No es pot tenir un gos en un pis!

Una servidora passejant la Burka per la ciutat

Una servidora passejant la Burka per la ciutat de Girona

“No es pot tenir un gos en un pis!“. De petita, havia sentit aquesta frase mil i una vegades. Era una veritat incontestable, gairebé un dogma. Els gossos no poden viure en pisos. I punt final. Ho confirmaven els avis, les veïnes explicaven horribles històries de Pastors Alemanys que se’ls retorcien les potes per haver caminat durant anys sobre gres i els pocs propietaris de gossos que els tenien en pisos i gosaven passejar-los “amb corretja, verge santa!” eren mirats per la resta com si fossin uns il·luminats.

Els estudis sociològics ens diuen, però, que cada vegada hi ha menys persones que viuen al camp i es traslladen a la ciutat on no volen renunciar a la presència d’un ésser viu que els ajudi a millorar l’estat d’ànim, els redueixi la tensió arterial i els faciliti l’establiment de noves relacions socials. Molts acaben escollint els gossos. De tot tipus: peluts, miniatura, nerviosos, escuats, amb un pedigree més pur que la majoria de nosaltres o recollits d’un contenidor amb només tres dies de vida. No tots estan correctament educats. Alguns borden a la nit, destrossen objectes quan els propietaris se’n van, lladren als ciclistes, grunyen als nens o fins i tot poden atacar altres gossos o a persones. I aquesta manca de conscienciació per part d’alguns amos irresponsables és la que utilitzen els anti-gossos com a argument infal·lible per evitar-ne la presència en pisos i ho revesteixen de paraules ben sonants: “els gossos que viuen a la ciutat tenen més problemes de comportament que els gossos que viuen a l’aire lliure perquè els falta espai”. Diversos estudis demostren el contrari. Entre ells un del departament d’etologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i que l’experiència adquirida per Lladruc durant més de sis anys ens fa corroborar.

Els gossos que viuen en pisos mantenen una interacció forçosa amb el seu amo que, en molts casos, ajuda a reforçar-ne el vincle. I precisament per això aquests poden observar més fàcilment el comportament dels seus gossos i contactar amb un professional com Lladruc que els ajudi a millorar-lo si no és el desitjat.

D’altra banda hi ha moltíssims gossos que viuen en masos, finques i grans extensions agrícoles que només reben la visita d’un cuidador cada pocs dies que inverteix el temps just en alimentar-los i netejar l’espai. Un gran nombre d’aquests gossos presenten problemes de comportament greus com autolesions, estereotípies (qui no ha vist un Pastor Alemany guardià perseguint-se compulsivament la cua?) o agressivitat per possessió de recursos (quants gossos lligats a una cadena no es mostren agressius davant del plat de menjar?). Però com que en la majoria de casos no hi ha ningú per veure-ho es considera que el gos viu “feliç i content amb 1000, 2000 o 5000 metres quadrats”… d’absoluta solitud!

En resum, si cuidem bé el nostre gos, procurem que faci l’exercici físic necessari i mantingui interaccions positives amb persones i altres animals i, sobretot, l’eduquem correctament per la seva perfecta integració a la ciutat, el nostre gos pot ser tant o més feliç vivint en un pis com el que viu en un mas. Sense anar més lluny les meves gosses Cendra (Pastor Belga Malinois) i Muga (Pastor Alemany de treball), tot i ser considerades races amb una inesgotable energia i passió pel treball van conviure feliçment amb mi durant sis mesos en un apartament de quaranta metres quadrats en un vuitè pis del centre de Girona. En ple 2013 les veïnes ja no deien allò que “se’ls retorcarien les potes” sinó que em donaven les bosses de plàstic que elles no feien servir i es queixaven “és una llàstima que només pugueu deixar-los deslligats a La Devesa, pobrets, tan macos!”.

Poc a poc les coses van canviant i sinó mireu l’article que publica avui El Punt sobre els gossos a la ciutat de Barcelona on es proposa que els gossos puguin obtenir el “carnet de tinença cívica responsable”…

Roser Feliu. 

Article a la revista de l’Ajuntament de Riudellots de la Selva

M’han fet arribar aquest escrit publicat a la revista de l’Ajuntament de Riudellots de la Selva arrel del curs que hi vam fer. (Pels despistats, mireu aquí) i he pensat que potser us faria il·lusió llegir-lo.
Com m’agrada que l’administració es preocupi, cada vegada més, pel benestar dels seus ciutadans de quatre potes!

Curs a l’Ajuntament de Riudellots de la Selva

Sóc de Girona però després de conèixer Riudellots de la Selva m’han entrat unes ganes irrefrenables de traslladar-me a aquest bonic poble d’ubicació estratègica. El seu Ajuntament no només disposa d’un cens gratuït d’animals de companyia, zones habilitades expressament per tal que els gossos puguin passejar deslligats i regala bosses de recollir excrements als seus habitants sinó que, a més a més, es preocupa pel benestar del tots els seus ciutadans, ja siguin de dos o quatre potes.

Tant és així, que va proposar-nos fer una edició del nostre curs “Tinc un gos… i ara què?” que compta amb la col·laboració de Royal Canin i Laboratoris Virbac, a la sala polivalent del poble. Com ja sabeu, en el curs, impartit pel veterinari Emili Raimon Barba i una servidora, tractem d’oferir, de manera breu però rigorosa, una formació bàsica en matèria d’educació canina, civisme i coneixements veterinaris. La proposta va ser un èxit total i els alumnes, de totes les edats i mides, es van esforçar de valent per treure’n el màxim profit.

Des d’aquest blog voldríem agrair a l’alcaldessa de la població i a tot el personal de l’Ajuntament la seva dedicació i entrega i per haver confiat en nosaltres per aportar el nostre granet de sorra per crear una societat més cívica i compromesa amb els gossos. Tant de bo tots els Ajuntaments seguissin el seu exemple!

%d bloggers like this: