Adéu Popi…

Avui escriuré amb una barreja d’impotència, ràbia i tristesa. Durant cinc anys a Lladruc mai hem tingut ni un disgust. Segons els ensinistradors de la competència som “massa prudents” però precisament aquesta cautela quan treballem amb gossos amb greus problemes d’agressivitat, de pors i rescatats de gosseres amb traumes importants, és la que ens ha permès que durant tot aquest temps mai hàgim tingut cap fet lamentable més enllà d’alguna mossegada lleu o esgarrinxada sense importància. Fins ahir. Ahir la mestressa d’en Popi, un Yorkshire Terrier de quatre anys, i jo estàvem acabant la classe a La Devesa. Les dues estàvem molt contentes de com havia anat la segona sessió d’ensinistrament considerant que només feia set mesos que havia estat adoptat i com havia après de ràpid a asseure’s i quedar-se quiet per esperar el seu tallet de frankfurt. De sobte, un creuat de Pastor Alemany d’uns trenta-cinc kilos va aparèixer del no-res i es va tirar contra en Popi. La mestressa va intentar estirar el seu gos de la corretja però es va trencar i vam veure com el gos s’emportava en Popi.

Treballant amb gossos de detecció he après a prendre decisions en segons així que vaig posar-me a córrer darrere el Pastor Alemany però no hi havia manera d’agafar-lo, corria entre els cotxes aparcats i girava cap a un costat i un altre. A la persecució es va sumar un senyor que va començar a tirar-li adoquins i un policia fora de servei. De lluny sentia com la meva clienta plorava i s’ofegava i a una senyora gran esbroncant a la que semblava ser la propietària del gos “¡Corre, joder, corre y coge a tu perro que matará al pequeño!” i de cua d’ull vaig veure-la movent-se a poc a poc, com flotant pel mig de l’escena. Finalment vam poder acorralar el gos i mentre jo donava cops al cap del Pastor Alemany i el senyor evitava que marxés posant-se-li davant, el policia va poder agafar-lo pel coll i fer que deixés anar en Popi. Quan el vam poder alliberar, el petit Yorky gairebé no respirava però ens va semblar que podia moure’s i això ens va animar una mica.

El policia fora de servei va identificar a la noia, va demanar una patrulla municipal  i es va gravar el meu telèfon. En aquest moment vaig poder mirar la mestressa: duia una samarreta negra que posava “punk” i uns pantalons foradats i semblava que tenia greus problemes per agafar el gos del collar perquè les mans no li paraven de tremolar i crec que no precisament per la tensió del moment. Tenia els ulls morats i vidriosos i quan li vaig recriminar que no podia anar amb un gos agressiu deixat anar pel mig de La Devesa semblava que ni em sentia.

Vaig agafar en Popi en braços i vaig abraçar la mestressa i quan creuàvem pel Pont que va a Fontajau la noia que acompanyava la mestressa del Pastor Alemany ens va dir “Ei ties, tranqui, eh?Que el gos està viu, està ben viu!”. Senzillament vam preferir callar i centrar els nostres esforços en dur en Popi a Canis. Un cop allà ens van ensenyar la placa: en Popi tenia una vèrtebra trencada, la mèdul·la espinal afectada i els pulmons col·lapsats per culpa de totes les contusions i no hi havia res a fer. Vam sortir de l’hospital veterinari plorant amb una caixa de cartró als braços.

No sé què més puc afegir. Vull creure que existeix la justícia, que la denúncia que ha fet la mestressa d’en Popi, el policia i la que he fet jo servirà perquè processin a la propietària del Pastor Alemany i li requisin el gos perquè mai més en torni a matar a cap altre ni ataqui a cap nen, ciclista o vianant. Vull creure que aquesta noia serà capaç de parlar com una persona adulta, córrer si alguna vegada es troba en una situació que ho requereixi i podrà responsabilitzar-se d’un ésser viu. Però em costa acceptar, i en aquest punt la ràbia em crema per dins, que, per la seva neglicència, ens hagi hagut de deixar un adorable Yorkshire Terrier de només quatre anys que per fi havia trobat una família que se l’estimava amb bogeria i es comprometia a oferir-li la millor educació, un gosset preciós que era l’alegria de tots els que l’envoltaven.

Popi: jo no hi acabo de creure però si és veritat que quan els gossos ens deixeu aneu a algun lloc, saluda a la Muga, en Lat, en Duc, en Droy, en Buli i tots els amics de Lladruc que ja no hi són. Estic segura que us ho passareu molt bé, aquí us trobem molt a faltar.