Nina

La Nina és una gosseta creuada de gos caçador que viu a Girona. Els seus propietaris es van posar en contacte amb mi perquè tenien un problema seriós amb la cridada: cada vegada que la Nina sentia un rastre interessant, un gat li passava pel davant o un ocell aixecava el vol es posava a córrer com una esperitada i no hi havia manera de fer-la tornar.

Així doncs vam fer unes quantes sessions exclusives de cridada a la zona de les Hortes (on abunden les “temptacions”) perquè tant la Nina com la seva família poguessin gaudir d’uns passejos més relaxats. Durant el mes d’Agost m’he ocupat de passejar-la puntualment i he pogut observar de primera mà els canvis. No sé qui s’ho ha passat millor, si la Nina corrent lliurement pels camins polsegosos, la Cendra estirant-li les llargues orelles o jo veient com les dues feien competicions de tirar-se primer a la riera!

Un cadell de reis (o “assaig sobre la irresponsabilitat”)

Matí de dilluns, quarts de vuit del matí. Gairebé sonàmbula, intentant lluitar contra una fred colpidora, amb la corretja de la Cendra a la mà esquerra i encabint la meva rígida mà dreta dins uns guants que s’han passat un any a l’armari em desperta una conversa:

Mare: què li demanaràs als reis per Nadal?
Fill: un cadell!
Mare: ah si? Quin cadell vols? Saps que l’hauràs de cuidar molt, oi?
Fill: i tant! Vull un cocker!
Mare: molt bé. Què et sembla si quan vingui el papa anem a la botiga a veure si n’hi ha algun i ho apuntem a la llista?

Potser en unes altres circumstàncies, en un dia més càlid i menys atapeït de clients el diàleg no m’hagués afectat tant però avui que, perquè no dir-ho, hagués preferit estar dormint plàcidament que passejar la meva gossa a 3ºC, la conversa m’ha deixat esfereïda. Com es pot ser tan inconscient? Com es pot tractar un animal com un simple regal que es desembolica per reis? 

Sé com acabarà el cas. Ho veig amb tant de realisme que gairebé fa mal. El cadell serà preciós, un cocker de llargues orelles que farà les delícies de la família fins a finals del mes de Febrer quan comenci a clavar les seves dentetes esmolades a tot el que trobi i es faci les necessitats arreu. Llavors els pares decidiran que el millor serà que, durant la nit i durant la seva absència, el gos visqui al balcó. El cadell es convertirà així, en un jove mal educat al qual ningú ha posat cap mena de pauta. Probablement mossegarà massa fort al nen, lladrarà compulsivament o trencarà tot el que trobi. Llavors decidiran trucar a un educador caní, imagineu-vos que sóc jo. Hi aniré, els explicaré tot el que els cal fer, exigiré la implicació dels adults i demanaré la col·laboració del fill. Probablement el nen no estarà preparat per aquesta decisió i acabarà essent la mare qui se n’ocuparà, qui farà un lloc a la seva apretada agenda per tenir cura de l’animal. No podrà. El gos no serà abandonat a l’estiu com tothom es pensa però en canvi “se n’anirà de vacances” a casa uns amics que tenen un xalet enorme on s’explica al nen que podrà córrer, saltar i jugar… en la més absoluta soledat. Anys més tard es morirà i ja ningú recordarà que un dia havia estat motiu d’alegria d’un nen. 

Em sembla lamentable però em veig amb l’obligació moral de fer un “recordatori per inconscients”: un gos no és una joguina, és un ésser viu que ens acompanyarà durant una bona colla d’anys. Perquè ens ho prenem tan a la lleugera?

(Vaig a treure la Cendra. Brrr! Quina fred!).

%d bloggers like this: