En Drac, el Pastor Alemany d’en Toni, quan devia tenir un anyet

En Toni sempre havia estat un enamorat dels Pastors Alemanys de treball així que fa vuit anys va comprar un mogut cadellet d’aquesta raça a un conegut criador gironí. Des del principi va esforçar-se molt per oferir-li el millor i ensenyar-li les ordres bàsiques. Quan en Drac va fer sis anys en Toni em va trucar per si el podia ajudar. Degut a l’onada de robatoris que s’estava produint, en Toni volia preparar en Drac perquè ajudés a reforçar la seguretat del seu negoci. Així doncs, vam fer un repàs de les ordres bàsiques, li vam ensenyar ordres avançades i li vam ensenyar a lladrar i ensenyar les dents a tots els desconeguts que s’acostessin al perímetre de l’empresa per tal que actués de mesura disuassòria. Llavors em vaig adonar que en Drac anava coix quan realitzava certs esforços i el seu veterinari ens va confirmar les sospites: tenia una displàsia de maluc.

Al cap de poc a en Toni li van diagnosticar una malaltia greu. La notícia va ser com un gerra d’aigua freda per a tota la família, incloent en Drac que després de totes les anades i tornades a hospitals i centres mèdics sempre estava al costat del seu propietari vetllant-lo. Quan en Toni estava massa dèbil per treure’l a passejar i ho havia de fer algun dels seus fills, en Drac feia les necessitats ràpidament per situar-se de nou on estava millor: ben a la vora del seu amo.

Molts autors com Jack London o Virginia Woolf han escrit històries sobre la fidelitat canina, el vincle irrompible que existeix entre un gos i el seu propietari, ja sigui a les gèlides terres del Nord o a la falda de les seves enjoiades propietàries. Al llarg d’aquests gairebé sis anys he viscut moments increïbles amb propietaris i gossos de tota mena però el que vaig veure em va deixar parada. M’havien avisat que en Toni s’havia aprimat molt, que estava pàl·lid i demacrat i que mantenir una conversa li era difícil així que vaig intentar fer una visita ràpida. Quan vaig entrar a la casa en Drac va aixecar les seves punxegudes orelles, va posar tot el cos en tensió i semblava a punt de sortir disparat per ensenyar les dents protegint el seu propietari quan es va adonar que era jo. Llavors va acostar-se tan ràpidament com les seves potes posteriors li van permetre, va deixar que li acariciés el cap, em va fer un parell de llepades a la barbeta i, amb cert esforç, va pujar al sofà al costat del seu amo: quaranta-quatre kilos de pèl grisós-marronós enroscats a una cantonada i un morro ja una mica emblanquit a sobre la cuixa del seu amo. En aquella posició no deixava de mirar als ulls a en Toni i, de tant en tant, em feia una llambregada breu. Quan me’n vaig anar en Drac em va acompanyar a la porta i després va tornar a la seva posició inicial, a la seva mirada semblava que hi hagués la satisfacció de la feina ben feta: “Veus amo que bé que ho he fet? L’he vigilada i després l’he acompanyada fins a la porta, ara ja puc estar amb tu fins que et recuperis i em puguis tornar a a tirar pals tot passejant al costat del riu!”.

Ara en Drac torna a acompanyar a en Toni a dirigir la cuina del seu restaurant del Pla de l’Estany, on, per poc més de deu euros, podeu menjar un menú abundant d’aquella cuina tradicional que sembla estar en via d’extinció: la que està feta amb paciència, coneixement i productes de qualitat. I de tot el menú una servidora es queda amb un plat: els calamars frescos a la romana. Acabar de fer clients macos a la zona i arribar al restaurant suada, plena de pèl de gos i afamada, saber que allà t’espera una bona conversa i posar-te una d’aquelles rodanxes daurades a la boca notant com es trenca la textura cruixent exterior i com es desfà a la boca el calamar és tenir la consciència que cada dia és un regal.