrises de certs cotxes però finalment he optat per la via discreta: un post lladruquià. Bon estiu i bons desplaçaments.

Anuncis

La cridada

Ahir al vespre conduïa cansada després d’una llarga jornada quan de forma inesperada un gos petit se’m va creuar per davant del cotxe corrent a tota velocitat. No el vaig atropellar de miracle. Al seu darrere dos nens d’uns vuit anys, galtavermells i esbufegant em van demanar perdó i van seguir corrent darrere l’animal. Des del cotxe els vaig cridar que corressin en direcció oposada al gos i… sorpresa! El petit creuat de terrier va fer un sprint cap a ells movent la cua, el van lligar, esbroncar i se’l van endur cap a casa.

Aquest no és un problema infreqüent. Cada any a Espanya, hi ha un munt de morts i d’accidents de trànsit degut a la presència de gossos a la via. Molts són gossos abandonats però una àmplia majoria tenen propietari. Irresponsable, però tenen un propietari.

Potser perquè durant molts anys he estat propietària de gossos nòrdics  considero fonamental que qualsevol gos vingui quan s’el cridi. No és cap tonteria, una bona cridada és una assegurança de vida. Un gos que no vingui quan se’l crida és possible que mori atropellat, enverinat, s’extraviï o rebi una mossegada d’algun gos amb mal caràcter.

La majoria de propietaris confien en que els seus gossos  tornen quan els criden però en situacions compromeses s’adonen que l’educació donada  fracassa estrepitosament. Al mig de la ciutat, amb altres gossos, rere un ciclista, prop d’una gossa en zel o al mig d’un estol de coloms és quan la cridada es demostra o no efectiva. Un gos que ve “quan vol”, “quan estem sols” o “quan no hi ha res més interessant” no té una bona cridada i, més enllà de posar en perill la pròpia vida genera un gran problema al seu propietari. Alguns s’han endut un bon ensurt i es resignen a dur el gos sempre lligat. No és difícil reconeixe’ls en qualsevol parc: els seus gossos estiren impetuosament la corretja per anar a jugar amb els altres o bé s’esperen pacientment frustrats a que el propietari decideixi tornar cap a casa. S’ho mereixen? Rotundament no. Com deia en el post anterior, un gos ha de poder realitzar l’exercici físic necessari pel seu benestar físic i mental i és francament difícil (sinó impossible) si sempre el duem lligat.

Per a tot això, és fonamental una bona cridada. Qualsevol ensinistrador seriós la treballarà des de la primera classe per tal d’aconseguir que el gos vingui:
– A qualsevol distància.
– En qualsevol circumstància.
– Immediatament.
– I a la primera.

Només així es poden evitar situacions tan perilloses, desagradables i frustrants com la que vaig viure ahir.

%d bloggers like this: