Abans de començar ja us demano disculpes: perdoneu pel post que estic apunt d’escriure ja que segurament serà més digne d’un diari d’adolescent que d’un blog d’educació canina.

Com sabeu, el 22 de Novembre vaig tenir un accident de cotxe: un conductor despistat em va xocar per darrere i al destrossar-me la part posterior també em va deixar plegades les cervicals, ja tocades per l’atropellament de l’Abril del 2009 https://lladruc.wordpress.com/2009/04/20/de-baixa/

Han estat uns mesos molt durs, ni més ni menys que 17 setmanes amb dolor agut, repós obligat i sense saber les seqüeles que em quedarien. El que em sabia més greu, però, era perdre allò que durant quatre anys, amb il·lusió i entusiasme, he anat aixecant dia a dia: Lladruc. Lladruc és més que la “meva empresa”, és la meva passió pels gossos reconvertida en una feina addictiva, estimulant i enriquidora i haver-hi de renunciar  era senzillament inconcebible.

Però si d’alguna cosa puc presumir és de tota la gent que m’ha fet la recuperació  infinitament millor: la meva parella, capaç de fer-me riure fins i tot en els moments de depressió total, la família, que no ha parat de mimar-me com si tingués cinc anys, els amics “gosseros”- passejadors Cendrils que m’han portat a tot tipus d’entrenaments, trobades canines i inauguracions perquè no perdés “el drive” , els amics de tota la vida que han fet créixer perillosament el meu teixit adipós amb pastissos de xocolata i bombons i els companys, que han hagut d’atapeïr l’agenda per fer “lladrucades” o publicitar cursos.

Ara, però, em toca agrair-vos a tots vosaltres, amics i clients de Lladruc, el vostre suport. Gràcies pels vostres e-mails, correus de Facebook i trucades, pels bombons enviats per MRW, per la vostra comprensió i paciència, per anar-me enviant fotos i resums de l’evolució dels vostres gossos, per dir que us esperaríeu el temps que fes falta però que Lladruc no s’acabava el 22 de Novembre del 2011. Moltes gràcies!

Roser Feliu Latorre.

P.D- Com no podia ser de cap altra manera, la protagonista del post és la Cendra. Aquesta gossa increïble no s’ha mogut del meu costat durant quatre mesos i com veieu ha après a portar-me els medicaments, el mòbil o acostar-me la manta del llit a canvi d’una simple carícia. Gairebé podríem dir que s’ha convertit en una Pastor Belga Malinois d’assistència!