Impotència: adéu Popi

Adéu Popi...

Adéu Popi…

Avui escriuré amb una barreja d’impotència, ràbia i tristesa. Durant cinc anys a Lladruc mai hem tingut ni un disgust. Segons els ensinistradors de la competència som “massa prudents” però precisament aquesta cautela quan treballem amb gossos amb greus problemes d’agressivitat, de pors i rescatats de gosseres amb traumes importants, és la que ens ha permès que durant tot aquest temps mai hàgim tingut cap fet lamentable més enllà d’alguna mossegada lleu o esgarrinxada sense importància. Fins ahir. Ahir la mestressa d’en Popi, un Yorkshire Terrier de quatre anys, i jo estàvem acabant la classe a La Devesa. Les dues estàvem molt contentes de com havia anat la segona sessió d’ensinistrament considerant que només feia set mesos que havia estat adoptat i com havia après de ràpid a asseure’s i quedar-se quiet per esperar el seu tallet de frankfurt. De sobte, un creuat de Pastor Alemany d’uns trenta-cinc kilos va aparèixer del no-res i es va tirar contra en Popi. La mestressa va intentar estirar el seu gos de la corretja però es va trencar i vam veure com el gos s’emportava en Popi.

Treballant amb gossos de detecció he après a prendre decisions en segons així que vaig posar-me a córrer darrere el Pastor Alemany però no hi havia manera d’agafar-lo, corria entre els cotxes aparcats i girava cap a un costat i un altre. A la persecució es va sumar un senyor que va començar a tirar-li adoquins i un policia fora de servei. De lluny sentia com la meva clienta plorava i s’ofegava i a una senyora gran esbroncant a la que semblava ser la propietària del gos “¡Corre, joder, corre y coge a tu perro que matará al pequeño!” i de cua d’ull vaig veure-la movent-se a poc a poc, com flotant pel mig de l’escena. Finalment vam poder acorralar el gos i mentre jo donava cops al cap del Pastor Alemany i el senyor evitava que marxés posant-se-li davant, el policia va poder agafar-lo pel coll i fer que deixés anar en Popi. Quan el vam poder alliberar, el petit Yorky gairebé no respirava però ens va semblar que podia moure’s i això ens va animar una mica.

El policia fora de servei va identificar a la noia, va demanar una patrulla municipal  i es va gravar el meu telèfon. En aquest moment vaig poder mirar la mestressa: duia una samarreta negra que posava “punk” i uns pantalons foradats i semblava que tenia greus problemes per agafar el gos del collar perquè les mans no li paraven de tremolar i crec que no precisament per la tensió del moment. Tenia els ulls morats i vidriosos i quan li vaig recriminar que no podia anar amb un gos agressiu deixat anar pel mig de La Devesa semblava que ni em sentia.

Vaig agafar en Popi en braços i vaig abraçar la mestressa i quan creuàvem pel Pont que va a Fontajau la noia que acompanyava la mestressa del Pastor Alemany ens va dir “Ei ties, tranqui, eh?Que el gos està viu, està ben viu!”. Senzillament vam preferir callar i centrar els nostres esforços en dur en Popi a Canis. Un cop allà ens van ensenyar la placa: en Popi tenia una vèrtebra trencada, la mèdul·la espinal afectada i els pulmons col·lapsats per culpa de totes les contusions i no hi havia res a fer. Vam sortir de l’hospital veterinari plorant amb una caixa de cartró als braços.

No sé què més puc afegir. Vull creure que existeix la justícia, que la denúncia que ha fet la mestressa d’en Popi, el policia i la que he fet jo servirà perquè processin a la propietària del Pastor Alemany i li requisin el gos perquè mai més en torni a matar a cap altre ni ataqui a cap nen, ciclista o vianant. Vull creure que aquesta noia serà capaç de parlar com una persona adulta, córrer si alguna vegada es troba en una situació que ho requereixi i podrà responsabilitzar-se d’un ésser viu. Però em costa acceptar, i en aquest punt la ràbia em crema per dins, que, per la seva neglicència, ens hagi hagut de deixar un adorable Yorkshire Terrier de només quatre anys que per fi havia trobat una família que se l’estimava amb bogeria i es comprometia a oferir-li la millor educació, un gosset preciós que era l’alegria de tots els que l’envoltaven.

Popi: jo no hi acabo de creure però si és veritat que quan els gossos ens deixeu aneu a algun lloc, saluda a la Muga, en Lat, en Duc, en Droy, en Buli i tots els amics de Lladruc que ja no hi són. Estic segura que us ho passareu molt bé, aquí us trobem molt a faltar.

Jack: un cas difícil amb final feliç

En Jack és un gos creuat (possiblement de Pastor Alemany i Rottweiler) d’uns vuit anys que viu a Parlavà (Baix Empordà). En Jack havia estat abandonat a la protectora del gironès on es va intentar sense èxit que pogués conviure amb altres gossos però constantment era mossegat pels altres animals per la qual cosa se li va haver de buscar una reubicació urgent a una nova llar formada per quatre membres. 

Inicialment en Jack semblava adaptar-se bé a la seva nova casa però al cap de poques setmanes va començar a mostrar un comportament agressiu, sobretot focalitzat al fill de la família. Quan vaig anar a fer la primera visita acompanyada d’una de les voluntàries de la protectora vaig ser molt pessimista. En Jack mostrava una agressivitat per por però també una agressivitat apresa que, juntament amb la imprevisibilitat dels seus atacs, la manca d’un mínim historial previ, la seva mida i la seva força mandibular, feien molt complicada la seva recuperació. No exagero quan dic que va ser un dels moments més durs que he viscut com a educadora canina per la qual cosa vaig posar-me en contacte amb Xavier Marsinyach, ensinistrador amb més de vint anys d’experiència en el món del gos i especialista en agressivitats canines, per tal que donés una segona opinió. En Xavi va ratificar el meu diagnòstic però va assegurar que en Jack mereixia una segona oportunitat ja que les seves possibilitats de recuperació eren totals per la qual cosa els dos vam iniciar, amb l’ajut de teràpia farmacològica administrada pel seu veterinari, una intensa teràpia de modificació de conducta. Afortunadament la família es va volcar totalment en el cas, i, tot i els moments de desànim i les dificultats sorgides, no va perdre les ganes de continuar lluitant per en Jack. I així, a mesura que avançaven les sessions, aquell animal agressiu i imprevisible es va anar mostrant tal com devia haver estat abans que la vida li fes mal, un gos intel·ligent, resolutiu, agraït i extremadament carinyós capaç de viure perfectament en família. Fa unes tres setmanes vaig realitzar l’última classe d’obediència amb en Jack i em va rebre amb el seu “atac estrella”: posant-me les seves inmenses potes al damunt fins a gairebé fer-me caure i omplint-me la cara de babes. Un cop acabada l’última sessió i mentre conduïa cap a casa gairebé s’em van entelar els ulls pensant en tots els “Jacks” que hi deu haver al món, gossos marcats per la crueltat i la mala fe humana que esperen, a les gosseres i protectores del nostre voltant, una segona oportunitat que potser mai arriba.  

Des d’aquest modest blog no puc fer altra cosa que agraïr a la “família Jack” la confiança dipositada, la seva empenta i ganes de tirar endavant i la seva generositat infinita. I finalment donar unes gràcies molt especials a en Xavi, a qui sempre consideraré el meu “mentor” i mestre, per creure’m capaç de tirar endavant un cas tan complicat com aquest i per oferir-me molt més que tota la seva col·laboració sinó per traspassar-me un bocinet dels seus coneixements forjats al llarg d’anys. Gràcies “mr. ringueur”!

%d bloggers like this: