London

La London és una gosseta creuada d’uns vint kilos que viu a Hostalrich. La seva propietària, una senyora gran, es va posar en contacte amb mi perquè tenia problemes per controlar alguns dels seus comportaments. La London bordava i havia arribat a saltar a sobre del repartidor dels congelats que es refugiava a dins el camió cada vegada que havia de portar una comanda. També perseguia els cotxes i les bicis que passaven per davant de casa i era molt difícil fer que s’estigués quieta quan sonava el timbre o s’obria la porta de l’entrada.

Després d’algunes sessions, la London està més tranquil·la, tolera les visites, no s’exhalta quan sent el timbre i, el més important, s’ha convertit en una gossa més feliç que ofereix companyia i un suport imprescindible per tota la família. Val a dir que, encara que sempre intento treballar de la mateixa manera, amb alguns clients s’acaba establint un lligam més especial i això és el que m’ha passat amb la família de la London. Potser perquè les tres generacions s’hi han implicat al màxim, perquè tenen una sensibilitat especial a l’hora de recollir i cuidar qualsevol animal que troben abandonat o perquè l’estima cap als seus gossos és autèntica, m’he sentit molt i molt a gust amb ells, tant, que a vegades sense adonar-me’n he acabat fent classes d’hora i mitja. Moltes gràcies per tot!

Jack: un cas difícil amb final feliç

En Jack és un gos creuat (possiblement de Pastor Alemany i Rottweiler) d’uns vuit anys que viu a Parlavà (Baix Empordà). En Jack havia estat abandonat a la protectora del gironès on es va intentar sense èxit que pogués conviure amb altres gossos però constantment era mossegat pels altres animals per la qual cosa se li va haver de buscar una reubicació urgent a una nova llar formada per quatre membres. 

Inicialment en Jack semblava adaptar-se bé a la seva nova casa però al cap de poques setmanes va començar a mostrar un comportament agressiu, sobretot focalitzat al fill de la família. Quan vaig anar a fer la primera visita acompanyada d’una de les voluntàries de la protectora vaig ser molt pessimista. En Jack mostrava una agressivitat per por però també una agressivitat apresa que, juntament amb la imprevisibilitat dels seus atacs, la manca d’un mínim historial previ, la seva mida i la seva força mandibular, feien molt complicada la seva recuperació. No exagero quan dic que va ser un dels moments més durs que he viscut com a educadora canina per la qual cosa vaig posar-me en contacte amb Xavier Marsinyach, ensinistrador amb més de vint anys d’experiència en el món del gos i especialista en agressivitats canines, per tal que donés una segona opinió. En Xavi va ratificar el meu diagnòstic però va assegurar que en Jack mereixia una segona oportunitat ja que les seves possibilitats de recuperació eren totals per la qual cosa els dos vam iniciar, amb l’ajut de teràpia farmacològica administrada pel seu veterinari, una intensa teràpia de modificació de conducta. Afortunadament la família es va volcar totalment en el cas, i, tot i els moments de desànim i les dificultats sorgides, no va perdre les ganes de continuar lluitant per en Jack. I així, a mesura que avançaven les sessions, aquell animal agressiu i imprevisible es va anar mostrant tal com devia haver estat abans que la vida li fes mal, un gos intel·ligent, resolutiu, agraït i extremadament carinyós capaç de viure perfectament en família. Fa unes tres setmanes vaig realitzar l’última classe d’obediència amb en Jack i em va rebre amb el seu “atac estrella”: posant-me les seves inmenses potes al damunt fins a gairebé fer-me caure i omplint-me la cara de babes. Un cop acabada l’última sessió i mentre conduïa cap a casa gairebé s’em van entelar els ulls pensant en tots els “Jacks” que hi deu haver al món, gossos marcats per la crueltat i la mala fe humana que esperen, a les gosseres i protectores del nostre voltant, una segona oportunitat que potser mai arriba.  

Des d’aquest modest blog no puc fer altra cosa que agraïr a la “família Jack” la confiança dipositada, la seva empenta i ganes de tirar endavant i la seva generositat infinita. I finalment donar unes gràcies molt especials a en Xavi, a qui sempre consideraré el meu “mentor” i mestre, per creure’m capaç de tirar endavant un cas tan complicat com aquest i per oferir-me molt més que tota la seva col·laboració sinó per traspassar-me un bocinet dels seus coneixements forjats al llarg d’anys. Gràcies “mr. ringueur”!

%d bloggers like this: