Duc

El somni de qualsevol educador caní és trobar-se amb propietaris responsables que considerin fonamental i s’esforcin per oferir una bona educació als seus cadells per tal de convertir-los en adults equilibrats. Els propietaris d’en Duc (Dogo Alemany) són d’aquests per la qual cosa des de ben petit vam treballar les rutines higièniques correctes, les normes fonamentals per a una bona convivència a la llar i l’obediència bàsica.

Diumenge passat vaig tenir l’orgull de trobar-los a l’exposició canina de Vic. Ara en Duc és un preciós i imponent Dogo Alemany amb una coloració i unes dimensions que deixen bocabadat a tothom però, més enllà d’això, és un gos carinyós, sociable, equilibrat i tranquil que es poden endur a tot arreu.  

Tot i que per Lladruc ja és tot un campió, volem desitjar-los tota la sort del món a la monogràfica d’aquest diumenge! 

Trufa

La Trufa és una Bouvier de Berna de sis mesos que viu a Girona. La Montse, la seva propietària, volia tenir una gossa ben educada, socialitzada i tranquila que pogués conviure amb els seus néts sense problemes. Com que d’adults poden arribar a pesar més de quaranta kilos i amb un simple cop de cua poden fer caure a un nen, vam començar l’educació bàsica ben aviat. 

Ara la Trufa sap asseure’s, estirar-se, quedar-se quieta, caminar al costat sense estirar de la corretja i venir a la ordre. I el més important, la seva mestressa està tranquila i confiada sabent que se la pot endur a tot arreu. L’únic petit problema és que els néts es barallen per acariciar-la!

Droll

Amb alguns clients (humans i canins) s’estableixen uns vincles especials. Això és el que m’havia passat amb l’Anna i en Droll, el seu creuat de pitbull de seixanta-cinc kilos. Quan fa uns dos anys em va demanar que l’ajudés, el primer que vaig pensar va ser “oh no, un Pitbull”! No ho amago, m’agraden tots els gossos, però les races de presa no compten entre les meves preferides. Així doncs aquell dia vaig anar a conèixer en Droll més atemorida que il·lusionada però el gos que em vaig trobar em va enamorar. Era un creuat de pitbull que pesava més que jo, però tenia un caràcter tan dolç que fins i tot resultava empallegós. Si miraves els seus ullassos enormes fixament, sabies que en menys de dos minuts t’atacaria sense compassió el nas… a babes.

Dimarts el van haver d’eutanasiar perquè als seus onze anys ja gairebé no es recolzava sobre les potes del darrere. L’Anna em va trucar plorosa i vaig quedar-hi davant l’ajuntament, van ser cinc minuts però suficients perquè se m’encongís el cor: em va portar una bossa de roba enorme amb totes les coses que havien estat del seu gos. No ens vam dir massa res però tampoc calia, em va agrair tot el que havia fet i jo només vaig poder dir-li que sabia que en Droll estava orgullós d’ella. 

Des d’aquest humil blog faig el meu petit homenatge a aquest gossàs enorme, no per la seva mida sinó pel seu gran cor. Et trobarem a faltar, “Droiet”!

En Tod

Sovint estic tan ocupada recomanant-vos productes, fent resums d’activitats canines o intentant dibuixar-vos un somriure amb vídeos o traduccions gracioses que m’oblido de la verdadera raó per la qual va nèixer aquest espai: mostrar-vos, de manera propera, com treballem per aconseguir gossos feliços i propietaris tranquils.

Un d’ells és en Tod, un creuat de Labrador Retriever  que havia estat abandonat de ben petit. En Tod va ser adoptat perquè la Susanna, la seva propietària, va creure que seria una bona eina terapèutica pel seu germà, que presentava certes dificultats a nivells de relació social i aprenentatge. La Susanna, que és professora d’educació especial, va pensar que un gos l’ajudaria a mostrar-se més obert, li facilitaria la integració social i augmentaria la seva responsabilitat i autoestima. En Tod, però, era un jovenet força entremaliat que saludava pujant a dues potes sobre la gent, lladrava exageradament durant molta estona i era pràcticament incontrolable per tots els membres de la família. Així doncs ens va trucar una mica amoïnada i vam començar una obediència bàsica en positiu de manera que fos molt fàcil treballar amb el gos i el progressos fossin nombrosos i ràpids de cara a motivar al seu jove propietari. Com que tenien molt clar que no el volien fer criar van optar també per castrar-lo. Fa unes setmanes, coincidint amb el post-operatori de l’animal em van enviar un simpàtic mail amb aquesta preciosa foto que va aconseguir, un dia més, que em sentís orgullosa de la meva feina. Gràcies per confiar en nosaltres!

 

Ònix

La Ònix és una preciosa cadelleta de Weimaraner de Banyoles nascuda l’1 de Juny. Dimarts vam acabar les classes d’educació bàsica i n’estic molt satisfeta. Inicialment havíem d’ensenyar-li la inhibició de la mossegada, pautes higièniques correctes i les ordres bàsiques per a una bona convivència (la cridada, seure, ajeure’s, quedar-se quieta i caminar al costat sense estirar de la corretja) però els seus propietaris, molt il·lusionats, li han anat ensenyant un munt de trucs graciosos: passar enmig de les cames, fer-se la morta, girar sobre si mateixa, fer tombarelles, aguantar una bola de pinso al morro sense moure’s… La veritat és que m’ho he passat d’allò més bé treballant amb ells i no he estat la única ja que la Cendra, després de les classes,  ha tingut una meravellosa companya de jocs a qui perseguir i mossegar les orelles 🙂

Nuk

En Nuk (Dexter de La Serralada) és un magnífic cadell de Pastor Belga Malinois de tres mesos i mig que viu a Sant Feliu de Guíxols. Ahir vam acabar les seves classes d’educació bàsica: sap seure, estirar-se, quedar-se quiet, caminar al costat i venir a l’ordre. N’estic especialment contenta perquè el seu propietari hi ha posat moltíssima il·lusió cosa que ha fet que avancéssim ràpidament i el gos estigués molt motivat per aprendre. Un autèntic plaer!

Iris i Gala

La Iris i la Gala són dues germanes de la raça Pastor Alemany de 9 mesos. El seu propietari es va posar en contacte amb nosaltres perquè la Iris mostrava un inusitat nerviosisme i no parava de perseguir-se la cua fins a causar-s’hi un dany considerable. Per solucionar-ho vam recomanar unes pautes d’actuació per així iniciar la teràpia de modificació de l’esterotípia (moviment repetitiu sense sentit).

A part d’això, el seu propietari es trobava una mica perdut amb el seu maneig  i desitjava tenir més control sobre elles per la qual cosa vam decidir que calia començar unes classes d’educació bàsica.

És fantàstic veure com, amb la implicació total de l’amo, sempre s’aconsegueixen els objectius fixats molt més ràpidament del que s’espera en un principi. En aquest cas hi va haver una dificultat afegida, el meu accident que, en teoria, hauria d’haver dificultat el progrés però que en realitat va ser una pausa molt bona per poder practicar els exercicis i les rutines que havíem treballat durant les classes.

Finalment, la Iris ha deixat de perseguir-se la cua (només ho fa en moments puntuals d’alta excitació) i, igual que la seva germana, sap asseure’s, estirar-se, caminar al costat i quedar-se quieta a la ordre. No és una obediència de competició però el seu propietari pot respirar més tranquil i aquesta, tal com he dit altres vegades, és una de les mútiples recompenses de la meva feina: saber que ajudo a les persones a gaudir plenament de la relació amb els seus gossos.

Lladruc a l’escola de Vila-Roja

El divendres 12 de Juny Lladruc va organitzar un taller de prevenció de mossegades canines a l’escola de Vila-Roja (Girona). L’alumnat de 1r i 2n curs de primària va poder gaudir d’una xerrada adaptada als seus coneixements sobre com evitar els accidents amb els seus amics de quatre potes. En aquest sentit, cal dir que la majoria d’agressions de gossos domèstics cap a infants es produeixen pel desconeixement d’aquests. Per evitar-ho, a Lladruc vam ensenyar-los quan no havien de tocar un gos, què havien de fer per apropar-s’hi i quin llenguatge corporal havien d’utilitzar. Aquestes eines els permetran estar més segurs amb els seus propis gossos però també amb gossos desconeguts.

P1160041

Un cop acabada la part teòrica, van sortir al pati i l’Aux, Pastor Belga Malinois, els va fer una petita demostració d’obediència: caminar al costat de l’amo amb i sense corretja, seure, estirar-se i posar-se dempeus al sentir l’ordre a distància, permanèixer quiet fins i tot en absència de l’amo, venir inmediatament quan se’l cridava, etc.

P1160092

Els alumnes estaven meravellats i no van dubtar en voler acariciar el gos tal com havien après a la classe teòrica.

P1160096

Va ser una jornada molt agradable, la mainada estava molt atenta i predisposada, no van deixar de fer preguntes i van assegurar-nos que educarien molt bé els seus gossos, cosa que ens va omplir d’alegria perquè… ells són els adults del demà! L’apunt graciós el va aportar una mestra “Tant de bo féssiu tant de cas com el gos! Us imagineu? Dir “seu” i tots vosaltres ben atents” I ens va preguntar, encuriosida:  “Quin mètode feu servir?”.

Un problema “greu”

P1100820

Feia dies que no escrivia però les cervicals m’han deixat poques pauses… Avui, en una de les meves anades i tornades de rehabilitació m’he trobat la sra C. i el seu creuat de pequinès, en Bufonet. Va ser un d’aquells casos que, degut a la seva fàcil solució, s’obliden amb relativa facilitat. La mestressa, menuda  i poca cosa, però, m’ha regalat una efusiva abraçada totalment perjudicial per la meva esquena. Segons m’ha dit no ha deixat de repartir targetes de Lladruc per tot Girona: des de la seva perruquera fins a la veïna de l’àtic tothom coneix un servei d’educació canina a domicili BONÍSSIM, BARATÍSSIM i FANTÀSTIC. Com veieu, mai està de més tenir “padrines” 🙂

El seu cas és, com a mínim, curiós. Només d’entrar al domicili em vaig adonar que, des de la línia del terra a un pam d’altura les portes estaven rebufades i les parets malmeses i esgrogueïdes fins a tal punt que en alguns indrets havia començat a caure el guix. El parquet aixecat desprenia una forta olor a orina  i tot el mobiliari es situava el més enlairat possible. Així, les cadires estaven col·locades sobre la taula del menjador, les plantes a dalt de tot de les lleixes i el sofà estava cobert per un plàstic impermeable.

En els meus inicis (ningú neix ensenyat) sempre tenia la mania de fer preguntes abans de deixar explicar. Li vaig preguntar si, apart de modificar el seu problema higiènic, hi havia alguna altra conducta que voldria corregir. Estranyada, em va mirar i em va dir que les miccions descontrolades del gos eren “divertides” i representaven la seva prinicipal ocupació diària. Ella m’havia trucat per una qüestió diferent. En Bufonet només presentava, al seu criteri, un problema greu. A la nit dormia al llit de la seva mestressa però al cap d’un parell d’hores d’estar dormint saltava per fer pipí a la “seva cantonada” de l’habitació i després lladrava perquè no podia tornar a pujar. Per la propietària, que pateix artritis, era una dificultat enorme pujar-lo en braços. Així doncs es va col·locar un tamboret de mitja altura al costat del llit i vam ensenyar al gos a pujar-ne i baixar-ne amb una ordre.

A vegades les solucions més senzilles són les més efectives … i agraïdes!

Lladruc a TV3! (Reportatge Expocanina)

Fragment del reportatge que es va emetre el 28/03/09  a “El Club” de TV3 en motiu de l’Expocanina. La malamut del vídeo és la Denali, propietat de la Susanna i en Domènech i educada de cadell a Lladruc.

%d bloggers like this: