Multicriadors: quan la producció s’interposa a la selecció

La Mina (esquerra) i la Burka (dreta) provenen de dos bons criadors però recordeu que a les protectores i gosseres podeu trobar gossos fantàstics. No compreu a multricriadors, si us plau!

La Mina (esquerra) i la Burka (dreta) provenen de dos bons criadors però recordeu que a les protectores i gosseres podeu trobar gossos fantàstics. No compreu a multricriadors, si us plau!

Avui m’agradaria parlar d’una realitat que queda oculta a molts futurs propietaris i és l’existència dels anomenats “multicriadors”. Sé que estic tirant pedres sobre el nostre propi teulat però si avui m’he decidit a escriure aquest post és perquè fa tres dies em van trucar uns possibles clients perquè anés a educar el seu cadell de Pastor Alemany, comprat a un conegut importador gironí. Aquests possibles clients van valorar diferents ensinistradors i després de seguir el blog i que algú els parlés meravelles de la Mina, la cadelleta gran de Can Lladruc, van decidir contractar-nos. Els vaig dir que per desgràcia encara no em trobo massa bé i que els meus companys anaven un xic atabalats així que, si no els feia res, hauríem de quedar la setmana vinent. I ara m’han trucat plorant dient que el seu gos s’havia mort de parvovirosis.

Sabeu què és un multicriador? És una fàbrica de fer cadells. A un director d’un multicriador no li interessa seleccionar i criar cadells sans, forts i d’acord amb un estàndard de la raça, a aquest empresari li interessa produir i produir per aconseguir el màxim benefici amb el mínim cost. És tan fàcil com aconseguir quaranta o cinquanta femelles de races diferents, tancar-les en gàbies (i si poden ser apilades millor que així ocupen menys espai) i a cada zel creuar-les amb un mascle que, massa sovint, pateix malalties venèrees importants. Quan les gosses comencen a enmalaltir, desenvolupen tumors mamaris o de l’esgotament pareixen menys cadells i per tant són menys rentables, són sacrificades.  Els cadells neixen en recintes sense cap tipus d’higiene, a vegades no veuen ni la llum solar i es separen molt abans del que convé de la mare perquè, com més petits siguin, més graciosos i adorables són pels potencials compradors. Llavors són enviats en camions o fins i tot furgonetes particulars amb papers falsificats a un importador nacional.

La feina d’aquests importadors o botiguers també fa venir esgarrifances. Aquests suposats professionals compren els cadells en ofertes (si compren deu cadells els en regalen dos) o per kilos (un camió d’una tara ple de cadells m’han dit que val uns 1500 euros), els falsifiquen la data de naixement i la cartilla de vacunes perquè semblin cadells nacionals i els exposen perquè el públic els compri. Si el potencial comprador vol conèixer els pares s’els diu que la mare està molt esgotada i no pot rebre visites i si es demana el pedigree es parla de la tardança en la burocràcia i de l’elevat cost d’una “cosa que tampoc us servirà per res”. I allà teniu el pobre futur propietari amb un cadellet d’unes cinc o sis setmanes de vida als braços, que es remou amb impaciència perquè potser fa vint-i-quatre hores que no menja, té un virus intestinal o durant el viatge ha enmalaltit i s’està morint. Però… és tan adorable! I només val 600 euros! El propietari, desitjós de fer feliç als seus fills, la seva parella o de tenir un gos amb qui compartir els propers 10 o 12 anys, paga amb la targeta i, de passada, s’endu un llitet, un bol pel menjar i per l’aigua, un sac de pinso de vint kilos, un collar, una corretja, unes quantes joguines i un transportí. I de l’emoció no ho ha acabat d’entendre però també reb ordres de donar-li dos estranys xarops anomenats Flagyl i Septrin i una pastilla de calç diària que ha comprat en un pot que pesa un kilo.

A partir d’aquí poden passar diferents coses:

– El cadellet arriba a casa, els propietaris veuen que no està bé, el porten al veterinari, li diagnostica “X” (la llista és llarga) i es salva pels pèls o es mor.

– El cadellet es desenvolupa bé però als pocs mesos té una altra malaltia “X” (digueu-li displàsia de maluc, de colze, desprendiment de retina, etc, etc).

– El cadellet es converteix en un gos adult sa (miracle!) però té un o diversos problemes de comportament:

  • Falta de control de la mossegada fruit del desvinculament precoç de la mare i els germans.
  • Problemes de conducta higiènica perquè ha hagut d’orinar i defectar en espais reduïts i sobre superfícies poc adequades com la moqueta o alfombres (que a la botiga donen un aspecte més senyorial i ajuden a “vendre el producte”).
  • Corprofagia: perquè, a l’estar en un espai tan petit, el gos s’ha de menjar els propis excrements per poder mantenir-se mínimament net.
  • Fòbies i pors: perquè de tantes hores rebent cops a les gàbies o als vidres de la botiga no ha entès el que és un espai segur o un moment de tranquil·litat.
  • Agressivitat amb altres gossos: perquè moltes vegades barregen gossos de diferents edats, tots ells amb una manca evident de control de la mossegada.
  • Agresssivitat amb persones: perquè les úniques que coneix el cadell són els treballadors, que massa sovint els tracten com mobles.
  • I un llarg etcètera.

I és clar, tot això és un negoci lucratiu: els multicriadors obtenen uns beneficis astronòmics amb una inversió mínima, els importadors paguen 50 euros per un cadell que vendran a 900, els veterinaris s’asseguren una llista enorme de clients i els ensinistradors tenen un bon planter de gossos amb problemes greus de comportament amb els quals podran fer nombroses classes.

Quina és l’única manera d’evitar-ho? Si no hi ha demanda no hi haurà oferta. Si voleu un cadell de raça no el compreu a un multicriador, aneu a un bon criador que conegui a fons els seus exemplars, visiteu-lo in situ i demaneu-li tot allò que se us acudeixi: pedigrees, certificats, radiografies, resultats d’exposicions de bellesa o proves esportives, etc. Com us vaig dir en aquest post, un bon criador no ven els cadells a qualsevol sinó que lluita per trobar la millor llar a allò que tant d’esforç li ha costat criar. Si us és igual tenir un mestís i voleu un gos fantàstic, únic i irrepetible, aneu a una protectora d’animals. No només salvareu la vida a aquell animal sinó que deixareu un espai perquè un altre gos pugui tenir una altra oportunitat.

Per últim, ajudeu-nos a difondre aquest post. Falten pocs dies per Nadal i cada Gener a Can Lladruc acabem plorant amb propietaris com el d’en Rex, el cadellet que us deia al principi.  I n’estem cansats, molt cansats, així que potser a partir d’haver penjat aquest post tindrem el compte corrent més desinflat però almenys viurem més feliços sabent que hem fet allò que pocs gosen fer: destapar una realitat incòmoda.

Roser Feliu.

P.D- He triat aquesta foto perquè no vull ferir la sensibilitat de ningú posant imatges dures però qui vulgui aprofundir més en el tema pot esgarrifar-se buscant “puppy mills” al google.

Jack: un cas difícil amb final feliç

En Jack és un gos creuat (possiblement de Pastor Alemany i Rottweiler) d’uns vuit anys que viu a Parlavà (Baix Empordà). En Jack havia estat abandonat a la protectora del gironès on es va intentar sense èxit que pogués conviure amb altres gossos però constantment era mossegat pels altres animals per la qual cosa se li va haver de buscar una reubicació urgent a una nova llar formada per quatre membres. 

Inicialment en Jack semblava adaptar-se bé a la seva nova casa però al cap de poques setmanes va començar a mostrar un comportament agressiu, sobretot focalitzat al fill de la família. Quan vaig anar a fer la primera visita acompanyada d’una de les voluntàries de la protectora vaig ser molt pessimista. En Jack mostrava una agressivitat per por però també una agressivitat apresa que, juntament amb la imprevisibilitat dels seus atacs, la manca d’un mínim historial previ, la seva mida i la seva força mandibular, feien molt complicada la seva recuperació. No exagero quan dic que va ser un dels moments més durs que he viscut com a educadora canina per la qual cosa vaig posar-me en contacte amb Xavier Marsinyach, ensinistrador amb més de vint anys d’experiència en el món del gos i especialista en agressivitats canines, per tal que donés una segona opinió. En Xavi va ratificar el meu diagnòstic però va assegurar que en Jack mereixia una segona oportunitat ja que les seves possibilitats de recuperació eren totals per la qual cosa els dos vam iniciar, amb l’ajut de teràpia farmacològica administrada pel seu veterinari, una intensa teràpia de modificació de conducta. Afortunadament la família es va volcar totalment en el cas, i, tot i els moments de desànim i les dificultats sorgides, no va perdre les ganes de continuar lluitant per en Jack. I així, a mesura que avançaven les sessions, aquell animal agressiu i imprevisible es va anar mostrant tal com devia haver estat abans que la vida li fes mal, un gos intel·ligent, resolutiu, agraït i extremadament carinyós capaç de viure perfectament en família. Fa unes tres setmanes vaig realitzar l’última classe d’obediència amb en Jack i em va rebre amb el seu “atac estrella”: posant-me les seves inmenses potes al damunt fins a gairebé fer-me caure i omplint-me la cara de babes. Un cop acabada l’última sessió i mentre conduïa cap a casa gairebé s’em van entelar els ulls pensant en tots els “Jacks” que hi deu haver al món, gossos marcats per la crueltat i la mala fe humana que esperen, a les gosseres i protectores del nostre voltant, una segona oportunitat que potser mai arriba.  

Des d’aquest modest blog no puc fer altra cosa que agraïr a la “família Jack” la confiança dipositada, la seva empenta i ganes de tirar endavant i la seva generositat infinita. I finalment donar unes gràcies molt especials a en Xavi, a qui sempre consideraré el meu “mentor” i mestre, per creure’m capaç de tirar endavant un cas tan complicat com aquest i per oferir-me molt més que tota la seva col·laboració sinó per traspassar-me un bocinet dels seus coneixements forjats al llarg d’anys. Gràcies “mr. ringueur”!

%d bloggers like this: