La Cendra, la nostra gossa detectora més veterana, aguantant l’últim carnet que m’ha arribat!

Alguns dels que em coneixen em retreuen que sóc una “addicta a la formació” i els haig de donar la raó, crec que mai s’en pot saber prou, ni de gossos ni de res. Així que, amb criteri, mai malgasto l’oportunitat d’aprendre.

L’última “Roserada” ha estat obtenir el títol de Directora de Seguretat de la Universitat de Girona (UdG) i la seva corresponent habilitació per part del Ministeri de l’Interior i la Direcció General de la Policia (DGP). El primer dia de classe va ser força sorprenent, tots els meus companys eren policies locals o autonòmics, militars, funcionaris de presons i responsables d’empreses de seguretat o de centrals receptores d’alarmes. Els que no pertanyien al gremi eren dos advocats penalistes i un arquitecte interessat en la seguretat integral dels edificis. I allà, al bell mig de tots ells, dues alumnes descol·locades, la Laia, futura criminòloga de 18 anys, i jo.

Els vaig explicar que sóc ensinistradora de gossos i que treballant en col·laboració amb una empresa de seguretat privada amb els meus gossos detectors m’havia adonat que necessitava una formació més àmplia per poder, entre altres, organitzar operatius més eficaçment, gestionar millor els equips, entendre les necessitats reals de l’empresari i saber en quin marc legal ens estàvem movent. I així és com vaig tornar un altre cop a la Universitat però aquesta vegada invertint Divendres i matins de Dissabtes durant gairebé un any. Assistir a les classes va ser un esforç considerable, sobretot els Divendres, aquells dies en què tots els clients tenen ganes de cap de setmana i les classes s’allarguen com si no tinguessin final. Molts dies vaig haver d’anar a classe enfangada i menjant-me pals de cereals per sota la taula per no decandir-me però això no va ser res comparat amb l’elaboració del projecte final: un pla de seguretat integral per a una empresa ja en funcionament. Molts cops vaig estar a punt d’engegar-ho a rodar, sobretot quan havia d’entendre el “jeroglífic” del codi tècnic d’edificació, fer plans d’evacuació o crear plànols amb programes dignes del mismíssim Llucifer.

Us presento la meva acreditació de formadora de guies canins! 🙂

Per sort, però, tot l’esforç va valdre la pena i ara puc dir amb orgull i tot “l’autobombo” del món que sóc la primera ensinistradora de gossos de l’Estat Espanyol habilitada com a Directora de Seguretat i, a més, cap de seguretat i formadora homologada de guies canins.

Així que només em queda dir MOLTES GRÀCIES a tots els que ho han fet possible:

– Als companys de Lladruc, per treballar encara més del que els tocava i, sobretot, per la seva infinita empatia i il·lusió.

– A en Jesús, director de la formació, per la seva organització i resoldre sempre tots els meus dubtes amb eficàcia.

– Als professors, per la seva proximitat als alumnes. Gràcies sobretot a en Salvador, pels seus consells i per deixar-me treballar amb els meus gossos detectors a un lloc on gairebé ningú pot entrar  i a en Josep per proposar-me una nova oportunitat laboral que espero poder presentar-vos d’aquí poc.

– A tots els meus companys del curs, per passar-me apunts, fer resums, explicar-me conceptes importants i per admetre primer a la Muga i després a la Mina a les classes. Sobretot haig de donar les gràcies a en Dani, policia local, per donar-me suport moral en els moments més baixos i per les nostres xerrades profundes davant un plat de cigrons, als “Josés” pel seu altruista cop de mà amb el treball i a l’Àngel per la seva inestimable ajuda quan em pensava que no acabaria mai el projecte final. També als companys de Securitas, a en Josep Maria per lluitar colze amb colze per descobrir com carai es calculava el mètode Mosler, als Alfons per les seves aportacions sempre enginyoses, a en Christian per dir-me “és llarg però podrem” amb aquell convenciment que només té qui s’enfronta cada dia a situacions complicades, a l’Enric, arquitecte, pel seu magnífic resum del codi tècnic d’edificació,a la Laia per compartir la pressió ser l’altra nena del curs, i a l’Hortènsia per deixar-me gaudir de la companyia del seu Pinscher Dopey que em va fer d’assistent durant la realització del treball, quan encara duia collaret cervical després de l’accident i no podia ni manejar el ratolí de l’ordinador sense que se m’adormissin les mans.

– I finalment a la meva mare perquè encara recordo la cara d’espantada quan al Gener del 2013 li vaig dir que m’apuntaria a aquest curs. La meva progenitora és, abans que res, una patidora nata i una autèntica lloca a qui li va costar acceptar que la seva filla (“la petita!”) es guanyés la vida “duent gossos policia pel món per buscar coses rares” així que quan li vaig dir que volia formar-me per ser Directora de Seguretat la seva pregunta va ser “Ai filla, no te n’aniràs a l’Afganistan amb un “Malinuà“, casc, ulleres fosques i pinganillu, no?”. I la meva resposta va ser: “No, faré el mateix que faig ara però millor”!, que, com us he dit abans, és una de les raons de la meva addicció a la formació de qualitat: ser millor cada dia en la meva feina, allà on poso l’ànima… i també la banya! 🙂

Roser Feliu.