Matí de dilluns, quarts de vuit del matí. Gairebé sonàmbula, intentant lluitar contra una fred colpidora, amb la corretja de la Cendra a la mà esquerra i encabint la meva rígida mà dreta dins uns guants que s’han passat un any a l’armari em desperta una conversa:
Mare: què li demanaràs als reis per Nadal?
Fill: un cadell!
Mare: ah si? Quin cadell vols? Saps que l’hauràs de cuidar molt, oi?
Fill: i tant! Vull un cocker!
Mare: molt bé. Què et sembla si quan vingui el papa anem a la botiga a veure si n’hi ha algun i ho apuntem a la llista?
Potser en unes altres circumstàncies, en un dia més càlid i menys atapeït de clients el diàleg no m’hagués afectat tant però avui que, perquè no dir-ho, hagués preferit estar dormint plàcidament que passejar la meva gossa a 3ºC, la conversa m’ha deixat esfereïda. Com es pot ser tan inconscient? Com es pot tractar un animal com un simple regal que es desembolica per reis?
Sé com acabarà el cas. Ho veig amb tant de realisme que gairebé fa mal. El cadell serà preciós, un cocker de llargues orelles que farà les delícies de la família fins a finals del mes de Febrer quan comenci a clavar les seves dentetes esmolades a tot el que trobi i es faci les necessitats arreu. Llavors els pares decidiran que el millor serà que, durant la nit i durant la seva absència, el gos visqui al balcó. El cadell es convertirà així, en un jove mal educat al qual ningú ha posat cap mena de pauta. Probablement mossegarà massa fort al nen, lladrarà compulsivament o trencarà tot el que trobi. Llavors decidiran trucar a un educador caní, imagineu-vos que sóc jo. Hi aniré, els explicaré tot el que els cal fer, exigiré la implicació dels adults i demanaré la col·laboració del fill. Probablement el nen no estarà preparat per aquesta decisió i acabarà essent la mare qui se n’ocuparà, qui farà un lloc a la seva apretada agenda per tenir cura de l’animal. No podrà. El gos no serà abandonat a l’estiu com tothom es pensa però en canvi “se n’anirà de vacances” a casa uns amics que tenen un xalet enorme on s’explica al nen que podrà córrer, saltar i jugar… en la més absoluta soledat. Anys més tard es morirà i ja ningú recordarà que un dia havia estat motiu d’alegria d’un nen.
Em sembla lamentable però em veig amb l’obligació moral de fer un “recordatori per inconscients”: un gos no és una joguina, és un ésser viu que ens acompanyarà durant una bona colla d’anys. Perquè ens ho prenem tan a la lleugera?
(Vaig a treure la Cendra. Brrr! Quina fred!).
Lladruc 
shanti Cris
/ Desembre 29, 2009És molt trist.
Aquest post teu m’ha fet recordar un cas concret.
Una parella van agafar un cadell de golden (preciós). Però no van saber donar-li el que el gos necessitava.
Primer tot eren festes i “carinyus” pel gos, però aquest va créixer. L’avi de la família el pegava i el gos només sortia un cop a la setmana x anar a classes d’educació (i això que l’educador els hi deia que havia de sortir cada dia).
Com us podeu imaginar el gos tenia molta energia desbocada, molt d’estrés…
Va marcar algun membre de la família i el veterinari els hi va dir que el gos era perillós, que o el sacrificaven o els denunciaria.
Van sacrificar un golden d’any i pocs mesos.
Que van fer després? comprar una cadell de golden a un criador, perque segons ell, la culpa que el gos fos com era, va ser degut a que havia viscut els primers dies de la seva vida en família i no amb un criador.
Una joguina. Que trist.
PS: he posat la raça del gos pq tenen fama de ser uns bonassos.
filrosa
/ Desembre 29, 2009un post tristament actual, la llàstima es que ningú que llegeix el teu bloc es tant inconscient, i els que haurien de llegir i prendre consciencia d’aquestes coses ni tan sols hi pensen, no busquen abans referencies ni s’informen de que representa tenir un cadells a casa i ja no parlem de informació sobre una raça en concret….si els hi preguntes perquè han triat aquest cadell en concret la majoria respondrà: perquè es molt maco…… i punt
Domènec
/ gener 4, 2010On està aquí el botó de “m’agrada”? 😐
Fora conyes, estic totalment d’acord amb el teu escrit, Roser.
Malauradament tot això no costa gaire de veure a qualsevol lloc, de fet, no només es dóna amb els gossos…
Molts pares avui dia tenen els fills igual, sense cap mena de límit ni norma (no calen, quan molesten els enxufes a la tele o la consola i ja no “molesten”…).
Però, que “estrany”!, quan creixen “pateixen” moltíssims problemes, i són molt conflictius tant amb els altres com amb la pròpia família.
Fins i tot n’hi ha que peguen o roben els pares!!!
I el més freqüent és comentar la “mala sort” que han tingut per com “els ha sortit” el fill…
i què heu estat fent els darrers quinze anys????
No hauria de ser molt difícil veure que si no eduques un gos, o un nen, i si no li ensenyes a conviure o a ser respectuós amb els altres… resulta que no ho aprenen!!!!!
Doncs això passa cada dia, i encara que sembli mentida cada cop més. 😦
Camila Ruiz Baena
/ Març 9, 2010Quina tortura per el pobre animal es com si a nosaltres ens posessin en una habitacio i no ens deixessin sortir mai.
JO tinc gossos amb la meva familia i s’ha de ser reponsable i madur per tenir un gos si no ni s’et passi per el cap tenir-ne un .
Ells tam bé tenen sentiments