Rasta

A vegades estic tan centrada en resumir-vos acords, patrocinis i en parlar-vos de les formacions a les quals assisteixo que m’oblido dels verdaders protagonistes de Lladruc: els gossos amb els quals tinc la sort de poder treballar cada dia. L’últim d’ells és la Rasta, una preciosa bòxer de 4 anys que viu a Girona.

La Rasta és un encant de gossa, extremadament sociable i afectuosa tant amb persones com amb altres gossos. Els seus propietaris, però, estaven preocupats perquè quan la cridaven havien de fer mil i un enginys per poder-la recuperar i tenien por que provoqués algun accident. Gràcies a la seva dedicació i constància i seguint unes pautes senzilles, ara la Rasta pot passejar deslligada i cremar bona part de la seva energia amb un nou joc que li encanta: el frisbee!  

Anuncis

Nina

La Nina és una gosseta creuada de gos caçador que viu a Girona. Els seus propietaris es van posar en contacte amb mi perquè tenien un problema seriós amb la cridada: cada vegada que la Nina sentia un rastre interessant, un gat li passava pel davant o un ocell aixecava el vol es posava a córrer com una esperitada i no hi havia manera de fer-la tornar.

Així doncs vam fer unes quantes sessions exclusives de cridada a la zona de les Hortes (on abunden les “temptacions”) perquè tant la Nina com la seva família poguessin gaudir d’uns passejos més relaxats. Durant el mes d’Agost m’he ocupat de passejar-la puntualment i he pogut observar de primera mà els canvis. No sé qui s’ho ha passat millor, si la Nina corrent lliurement pels camins polsegosos, la Cendra estirant-li les llargues orelles o jo veient com les dues feien competicions de tirar-se primer a la riera!

La cridada

Ahir al vespre conduïa cansada després d’una llarga jornada quan de forma inesperada un gos petit se’m va creuar per davant del cotxe corrent a tota velocitat. No el vaig atropellar de miracle. Al seu darrere dos nens d’uns vuit anys, galtavermells i esbufegant em van demanar perdó i van seguir corrent darrere l’animal. Des del cotxe els vaig cridar que corressin en direcció oposada al gos i… sorpresa! El petit creuat de terrier va fer un sprint cap a ells movent la cua, el van lligar, esbroncar i se’l van endur cap a casa.

Aquest no és un problema infreqüent. Cada any a Espanya, hi ha un munt de morts i d’accidents de trànsit degut a la presència de gossos a la via. Molts són gossos abandonats però una àmplia majoria tenen propietari. Irresponsable, però tenen un propietari.

Potser perquè durant molts anys he estat propietària de gossos nòrdics  considero fonamental que qualsevol gos vingui quan s’el cridi. No és cap tonteria, una bona cridada és una assegurança de vida. Un gos que no vingui quan se’l crida és possible que mori atropellat, enverinat, s’extraviï o rebi una mossegada d’algun gos amb mal caràcter.

La majoria de propietaris confien en que els seus gossos  tornen quan els criden però en situacions compromeses s’adonen que l’educació donada  fracassa estrepitosament. Al mig de la ciutat, amb altres gossos, rere un ciclista, prop d’una gossa en zel o al mig d’un estol de coloms és quan la cridada es demostra o no efectiva. Un gos que ve “quan vol”, “quan estem sols” o “quan no hi ha res més interessant” no té una bona cridada i, més enllà de posar en perill la pròpia vida genera un gran problema al seu propietari. Alguns s’han endut un bon ensurt i es resignen a dur el gos sempre lligat. No és difícil reconeixe’ls en qualsevol parc: els seus gossos estiren impetuosament la corretja per anar a jugar amb els altres o bé s’esperen pacientment frustrats a que el propietari decideixi tornar cap a casa. S’ho mereixen? Rotundament no. Com deia en el post anterior, un gos ha de poder realitzar l’exercici físic necessari pel seu benestar físic i mental i és francament difícil (sinó impossible) si sempre el duem lligat.

Per a tot això, és fonamental una bona cridada. Qualsevol ensinistrador seriós la treballarà des de la primera classe per tal d’aconseguir que el gos vingui:
– A qualsevol distància.
– En qualsevol circumstància.
– Immediatament.
– I a la primera.

Només així es poden evitar situacions tan perilloses, desagradables i frustrants com la que vaig viure ahir.

%d bloggers like this: