Una servidora passejant la Burka per la ciutat de Girona
“No es pot tenir un gos en un pis!“. De petita, havia sentit aquesta frase mil i una vegades. Era una veritat incontestable, gairebé un dogma. Els gossos no poden viure en pisos. I punt final. Ho confirmaven els avis, les veïnes explicaven horribles històries de Pastors Alemanys que se’ls retorcien les potes per haver caminat durant anys sobre gres i els pocs propietaris de gossos que els tenien en pisos i gosaven passejar-los “amb corretja, verge santa!” eren mirats per la resta com si fossin uns il·luminats.
Els estudis sociològics ens diuen, però, que cada vegada hi ha menys persones que viuen al camp i es traslladen a la ciutat on no volen renunciar a la presència d’un ésser viu que els ajudi a millorar l’estat d’ànim, els redueixi la tensió arterial i els faciliti l’establiment de noves relacions socials. Molts acaben escollint els gossos. De tot tipus: peluts, miniatura, nerviosos, escuats, amb un pedigree més pur que la majoria de nosaltres o recollits d’un contenidor amb només tres dies de vida. No tots estan correctament educats. Alguns borden a la nit, destrossen objectes quan els propietaris se’n van, lladren als ciclistes, grunyen als nens o fins i tot poden atacar altres gossos o a persones. I aquesta manca de conscienciació per part d’alguns amos irresponsables és la que utilitzen els anti-gossos com a argument infal·lible per evitar-ne la presència en pisos i ho revesteixen de paraules ben sonants: “els gossos que viuen a la ciutat tenen més problemes de comportament que els gossos que viuen a l’aire lliure perquè els falta espai”. Diversos estudis demostren el contrari. Entre ells un del departament d’etologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i que l’experiència adquirida per Lladruc durant més de sis anys ens fa corroborar.
Els gossos que viuen en pisos mantenen una interacció forçosa amb el seu amo que, en molts casos, ajuda a reforçar-ne el vincle. I precisament per això aquests poden observar més fàcilment el comportament dels seus gossos i contactar amb un professional com Lladruc que els ajudi a millorar-lo si no és el desitjat.
D’altra banda hi ha moltíssims gossos que viuen en masos, finques i grans extensions agrícoles que només reben la visita d’un cuidador cada pocs dies que inverteix el temps just en alimentar-los i netejar l’espai. Un gran nombre d’aquests gossos presenten problemes de comportament greus com autolesions, estereotípies (qui no ha vist un Pastor Alemany guardià perseguint-se compulsivament la cua?) o agressivitat per possessió de recursos (quants gossos lligats a una cadena no es mostren agressius davant del plat de menjar?). Però com que en la majoria de casos no hi ha ningú per veure-ho es considera que el gos viu “feliç i content amb 1000, 2000 o 5000 metres quadrats”… d’absoluta solitud!
En resum, si cuidem bé el nostre gos, procurem que faci l’exercici físic necessari i mantingui interaccions positives amb persones i altres animals i, sobretot, l’eduquem correctament per la seva perfecta integració a la ciutat, el nostre gos pot ser tant o més feliç vivint en un pis com el que viu en un mas. Sense anar més lluny les meves gosses Cendra (Pastor Belga Malinois) i Muga (Pastor Alemany de treball), tot i ser considerades races amb una inesgotable energia i passió pel treball van conviure feliçment amb mi durant sis mesos en un apartament de quaranta metres quadrats en un vuitè pis del centre de Girona. En ple 2013 les veïnes ja no deien allò que “se’ls retorcarien les potes” sinó que em donaven les bosses de plàstic que elles no feien servir i es queixaven “és una llàstima que només pugueu deixar-los deslligats a La Devesa, pobrets, tan macos!”.
Poc a poc les coses van canviant i sinó mireu l’article que publica avui El Punt sobre els gossos a la ciutat de Barcelona on es proposa que els gossos puguin obtenir el “carnet de tinença cívica responsable”…
Roser Feliu.
Lladruc 
Desirée
/ Agost 21, 2014Gràcies, Roser! M’ha encantat!
lladruc
/ Agost 21, 2014Gràcies a tu per llegir-ho, Desi, celebro que t’hagi agradat! 🙂
annaqb
/ Agost 21, 2014M’ha encantat! Al principi amb el títol creia que anava enserio i he pensat.. Doncs pobre Arwen que la tenim al pis… Però tens tota la raó del món. Els gossos són feliços quan etan ben cuidats, criats i se’ls tracta bé, tan si viuen en 40 metres quadrats com en 200!
lladruc
/ Agost 22, 2014Hola Anna! Com esteu? Celebro que t’hagi agradat! Gràcies per llegir el blog i una abraçada enorme a l’Arwen! 🙂
Robert
/ Agost 22, 2014El titular m’ha estupefactat, el contingut m’ha confortat. Parlant amb diferent propietaris de gossos he constatat que els gossos de ciutat poden anar al camp amb una relativa tranquil•litat; però per la majoria de gossos de camp anar a la ciutat els estressa molt. En la meva modesta opinió, la socialització que rep un gos de ciutat ben cuidat és, per obligació del medi, més elevada que el de camp. I a ciutat, es viu majoritàriament en pisos.
Amb aquest blog gaudeixo del mon dels gossos tant com amb el DeVinis en el mon dels vins (no es publicitat, és uns qüestió de relativitat?
alnucase
/ Agost 24, 2014Hola Roser, m’ha agradat molt l’article. Moltes abraçades i petons de part de tots!
lladruc
/ Agost 24, 2014Celebro que us hagi agradat, la veritat és que ha estat un dels posts més llegits de la història del blog! 🙂 Una abraçada ben forta per a tots! 🙂
lladruc
/ Agost 24, 2014Hola Robert! Celebro que t’hagi agradat l’article! No havia pensat en explicar que els gossos de ciutat solen estar més socialitzats que els de camp, bon apunt! Em miraré el blog de Vins a veure si aprenc alguna cosa! 😉
Maria
/ Agost 31, 2014Hola! M’encanta el teu bloc i el visito sovint.
A mi també em va sobtar molt el titular, i vaig encetar la lectura resignada a sentir-me “renyada”. M’explico: nosaltres vivim al bell mig de Sants, a Barcelona, dos humans adults més o menys educats i un cadell humà fabulós de 22 mesos, amb un teckel de pèl dur i una fera ferotge d’orígen i nissaga incerta de 13 quilos i tota l’energia de la joventut en un pis de 70 metres quadrats.
Els gossos surten a passejar tres cops al dia com a mínim, fent un passeig d’hora/hora i mitja al matí ben d’hora quan fa fresca i no hi ha gent, on procurem poder-los fer jugar, treballar i córrer sense lligar en algun descampat o parc apartat. Els altres dos passejos són més “tècnics”, amb corretja més en curt, per voreres i no tan llargs. Però tots ens serveixen per treballar la calma, el parar atenció més a l’olfacte i no tant als estímuls sonors i visuals, a prendre contacte i relacionar-se tant amb humans com amb gossos,…
I ens preocupava molt aquest tema, sempre ens hem dit que hauríem d’anar a viure al camp… per ells.
El fet és, que curiós, que acabem de tornar a Barcelona de passar una setmana al camp, en un poble, i hem al·lucinat. I m’ha vingut al cap directament aquesta entrada a Lladruc que vaig llegir abans de marxar. Ells han seguit amb els seus passejos, aquest cop aprofitant per anar a bosc també, però els passejos per les urbanitzacions i les zones de cases amb jardí han estat molt difícils: passar per la vorera davant de cada casa amb gos era topar-se amb els lladrucs desquiciats de gossos amb marques de cadenes al coll, amb ferides al musell per treure el morro per les reixes, una agressivitat fora de mida. No una ni dues vegades, sinó per norma general.
Gossos que es passen la setmana sols, lligats o solts al jardí, però a sol i serena amb un sac de pinso i un bidó d’aigua, sense contacte ni amb humans ni amb altres gossos, sense saber res del món desconegut i inhòspit que hi ha rera la valla que delimita el seu regne, i la sensació era totalment la de topar amb gossos molt agressius, obsessius, histèrics i, de debò, amb un regust de desolació que trencava el cor.
I en el fons hem vist que tant és si el propietari o la família són o no són a casa: el gos es queda al jardí.
I tant és que el jardí faci 5.000 metres quadrats. Per a mi no deixa de ser cadascun d’aquests jardins una petita Guantánamo canina.
Estem contents perquè tan el teckel com la mestissa han sabut no reaccionar la major part de les vegades i, tot i que s’han endut algun ensurt, estem contents amb la feina feta amb ells: que ens han ajudat moltíssim a ser més i millors humans.
En fi, m’ha semblat que podia ser bona idea compartir aquesta experiència empírica i quotidiana que potser il·lustra una mica el contingut del post amb un exemple acabat de viure.
Una forta abraçada i moltes gràcies pel contingut tan valuós que comparteixes!
Carles
/ Novembre 24, 2016Sí, i segurament els animals de la selva estan molt millor al zoo… Segur que hi ha un estudi. Jo tenia un pastor alemany que vivia al camp i, per raons familiars, el vam haver de portar cap a Barcelona. Era un gos cuidat i estimat, un animal magnífic. Es va morir de pena.
Es fa molt difícil ka convivència en un edifici amb gossos si els gossos afecten al benestar dels veïns. Jo porto anys suportant els lladrucs del Yorkshire de les veïnes de dalt. Nit i dia. No tothom es tan cívic.
lladruc
/ Novembre 24, 2016Hola, Carles!
Quan vaig escriure aquest post sabia que portaria cua. Si llegeixes bé l’article entendràs que no es tracta de “l’espai disponible” sinó del tracte que es dispensa del que parlo… I en referència a la convivència veïnal: a Lladruc ens dediquem precisament a això, a facilitar la convivència entre gossos i persones 🙂 Gràcies per llegir-me!
Roser.