Per fi tinc l’alta! Gràcies per tot!

Abans de començar ja us demano disculpes: perdoneu pel post que estic apunt d’escriure ja que segurament serà més digne d’un diari d’adolescent que d’un blog d’educació canina.

Com sabeu, el 22 de Novembre vaig tenir un accident de cotxe: un conductor despistat em va xocar per darrere i al destrossar-me la part posterior també em va deixar plegades les cervicals, ja tocades per l’atropellament de l’Abril del 2009 https://lladruc.wordpress.com/2009/04/20/de-baixa/

Han estat uns mesos molt durs, ni més ni menys que 17 setmanes amb dolor agut, repós obligat i sense saber les seqüeles que em quedarien. El que em sabia més greu, però, era perdre allò que durant quatre anys, amb il·lusió i entusiasme, he anat aixecant dia a dia: Lladruc. Lladruc és més que la “meva empresa”, és la meva passió pels gossos reconvertida en una feina addictiva, estimulant i enriquidora i haver-hi de renunciar  era senzillament inconcebible.

Però si d’alguna cosa puc presumir és de tota la gent que m’ha fet la recuperació  infinitament millor: la meva parella, capaç de fer-me riure fins i tot en els moments de depressió total, la família, que no ha parat de mimar-me com si tingués cinc anys, els amics “gosseros”- passejadors Cendrils que m’han portat a tot tipus d’entrenaments, trobades canines i inauguracions perquè no perdés “el drive” , els amics de tota la vida que han fet créixer perillosament el meu teixit adipós amb pastissos de xocolata i bombons i els companys, que han hagut d’atapeïr l’agenda per fer “lladrucades” o publicitar cursos.

Ara, però, em toca agrair-vos a tots vosaltres, amics i clients de Lladruc, el vostre suport. Gràcies pels vostres e-mails, correus de Facebook i trucades, pels bombons enviats per MRW, per la vostra comprensió i paciència, per anar-me enviant fotos i resums de l’evolució dels vostres gossos, per dir que us esperaríeu el temps que fes falta però que Lladruc no s’acabava el 22 de Novembre del 2011. Moltes gràcies!

Roser Feliu Latorre.

P.D- Com no podia ser de cap altra manera, la protagonista del post és la Cendra. Aquesta gossa increïble no s’ha mogut del meu costat durant quatre mesos i com veieu ha après a portar-me els medicaments, el mòbil o acostar-me la manta del llit a canvi d’una simple carícia. Gairebé podríem dir que s’ha convertit en una Pastor Belga Malinois d’assistència!

Gossos, gats i lemurs

La baixa m’ha permès reprendre una de les meves passions més oblidades, la lectura. I és que després de 6 setmanes de repós obligat, adolorida i amb rampes paralitzants a la mà dreta, a vegades només es troba consol en el silenci d’un bon llibre amb una Malinois que et custodia, ben quieta i estirada, a la vora del llit. L’últim que he llegit: “Perros, gatos y lémures: los escritores y sus animales”, de l’editorial Errata Naturae, ha estat especialment  apropiat perquè aquest recopilatori de contes permet apropar-se, com a sigilós convidat, a alguns escriptors en aquella intimitat que només es reserva a uns privilegiats: els seus animals de companyia.

Gràcies a aquestes històries podem saber qui era Boatswain, el Terranova a qui Lord Byron va dedicar les ja cèlebres paraules “aquí reposan los restos de una criatura que fue bella sin vanidad, fuerte sin insolencia, valiente sin ferocidad y tuvo todas las virtudes del hombre y ninguno de sus defectos”, a Charlie, el patós Bulldog Anglès del qual es va enamorar Truman Capote o a Moss, un Labrador Retriever daurat que la seva mestressa, Soledad Puértolas, va adoptar moguda per un impuls sobtat.

Totes elles són històries tendres, captivadores i escrites amb sensibilitat, potser la mateixa amb la qual intento treballar amb cada un dels meus clients que tant enyoro.  Ja queda menys perquè em donin l’alta!

Roser.

Bones Festes!

Hola a tots!

Per fi estic una mica més recuperada i puc actualitzar el blog jo mateixa.  Perdoneu que no hagi pogut escriure abans però, com sabeu, el passat 22 de Novembre vaig tenir un accident de cotxe i estic de baixa. Tot i que per mi aquestes festes seran un xic diferents que de costum no volia que us quedéssiu sense la felicitació lladruquiana de Nadal. Gràcies, un any més, pel vostre suport en aquesta feina-passió que compartim i per ser els millors clients i amics que qualsevol ensinistrador podria desitjar!

Bones Festes i que el 2012 estigui ple de Lladrucs!  
Roser.

De baixa

Sé que aquest és un blog d’educació canina on intento mostrar novetats, donar consells, presentar casos i explicar anècdotes de gossos i amos. Avui però, us escriure (bé, us dictaré) una cosa molt diferent. Estic de baixa. Fins aquí, res a dir. El problema és que no estic de baixa perquè tingui una pulmonia, m’hagi trencat la cama o pateixi una infecció gastrointestinal. No. Dijous passat tornava de passejar en Droy, el pit bull, quan vaig esperar-me al pas de zebra de davant de casa i, quan el semàfor es va posar en verd, vaig travessar. Com és d’esperar, com milions de persones fan cada dia, com tothom hauria de fer. El problema, però, és que només vaig veure de reüll el taxi monovolum que es saltava el semàfor en vermell i s’em tirava a sobre. Els testimonis diuen que em va aixecar enlaire i vaig quedar estesa a la carretera molla. Jo només recordo que li vaig dir de tot i que, quan em vaig marejar, algú em va portar en braços fins a la vorera. Recordo la policia municipal, el so estrident de l’ambulància i l’abraçada de la meva mare (algun veí sensible li havia dit per l’interfòn: “si és familiar de la Roser sàpiga que l’han atropellat i ara ve l’ambulància”). He tingut sort, Déu m’ha ajudat, els astres s’han alienat o el meu àngel de la guarda ha tingut sobrecàrrega laboral però, pel que podia haver passat, no em queixo: estic contusionada de tots costats, el turmell esguinçat, el genoll amb una aparença de pilota de tenis blavosa, la mà perjudicada i el pitjor, les cervicals i l’esquena a prendre pel sac. Res d’anar a classe, treballar o aixecar cap mena de pes les pròximes setmanes o mesos. Repòs casi absolut, estirada al llit o al sofà i exercitant com mai la meva paciència. Diuen que m’indemnitzaran però a aquestes altures ja m’és igual, qui em paga el sotrac no només en el meu cos sinó en tots els meus projectes? Tot allò que havia de fer aquests mesos? Quan val el meu dolor? I l’ensurt, quin preu té? Com quedaré després d’això? Podré reprendre la meva vida normal? Fins ahir estava xocada, incrèdula, espantada. Avui estic indignada. Intento posar-me al lloc del taxista, creure que jo, com a conductora, també podria haver tingut un error. Però em costa pensar que fos un error tan greu com per saltar-me “a la torera” un semàfor vermell, no veure un peató que caminava 3 carrils enllà (l’avinguda Jaume I no és, precisament, estreta) i emportar-m’el pel davant. Feu-me un favor, quan travesseu un pas de zebra no sigueu els primers, mireu a banda i banda i estigueu a l’aguait. Com a conductors, penseu si realment la vostra destinació és tan important com per arribar-hi 60 segons (el temps que tarda de mitjana un semàfor en canviar de color) abans. Penseu com us sentiríeu si haguéssiu de viure sempre més amb el fet d’haver ferit o matat algú perquè teníeu pressa, anàveu atabalts o estàveu pensant en alguna altra cosa. Jo tampoc em creia les campanyes de la DGT. Fins ara.

%d bloggers like this: