Per desgràcia el morrió és una de les eines més mal vistes i mal utilitzades de l’educació canina que s’aprecia gairebé com una tortura, un càstig o fins i tot una “castració de la llibertat canina”.

Deixant de banda els anomenats “gossos potencialment perillosos” que, per normativa, han de dur obligatòriament el morrió, quan un propietari és conscient que té un problema i, amb ajuda professional l’intenta resoldre i mentrestant, mai com un pedaç, com a persona responsable passeja amb el seu gos amb morrió, sol trobar-se diverses tipologies de persones amb un munt de consells (no demanats!) per oferir:

– L’ànima tendra-compassiva: “Pobret, per què el portes amb el morrió amb la cara d’angelet que fa? Treu-li!”
– El set-ciències: “Això no et servirà de res, el que necessita és X!” Poso “X” perquè la llista sol ser llarga, des de fer el “toc màgic” vist a la televisió fins a pegar-li amb un diari “però només una mica, eh?”.
– El pseudocientífic: “Els últims estudis diuen que portar el morrió augmenta l’agressivitat del gos!”.
– L’experimentat: “Jo he tingut gos tota la vida i mai m’ha calgut morrió!”.
– El culpabilitzador: “El problema del gos ets TU, TU ho has fet malament i TU has provocat això! TU ets un mal propietari!”.

I així, tants caps tants barrets. I llavors succeeix una cosa molt curiosa: el propietari responsable, fart dels comentaris, sentint-se absolutament miserable per no haver sabut educar d’una altra manera el seu millor amic i volent-lo “fer feliç” li retira. I en aquell precís moment el gos es llança a mossegar un altre gos, intenta agafar el globus penjat de la mà d’un nen o persegueix a un ciclista i els mateixos opinadors professionals anteriors són els primers a emetre un veredicte totalment oposat.

Per això, sempre que veig un propietari que du el seu gos amb morrió el felicito. El felicito no només perquè amb la seva acció ha decidit protegir el seu entorn i en molts casos a ell mateix (tinc pendent un post sobre l’agressivitat redirigida) sinó perquè habituar correctament un gos al morrió té molts més avantatges:

– Un gos correctament adequat al morrió pot viatjar, a Barcelona i a moltes ciutats europees, en alguns mitjans de transports públics.

– Pot estalviar-se el fet de portar el molest collar isabelí (el que vulgarment tots coneixem com a “campana” o, gràcies a la pel·lícula “Up!” el “Con de la vergonya”) perquè mentre dugui el morrió ben posat no podrà llepar-se les ferides o arrencar-se els punts de sutura o grapes.

– Pot facilitar les visites o els processos veterinaris dolorosos que, sí o sí, requereixin l’ús del morrió per a la seguretat del professional. També a la perruqueria canina!

– Tal com us deia abans un gos que duu morrió dóna imatge de gos perillós i molta gent en defuig la qual cosa pot ser una bona solució per a gossos que necessiten més distància de seguretat en els passejos.

Ara bé… quin morrió haig de triar?

En primer lloc parlarem dels morrions que no hem de triar:

– Els collars controladors de cap, més coneguts com a “Halti” o “Gentle leader” per les marques que els comercialitzen, sovint són confosos amb morrions quan, en realitat, són uns collars anti-estrebada: obliguen al gos a girar el cap per evitar que estirin però no eviten específicament que el gos pugui mossegar.

– Els morrions de nylon: ofereixen poquíssimes possibilitats de refrigeració al gos, es trenquen amb facilitat, són incòmodes, a l’estiu absorbeixen molta calor i produeixen irritacions al morro del gos.

– Els morrions de plàstic que es venen als basars xinesos: tot i que permeten una millor ventilació que els de nylon sovint no ofereixen una bona subjecció i el material es pot trencar fàcilment. Les juntes, a més, no solen estar ben polides per dins i poden causar talls lleus però molestos en el nostre gos.

– Els morrions d’acer s’utilitzen sobretot en gossos de patrulla i, tot i que són extremadament segurs gràcies a la seva triple subjecció i ofereixen una excel·lent ventilació, poden ser massa pesats i incòmodes per a la majoria de gossos de companyia.

– Els morrions d’impacte no s’haurien d’utilitzar mai per a un gos de companyia. Aquests morrions tenen un ús exclusivament professional per a tasques molt específiques que no val la pena que comenti aquí.

Per tot això, des de Lladruc recomanem els morrions de la marca Baskerville: fàcils de col·locar, amb tres punts diferents de subjecció que eviten accidents, lleugers i ergonòmics. Amb el morrió Baskerville el gos pot beure, menjar, respirar sense dificultats i fins i tot treure la llengua amb la certesa que mai podrà fer mal a ningú.

En el proper post us parlaré de com treballar l’adaptació al morrió d’una manera senzilla, amena i fiable. Mentrestant, penseu en mi quan veieu un propietari que duu el seu gos amb morrió i… doneu-li les gràcies!

Roser Feliu, directora de http://www.lladruc.com

P.D- La sessió fotogràfica ha estat realitzada en “El Turó de Peralada” http://www.elturodeperalada.com i protagonitzada per la Cendra, relacions públiques sènior de Lladruc. La gossa més famosa de l’empresa ha cobrat les galetes que marca el conveni de gosses top-model amb els triennis corresponents 🙂  🙂