London

La London és una gosseta creuada d’uns vint kilos que viu a Hostalrich. La seva propietària, una senyora gran, es va posar en contacte amb mi perquè tenia problemes per controlar alguns dels seus comportaments. La London bordava i havia arribat a saltar a sobre del repartidor dels congelats que es refugiava a dins el camió cada vegada que havia de portar una comanda. També perseguia els cotxes i les bicis que passaven per davant de casa i era molt difícil fer que s’estigués quieta quan sonava el timbre o s’obria la porta de l’entrada.

Després d’algunes sessions, la London està més tranquil·la, tolera les visites, no s’exhalta quan sent el timbre i, el més important, s’ha convertit en una gossa més feliç que ofereix companyia i un suport imprescindible per tota la família. Val a dir que, encara que sempre intento treballar de la mateixa manera, amb alguns clients s’acaba establint un lligam més especial i això és el que m’ha passat amb la família de la London. Potser perquè les tres generacions s’hi han implicat al màxim, perquè tenen una sensibilitat especial a l’hora de recollir i cuidar qualsevol animal que troben abandonat o perquè l’estima cap als seus gossos és autèntica, m’he sentit molt i molt a gust amb ells, tant, que a vegades sense adonar-me’n he acabat fent classes d’hora i mitja. Moltes gràcies per tot!

Regala Lladruc!

Segur que coneixeu algú que més que passejar el gos sembla que el gos el passegi a ell, que té dubtes sobre quina raça escollir, que no sap com educar el seu cadell o té un gos amb alguns problemes de conducta que li agradaria corregir. En definitiva, segur que coneixeu algú que necessita Lladruc!

Per això hem volgut facilitar la feina al tió, al pare noël i als reis mags oferint-los un val per una sessió d’educació canina a Lladruc. És molt senzill: només s’ha de contactar amb nosaltres per correu electrònic lladruc@hotmail.com o bé per tel. 636385174, imprimir la targeta i… voilà, vét aquí un magnífic regal!

Jack: un cas difícil amb final feliç

En Jack és un gos creuat (possiblement de Pastor Alemany i Rottweiler) d’uns vuit anys que viu a Parlavà (Baix Empordà). En Jack havia estat abandonat a la protectora del gironès on es va intentar sense èxit que pogués conviure amb altres gossos però constantment era mossegat pels altres animals per la qual cosa se li va haver de buscar una reubicació urgent a una nova llar formada per quatre membres. 

Inicialment en Jack semblava adaptar-se bé a la seva nova casa però al cap de poques setmanes va començar a mostrar un comportament agressiu, sobretot focalitzat al fill de la família. Quan vaig anar a fer la primera visita acompanyada d’una de les voluntàries de la protectora vaig ser molt pessimista. En Jack mostrava una agressivitat per por però també una agressivitat apresa que, juntament amb la imprevisibilitat dels seus atacs, la manca d’un mínim historial previ, la seva mida i la seva força mandibular, feien molt complicada la seva recuperació. No exagero quan dic que va ser un dels moments més durs que he viscut com a educadora canina per la qual cosa vaig posar-me en contacte amb Xavier Marsinyach, ensinistrador amb més de vint anys d’experiència en el món del gos i especialista en agressivitats canines, per tal que donés una segona opinió. En Xavi va ratificar el meu diagnòstic però va assegurar que en Jack mereixia una segona oportunitat ja que les seves possibilitats de recuperació eren totals per la qual cosa els dos vam iniciar, amb l’ajut de teràpia farmacològica administrada pel seu veterinari, una intensa teràpia de modificació de conducta. Afortunadament la família es va volcar totalment en el cas, i, tot i els moments de desànim i les dificultats sorgides, no va perdre les ganes de continuar lluitant per en Jack. I així, a mesura que avançaven les sessions, aquell animal agressiu i imprevisible es va anar mostrant tal com devia haver estat abans que la vida li fes mal, un gos intel·ligent, resolutiu, agraït i extremadament carinyós capaç de viure perfectament en família. Fa unes tres setmanes vaig realitzar l’última classe d’obediència amb en Jack i em va rebre amb el seu “atac estrella”: posant-me les seves inmenses potes al damunt fins a gairebé fer-me caure i omplint-me la cara de babes. Un cop acabada l’última sessió i mentre conduïa cap a casa gairebé s’em van entelar els ulls pensant en tots els “Jacks” que hi deu haver al món, gossos marcats per la crueltat i la mala fe humana que esperen, a les gosseres i protectores del nostre voltant, una segona oportunitat que potser mai arriba.  

Des d’aquest modest blog no puc fer altra cosa que agraïr a la “família Jack” la confiança dipositada, la seva empenta i ganes de tirar endavant i la seva generositat infinita. I finalment donar unes gràcies molt especials a en Xavi, a qui sempre consideraré el meu “mentor” i mestre, per creure’m capaç de tirar endavant un cas tan complicat com aquest i per oferir-me molt més que tota la seva col·laboració sinó per traspassar-me un bocinet dels seus coneixements forjats al llarg d’anys. Gràcies “mr. ringueur”!

Un problema “greu”

P1100820

Feia dies que no escrivia però les cervicals m’han deixat poques pauses… Avui, en una de les meves anades i tornades de rehabilitació m’he trobat la sra C. i el seu creuat de pequinès, en Bufonet. Va ser un d’aquells casos que, degut a la seva fàcil solució, s’obliden amb relativa facilitat. La mestressa, menuda  i poca cosa, però, m’ha regalat una efusiva abraçada totalment perjudicial per la meva esquena. Segons m’ha dit no ha deixat de repartir targetes de Lladruc per tot Girona: des de la seva perruquera fins a la veïna de l’àtic tothom coneix un servei d’educació canina a domicili BONÍSSIM, BARATÍSSIM i FANTÀSTIC. Com veieu, mai està de més tenir “padrines” 🙂

El seu cas és, com a mínim, curiós. Només d’entrar al domicili em vaig adonar que, des de la línia del terra a un pam d’altura les portes estaven rebufades i les parets malmeses i esgrogueïdes fins a tal punt que en alguns indrets havia començat a caure el guix. El parquet aixecat desprenia una forta olor a orina  i tot el mobiliari es situava el més enlairat possible. Així, les cadires estaven col·locades sobre la taula del menjador, les plantes a dalt de tot de les lleixes i el sofà estava cobert per un plàstic impermeable.

En els meus inicis (ningú neix ensenyat) sempre tenia la mania de fer preguntes abans de deixar explicar. Li vaig preguntar si, apart de modificar el seu problema higiènic, hi havia alguna altra conducta que voldria corregir. Estranyada, em va mirar i em va dir que les miccions descontrolades del gos eren “divertides” i representaven la seva prinicipal ocupació diària. Ella m’havia trucat per una qüestió diferent. En Bufonet només presentava, al seu criteri, un problema greu. A la nit dormia al llit de la seva mestressa però al cap d’un parell d’hores d’estar dormint saltava per fer pipí a la “seva cantonada” de l’habitació i després lladrava perquè no podia tornar a pujar. Per la propietària, que pateix artritis, era una dificultat enorme pujar-lo en braços. Així doncs es va col·locar un tamboret de mitja altura al costat del llit i vam ensenyar al gos a pujar-ne i baixar-ne amb una ordre.

A vegades les solucions més senzilles són les més efectives … i agraïdes!

%d bloggers like this: