La Fura: la nova generació de gossos detectors de Lladruc

Molts clients em pregunten quan va començar la meva afició pels gossos. A nivell acadèmic vaig fer el meu primer curs d’ensinistrament amb setze anys recent estrenats però la meva passió venia de molt abans i contràriament al que es sol pensar, els meus pares hi van tenir poc a veure. Per a ells, els gossos eren bonics si els miraves de lluny. Per la meva mare, pediatra, eren poc menys que els culpables d’un munt de zoonosis terribles i incurables i a ulls del meu pare només existia el Pastor Alemany però com que “no es pot esclavitzar un gos gros a viure en un pis” vaig haver d’esperar fins als vuit anys per tenir el meu primer gos, en Truc, un cadell de maltès que es va morir quan feia tres anys que em servia de “conillet d’índies” com a estudiant de veterinària.

Així doncs sospito que la primera espurna de la meva passió canina prové de “l’avi Ponç”, el meu avi patern. Poc després d’anar a viure a Verges, van regalar als meus avis un cadell de quatre setmanes de Pastor Alemany, suposadament descendent “dels gossos patrullers dels alemanys de la segona guerra mundial” i com que en aquella època ningú sabia anglès li va posar un nom desconegut per tots els pagesos veïns: “Dog”.
En aquells llargs Diumenges d’hivern que passava a casa els avis l’única cosa capaç d’entretenir-me durant hores eren les històries d’en “Dog”. En Dog: l’imponent bèstia que saltava marges per fer fora als lladres, el valent defensor de la sucursal de la Caixa de Girona que dirigia el meu avi, el dolç amic que posava el morro a la falda quan la meva àvia feia mitja, l’enèrgic company d’aventures quan el meu pare era un adolescent i el primer en sentir-lo quan, de més gran, tornava de la Universitat amb el cotxe de línia. Ara bé, suposo que degut a una pèssima socialització, en Dog no suportava a ningú “d’aspecte estrany” la qual cosa incloïa capellans amb sotana, monges, militars i policies. La història més divertida la va protagonitzar quan era ben jovenet (suposo que devia estar en ple canvi de dents) i és que en una ocasió va aprofitar que el meu avi va haver d’acompanyar en cotxe el cap de la guàrdia civil de la província per fer-li bocins el seu tricorni amb una minuciositat que va deixar a tothom sense paraules i que el meu avi va haver de pagar en favors bancaris… i molts “Ducados”!

I per què m’he permès la llicència de trencar la tònica general del blog escrivint aquest post? Perquè Dissabte l’avi ens va deixar i, una de les moltes coses que vaig intentar agrair-li les últimes setmanes i no sé si va arribar a entendre, és que gràcies a aquelles històries que explicava per entretenir-me sense haver de córrer darrere la meva bici per Besalú, he fet del meu embadaliment infantil una empresa d’ensinistrament caní que intenta utilitzar els valors que em va transmetre. A dia d’avui m’acompanyen en aquest camí ni més ni menys que quatre “Dogs”: la Cendra, la Mina, la Burka i la Fura, que no foragiten lladres ni mosseguen tricornis però m’agradaria pensar que un dia serviran d’estímul per fer menjar als néts o renebots. Possiblement hi posaré més pa que formatge i els explicaré que eren unes gosses detectores increïbles i absolutament genials que anaven a vaixells, aeroports o empreses per buscar substàncies i que elles van existir gràcies a les històries d’en Dog, el Pastor Alemany d’un rebesavi llunyà. Sigui com sigui, gràcies “Avi” i gràcies “Dog”!