
Ja em perdonareu però dit curt i senzillament, hi ha coses que són una putada. De les grosses. D’aquelles que et fan perdre les ganes de tot. I ahir en vam viure una: vam haver de sacrificar la Muga, la nostra gossa de menys de sis mesos, després que patís un pinçament paralitzant, no sabem si relacionat amb la greu displàsia de maluc que li vam diagnosticar unes setmanes enrere.
Crec que pocs ensinistradors s’agafen l’experiència de tenir un cadell amb la il·lusió que nosaltres vam escollir la Muga: durant una bona colla de setmanes vaig estar estudiant pedigrees, mirant vídeos al youtube, demanant opinions i comparant creuaments abans de decidir-me a escollir una cadelleta filla de la Bali de la Mambla de Tudela i en Yanik von Salztalblick i néta de Blitz Von Feldenswaldle, campió mundial. Vaig exigir radiografies, certificats de lliure de displàsia i còpies de tots els papers oficials des dels pares fins als besavis. I mentre li preparava el llitet, els kongs, les mil-i-una joguines de color vermell a joc amb els collars i corretges Hunter i comprava arnessos de detecció des de la talla “baby” fins la 3, vaig estar marejant al criador perquè m’enviés fotos i vídeos de la cadellada gairebé cada dia, observant de ben aprop com els socialitzava, els acostumava a mil estímuls, els alimentava amb pinso de la més alta qualitat i posava els fonaments educatius perquè la Muga, que així és com s’anomenaria, es convertís en una gossa d’èlit del projecte que hem de presentar al Gener.
Una setmana abans del meu aniversari vam fer més de 80o kilòmetres fins a un poblet de Cantàbria per anar a recollir la que seria la nostra futura estrella de la detecció i que us vam presentar aquí. La vam educar perquè fos una gossa de treball però vivia a casa, li vam ensenyar l’obediència bàsica i la vam iniciar a discriminar substàncies però també li vam ensenyar a donar la pota als desconeguts i a arraulir-se ben quieta a la gàbia plegable amb els meus nebots mentre simulaven que jugaven a “l’arca de Noè”. Va començar a acompanyar a la seva “germana gran”, la Cendra, a estacions de tren, hotels de cinc estrelles, magatzems, empreses privades i aeroports, movent la cua a tothom i fent llepades als morros de cada gos amb el que es creuava. Ha estat la cadelleta més carinyosa i fàcil d’ensinistrar que he conegut mai, la meva copilot durant els centenars de kilòmetres que faig “pels Lladrucs”, la companya de classe al curs de Director de Seguretat de la UdG, la meva il·lusió, el meu projecte fet realitat, la meva “negreta amb mitjonets”, la meva “ludina”, la meva…
I ara estic feta pols plorant davant d’un teclat, incapaç d’afrontar una jornada laboral educant els Pastors Alemanys (sans, atlètics i amb una llarga vida per davant) dels meus clients mentre ella ja no hi és.
Gràcies per aquests mesos “Muguix”. No han passat ni 24 hores des de que ja no ets amb nosaltres i et trobem tant a faltar…
Comparteix-ho amb els teus amics!
T'agrada:
M'agrada S'està carregant...