Aconseguir fer somriure: la Cendra i un peluix de “La patrulla canina”

Una clienta em va trucar explicant que el fill d’una amiga seva estava ingressat a l’hospital per culpa d’una llarga malaltia. El nen, de sis anys, està boig pels gossos (a casa en té tres!) i és un fan incondicional de la sèrie “Paws Patrol” o “Patrulla canina” que, pel que sembla, és un èxit entre els més petits. Entre la clienta i jo vam pensar què podíem fer per amenitzar-li l’estada però el seu estat immunològic no permet que rebi visites ni tenir contacte amb gossos i ens costava trobar bones opcions.

I llavors se’ns va acudir una cosa: la mare li va dir que el seu peluix “Rocky”, mentre ell dormia, havia “volat com els Reis d’Orient” fins a arribar a casa nostra i, a cau d’orella, li havia explicat a la Cendra, la gossa detectora més veterana de Lladruc, que el seu propietari estava molt cansat, molt trist i que no tenia ganes de seguir lluitant. Tot seguit, li va explicar que la Cendra ens havia demanat ajuda per enviar-li això:

cendra rocky 2

Ara, la meva clienta m’acaba de trucar emocionada. Es veu que el nen es va aixecar d’una revolada, va demanar a la infermera que li portés una pilota (que va acabar sent una pila d’embolcalls mèdics de plàstic) i va fer esforços per aixecar-se del llit i fer un parell de xuts. Diu que, quan per fi surti de l’hospital, vol xutar moltes vegades una pilota “de veritat” a cada un dels nostres gossos i que ha preguntat si els “gossos de la patrulla canina de Girona” poden menjar pollastre.

I aquí em teniu, ben emocionada, pensant en com n’és de fràgil l’existència i de com n’és fàcil fer somriure un nen amb l’ajuda d’una gossa pacient, un ordinador, el peluix del meu nebot (gràcies, Albert!) i una mica d’imaginació.

P.D- Si coneixeu algú que es trobi en la mateixa situació, la Mina diu que, com a segona responsable de les relacions públiques de Lladruc, també s’ofereix voluntària 🙂 🙂

Una exhibició de gossos detectors d’explosius diferent…

exhibicio lladruc

Durant els sis anys de vida de Lladruc ens han fet peticions de tot tipus: des d’un pequinès al qual vam ensenyar a pujar al llit per fer companyia a la seva mestressa amb artritis fins a una exhibició de detecció de drogues en una competició de gossos pastors a més de 2000 metres d’altura, passant per operatius en locals de dubtosa reputació. En definitiva: que gairebé res ens sorprèn. Ara bé, la petició més estranya que hem rebut últimament ha estat fer una exhibició de gossos detectors d’explosius en una recreació d’un conflicte bèl·lic: després de vestir-nos de camuflatge més de cent vint soldats equipats amb armes més pròpies del Vietnam que d’un tranquil poble de la Selva (la que linda amb el Gironès) van escoltar atentament com ensinistrem i treballem amb els nostres gossos. Els vam explicar que els gossos detectors de Lladruc treballen únicament a base del joc i d’una bona motivació amb el seu guia i que ens esmercem molt en què la seva marcació (òbviament passiva, s’asseuen quan troben la substància) sigui extremadament delicada i precisa. Passada la sorpresa inicial ens ho vam passar molt bé, fins i tot en Connor que, tot i que encara no és un gos detector, ja s’ha adaptat perfectament al nostre ritme de vida i es va passejar amunt i avall amb un arnès especial de protecció rebent carícies i elogis per totes bandes.

En Connor i la Burka ben atents abans de començar l'exhibició

La Burka i en Connor i la resta de gossos de Lladruc es van convertir, per un dia, en gossos militars. 

Per últim tan sols ens queda donar les gràcies als organitzadors per comptar amb Lladruc i a tots els participants per la seva atenció. Si algú va fer fotos de l’exhibició agrairem que ens les enviï si us plau a info@lladruc.com ja que nosaltres no en vam poder fer. Moltes gràcies!

En Drac i en Toni: una història de superació

En Drac, el Pastor Alemany d'en Toni

En Drac, el Pastor Alemany d’en Toni, quan devia tenir un anyet

En Toni sempre havia estat un enamorat dels Pastors Alemanys de treball així que fa vuit anys va comprar un mogut cadellet d’aquesta raça a un conegut criador gironí. Des del principi va esforçar-se molt per oferir-li el millor i ensenyar-li les ordres bàsiques. Quan en Drac va fer sis anys en Toni em va trucar per si el podia ajudar. Degut a l’onada de robatoris que s’estava produint, en Toni volia preparar en Drac perquè ajudés a reforçar la seguretat del seu negoci. Així doncs, vam fer un repàs de les ordres bàsiques, li vam ensenyar ordres avançades i li vam ensenyar a lladrar i ensenyar les dents a tots els desconeguts que s’acostessin al perímetre de l’empresa per tal que actués de mesura disuassòria. Llavors em vaig adonar que en Drac anava coix quan realitzava certs esforços i el seu veterinari ens va confirmar les sospites: tenia una displàsia de maluc.

Al cap de poc a en Toni li van diagnosticar una malaltia greu. La notícia va ser com un gerra d’aigua freda per a tota la família, incloent en Drac que després de totes les anades i tornades a hospitals i centres mèdics sempre estava al costat del seu propietari vetllant-lo. Quan en Toni estava massa dèbil per treure’l a passejar i ho havia de fer algun dels seus fills, en Drac feia les necessitats ràpidament per situar-se de nou on estava millor: ben a la vora del seu amo.

Molts autors com Jack London o Virginia Woolf han escrit històries sobre la fidelitat canina, el vincle irrompible que existeix entre un gos i el seu propietari, ja sigui a les gèlides terres del Nord o a la falda de les seves enjoiades propietàries. Al llarg d’aquests gairebé sis anys he viscut moments increïbles amb propietaris i gossos de tota mena però el que vaig veure em va deixar parada. M’havien avisat que en Toni s’havia aprimat molt, que estava pàl·lid i demacrat i que mantenir una conversa li era difícil així que vaig intentar fer una visita ràpida. Quan vaig entrar a la casa en Drac va aixecar les seves punxegudes orelles, va posar tot el cos en tensió i semblava a punt de sortir disparat per ensenyar les dents protegint el seu propietari quan es va adonar que era jo. Llavors va acostar-se tan ràpidament com les seves potes posteriors li van permetre, va deixar que li acariciés el cap, em va fer un parell de llepades a la barbeta i, amb cert esforç, va pujar al sofà al costat del seu amo: quaranta-quatre kilos de pèl grisós-marronós enroscats a una cantonada i un morro ja una mica emblanquit a sobre la cuixa del seu amo. En aquella posició no deixava de mirar als ulls a en Toni i, de tant en tant, em feia una llambregada breu. Quan me’n vaig anar en Drac em va acompanyar a la porta i després va tornar a la seva posició inicial, a la seva mirada semblava que hi hagués la satisfacció de la feina ben feta: “Veus amo que bé que ho he fet? L’he vigilada i després l’he acompanyada fins a la porta, ara ja puc estar amb tu fins que et recuperis i em puguis tornar a a tirar pals tot passejant al costat del riu!”.

Ara en Drac torna a acompanyar a en Toni a dirigir la cuina del seu restaurant del Pla de l’Estany, on, per poc més de deu euros, podeu menjar un menú abundant d’aquella cuina tradicional que sembla estar en via d’extinció: la que està feta amb paciència, coneixement i productes de qualitat. I de tot el menú una servidora es queda amb un plat: els calamars frescos a la romana. Acabar de fer clients macos a la zona i arribar al restaurant suada, plena de pèl de gos i afamada, saber que allà t’espera una bona conversa i posar-te una d’aquelles rodanxes daurades a la boca notant com es trenca la textura cruixent exterior i com es desfà a la boca el calamar és tenir la consciència que cada dia és un regal.

Tranquil, truca a Lladruc!

Truca a Lladruc!

Truca a Lladruc!

El 1939, al començament de la Segona Guerra Mundial, el Ministeri d’informació Britànic va crear un cartell per animar als seus ciutadans a resistir una possible invasió nazi que deia “keep calm and carry on”, literalment “estigues tranquil i segueix endavant”. Des de llavors, s’han fet múltiples creacions amb frases més o menys iròniques.

A Lladruc no volem ser menys i com que sabem tots els mal de caps que pot originar un gos mal educat us donem un bon consell: “estigues tranquil i truca a Lladruc”!

Innocents!

Innocentada by Lladruc

Innocentada by Lladruc

Per les estadístiques sabem que, a part de les nostres orgulloses mares, sou molts els que ens llegiu: clients, amics, coneguts i saludats i companys ensinistradors i veterinaris d’arreu del món. El que mai ens haguéssim imaginat és que el nostre post d’ahir que, sento decebre-us, és una pura i simple innocentada, despertés l’interès d’una persona pròxima a la Reial Societat Canina Catalana i provoqués una allau de correus i trucades (serioses!) felicitant-nos i interessant-se pel projecte.

Sí que és veritat que a la zona de l’Albera existeix un grup de gossos similars com els de les fotos (gràcies Carme per deixar-nos-els fotografiar!) però dubto que tinguin prou característiques fenotípiques comunes com per plantejar-se la creació d’una nova raça. Ara bé, si això mai arribés a succeir des de Lladruc estaríem encantats de col·laborar-hi!

P.D- De veritat us vau creure que era un post seriós? No existeix la Universitat de Figueres, ni coneixem cap Institut Català de Cinologia  i dubto molt que al Castell de Requesens hi haguéssin monjos i menys que disposessin de temps lliure per dedicar-se a criar Mastinus Alberiensis per pastorejar les seves vaques… INNOCENTS! 🙂 🙂 🙂

Lladruc en vuit idiomes

Si voleu saber com és el lladruc d’un gos àrab, francès, japonès o siri tan sols heu de clickar a aquest enllaç:

http://www.esl-idiomas.com/es/voces-animales.htm

Fa gràcia, oi?

%d bloggers like this: