Jack: un cas difícil amb final feliç

En Jack és un gos creuat (possiblement de Pastor Alemany i Rottweiler) d’uns vuit anys que viu a Parlavà (Baix Empordà). En Jack havia estat abandonat a la protectora del gironès on es va intentar sense èxit que pogués conviure amb altres gossos però constantment era mossegat pels altres animals per la qual cosa se li va haver de buscar una reubicació urgent a una nova llar formada per quatre membres. 

Inicialment en Jack semblava adaptar-se bé a la seva nova casa però al cap de poques setmanes va començar a mostrar un comportament agressiu, sobretot focalitzat al fill de la família. Quan vaig anar a fer la primera visita acompanyada d’una de les voluntàries de la protectora vaig ser molt pessimista. En Jack mostrava una agressivitat per por però també una agressivitat apresa que, juntament amb la imprevisibilitat dels seus atacs, la manca d’un mínim historial previ, la seva mida i la seva força mandibular, feien molt complicada la seva recuperació. No exagero quan dic que va ser un dels moments més durs que he viscut com a educadora canina per la qual cosa vaig posar-me en contacte amb Xavier Marsinyach, ensinistrador amb més de vint anys d’experiència en el món del gos i especialista en agressivitats canines, per tal que donés una segona opinió. En Xavi va ratificar el meu diagnòstic però va assegurar que en Jack mereixia una segona oportunitat ja que les seves possibilitats de recuperació eren totals per la qual cosa els dos vam iniciar, amb l’ajut de teràpia farmacològica administrada pel seu veterinari, una intensa teràpia de modificació de conducta. Afortunadament la família es va volcar totalment en el cas, i, tot i els moments de desànim i les dificultats sorgides, no va perdre les ganes de continuar lluitant per en Jack. I així, a mesura que avançaven les sessions, aquell animal agressiu i imprevisible es va anar mostrant tal com devia haver estat abans que la vida li fes mal, un gos intel·ligent, resolutiu, agraït i extremadament carinyós capaç de viure perfectament en família. Fa unes tres setmanes vaig realitzar l’última classe d’obediència amb en Jack i em va rebre amb el seu “atac estrella”: posant-me les seves inmenses potes al damunt fins a gairebé fer-me caure i omplint-me la cara de babes. Un cop acabada l’última sessió i mentre conduïa cap a casa gairebé s’em van entelar els ulls pensant en tots els “Jacks” que hi deu haver al món, gossos marcats per la crueltat i la mala fe humana que esperen, a les gosseres i protectores del nostre voltant, una segona oportunitat que potser mai arriba.  

Des d’aquest modest blog no puc fer altra cosa que agraïr a la “família Jack” la confiança dipositada, la seva empenta i ganes de tirar endavant i la seva generositat infinita. I finalment donar unes gràcies molt especials a en Xavi, a qui sempre consideraré el meu “mentor” i mestre, per creure’m capaç de tirar endavant un cas tan complicat com aquest i per oferir-me molt més que tota la seva col·laboració sinó per traspassar-me un bocinet dels seus coneixements forjats al llarg d’anys. Gràcies “mr. ringueur”!

Feliç :)

 

En C. és un creuat de gos d’atura que viu a Sta. Coloma de Farners.

El seu propietari em va trucar perquè es mostrava agressiu amb altres gossos (mascles i femelles). Hi vaig anar força espantada, no m’agrada gens quan els amos diuen “agressiu”, només ho solen dir és quan el cas és greu: el gos ha ferit algú, ha tingut un conflicte important o  han rebut ordres per part de l’autoritat de controlar millor l’animal. Normalment solen usar paraules com “ha marcat a un altre gos”, “és una mica bronques” o “és un xulu”. Però quan diuen agressiu una servidora es posa xiruques i guants i es repeteix “tranquil·litat”!

Per sorpresa meva, però, en C. es va mostrar força indiferent a tots els gossos de la urbanització que va veure, alguns d’ells absolutament frustrats, sols i lligats en cadenes de dimensions ínfimes l’única motivació dels quals era lladrar a tot ésser vivent que passés per davant casa seva.

El que més em va agradar era que en G. el propietari i en C. mantenien una estreta relació, si voleu dir-ho així, es notava un “feeling” molt positiu entre els dos, en G. portava la corretja suaument i en C. estava enganxat al seu costat sense estirar en una actitud atenta i alegre.

Després d’aquesta primera sessió totalment gratuïta hi vaig tornar al cap de 3 dies. Vam decidir pujar en C. al cotxe i anar al centre de Santa Coloma. Vam començar en un parc gran i allunyat i ens vam disposar a buscar “víctimes”. El meu objectiu era habituar-lo a altres gossos tot contracondicionant d’una manera divertida i plaent, en aquest cas una pilota. Vam acabar al mig del mercat de Sta. Coloma de Farners, ple de senyores amb carros de la compra, nens histèrics per l’arribada immediata dels tres reis de l’Orient, parades de fruita amb milions d’olors i vianants passejant les baguettes calentes davant el morro del pobre gos que caminava, tranquil, al costat del seu amo.

Ho van fer tan bé que, quan tornàvem, en G. em va dir que compraria una tovallola especial pels seients del darrera del cotxe perquè, a partir d’aquell dia, pensava endur-se’l a tot arreu.

Us he dit mai que m’encanta la meva feina?

%d bloggers like this: