Duc

El somni de qualsevol educador caní és trobar-se amb propietaris responsables que considerin fonamental i s’esforcin per oferir una bona educació als seus cadells per tal de convertir-los en adults equilibrats. Els propietaris d’en Duc (Dogo Alemany) són d’aquests per la qual cosa des de ben petit vam treballar les rutines higièniques correctes, les normes fonamentals per a una bona convivència a la llar i l’obediència bàsica.

Diumenge passat vaig tenir l’orgull de trobar-los a l’exposició canina de Vic. Ara en Duc és un preciós i imponent Dogo Alemany amb una coloració i unes dimensions que deixen bocabadat a tothom però, més enllà d’això, és un gos carinyós, sociable, equilibrat i tranquil que es poden endur a tot arreu.  

Tot i que per Lladruc ja és tot un campió, volem desitjar-los tota la sort del món a la monogràfica d’aquest diumenge! 

CRUFTS 2010

Celebrada per primera vegada l’any 1886, la Crufts és, segons el “llibre Guinness dels rècords” l’exposició canina més gran del món amb més de 150.000 visitants i 25.000 gossos inscrits a cada edició.

Lladruc no hi podia faltar així que vam agafar-nos les primeres vacances del 2010 i hi vam anar carregats d’energia per conèixer les últimes novetats del mercat, fer nous contactes i, perquè no, delectar-nos amb la nostra incombustible passió: els gossos.  M’atreviria a dir que totes les races estan presents al Crufts: ja sigui dins el ring o bé al “pavelló de les races del món”. Ja em perdonareu la vena patriòtica, però no vaig poder evitar fer una fotografia a l’stand del Gos d’Atura:

Acostumada a les exposicions espanyoles em va sobtar molt el fet que els gossos, abans d’entrar al ring i per preparar-los, tenien una mena de “box” on el públic general es podia acostar per acariciar-los. A l’espai a sobre de cada “calaix” molts competidors posaven el seu dorsal però alguns havien convertit aquells petits centímetres de fusta en un autèntic santuari: targetes d’ànims, peluixos, fotocòpies dels títols guanyats i pedigrees en fulls de paper continu s’amuntegaven sobre els caps dels gossos que, pacients, esperaven el seu torn per mostrar-se a la pista.

I, parlant de pistes, no puc oblidar el meravellós espectacle d’agility que ens van oferir els nens. Corro el risc que m’anomeneu bleda (de fet en teniu tot el dret) però no vaig poder evitar emocionar-me quan vaig veure la il·lusió, l’entrega, la motivació, les ànsies de donar-ho tot d’aquells petits – grans participants. Mentre els veia a la pista, concentrats i somrients, gairebé sentia el pessigolleig de la nit abans de fer la meva competició.

See you next year, Crufts!

Lladruc a TV3! (Reportatge Expocanina)

Fragment del reportatge que es va emetre el 28/03/09  a “El Club” de TV3 en motiu de l’Expocanina. La malamut del vídeo és la Denali, propietat de la Susanna i en Domènech i educada de cadell a Lladruc.

Expocanina Girona’09

És curiós veure com, tot sovint, aquells que van començar essent uns “clients”, es converteixen, sense saber ben bé com, en “amics”. Com a ensinistrador ja has acabat la teva feina i dones tota la responsabilitat de l’educació del gos als propietaris però t’agrada seguir veient-los. Ells saben que estàs allà pel que necessitin, a “cop de telèfon o a click de mail” com m’agrada anomenar-ho però els deixes “volar sols”. Ahir, l’últim dia abans de fer 23 anys, quatre propietaris em van fer un regal d’aniversari molt especial. Em van ensenyar que poden volar amunt, molt amunt. Ahir dos amics peluts de Lladruc van participar a “l’Expocanina”  l’exposició internacional de bellesa de Girona. La Denali (Denali running of Llemena’s Valley), Alaska Malamut, s’estrenava en aquest món mentre que la Tsuki (Otsukisama Gou Shun’You Kensha), Shiba Inu, ja era tot una veterana. La primera, amb només 8 mesos, va tenir un comportament excepcional i es va proclamar “millor cadell” mentre que la “Tsuki” va recollir el títol de campiona de Catalunya amb tota l’elegància que la caracteritza. Mentre les veia desfilar pel ring pensava en la satisfacció d’haver-les pogut veure crèixer, de ser present en els petits moments de desesperació que tot cadell genera, en els intents per dissipar de la millor manera possible els dubtes d’uns propietaris novells o en els múltiples assajos per obrir la boca o fer una bona “pose”. Però sobretot, en acabar, pensava en l’orgull que genera, com a educador caní, veure que quatre persones poden disfrutar a cada moment, més enllà dels premis rebuts o de la seva geneologia, del seu gos.

Què voleu que us digui… De tant en tant (deu ser l’edat) una servidora es posa sentimental. Gràcies, propietaris, per creure en Lladruc i moltes felicitats, Denali i Tsuki, no tant pels premis obtinguts sinó per no deixar mai de moure la “cueta”!

%d bloggers like this: