Impotència: adéu Popi

Adéu Popi...

Adéu Popi…

Avui escriuré amb una barreja d’impotència, ràbia i tristesa. Durant cinc anys a Lladruc mai hem tingut ni un disgust. Segons els ensinistradors de la competència som “massa prudents” però precisament aquesta cautela quan treballem amb gossos amb greus problemes d’agressivitat, de pors i rescatats de gosseres amb traumes importants, és la que ens ha permès que durant tot aquest temps mai hàgim tingut cap fet lamentable més enllà d’alguna mossegada lleu o esgarrinxada sense importància. Fins ahir. Ahir la mestressa d’en Popi, un Yorkshire Terrier de quatre anys, i jo estàvem acabant la classe a La Devesa. Les dues estàvem molt contentes de com havia anat la segona sessió d’ensinistrament considerant que només feia set mesos que havia estat adoptat i com havia après de ràpid a asseure’s i quedar-se quiet per esperar el seu tallet de frankfurt. De sobte, un creuat de Pastor Alemany d’uns trenta-cinc kilos va aparèixer del no-res i es va tirar contra en Popi. La mestressa va intentar estirar el seu gos de la corretja però es va trencar i vam veure com el gos s’emportava en Popi.

Treballant amb gossos de detecció he après a prendre decisions en segons així que vaig posar-me a córrer darrere el Pastor Alemany però no hi havia manera d’agafar-lo, corria entre els cotxes aparcats i girava cap a un costat i un altre. A la persecució es va sumar un senyor que va començar a tirar-li adoquins i un policia fora de servei. De lluny sentia com la meva clienta plorava i s’ofegava i a una senyora gran esbroncant a la que semblava ser la propietària del gos “¡Corre, joder, corre y coge a tu perro que matará al pequeño!” i de cua d’ull vaig veure-la movent-se a poc a poc, com flotant pel mig de l’escena. Finalment vam poder acorralar el gos i mentre jo donava cops al cap del Pastor Alemany i el senyor evitava que marxés posant-se-li davant, el policia va poder agafar-lo pel coll i fer que deixés anar en Popi. Quan el vam poder alliberar, el petit Yorky gairebé no respirava però ens va semblar que podia moure’s i això ens va animar una mica.

El policia fora de servei va identificar a la noia, va demanar una patrulla municipal  i es va gravar el meu telèfon. En aquest moment vaig poder mirar la mestressa: duia una samarreta negra que posava “punk” i uns pantalons foradats i semblava que tenia greus problemes per agafar el gos del collar perquè les mans no li paraven de tremolar i crec que no precisament per la tensió del moment. Tenia els ulls morats i vidriosos i quan li vaig recriminar que no podia anar amb un gos agressiu deixat anar pel mig de La Devesa semblava que ni em sentia.

Vaig agafar en Popi en braços i vaig abraçar la mestressa i quan creuàvem pel Pont que va a Fontajau la noia que acompanyava la mestressa del Pastor Alemany ens va dir “Ei ties, tranqui, eh?Que el gos està viu, està ben viu!”. Senzillament vam preferir callar i centrar els nostres esforços en dur en Popi a Canis. Un cop allà ens van ensenyar la placa: en Popi tenia una vèrtebra trencada, la mèdul·la espinal afectada i els pulmons col·lapsats per culpa de totes les contusions i no hi havia res a fer. Vam sortir de l’hospital veterinari plorant amb una caixa de cartró als braços.

No sé què més puc afegir. Vull creure que existeix la justícia, que la denúncia que ha fet la mestressa d’en Popi, el policia i la que he fet jo servirà perquè processin a la propietària del Pastor Alemany i li requisin el gos perquè mai més en torni a matar a cap altre ni ataqui a cap nen, ciclista o vianant. Vull creure que aquesta noia serà capaç de parlar com una persona adulta, córrer si alguna vegada es troba en una situació que ho requereixi i podrà responsabilitzar-se d’un ésser viu. Però em costa acceptar, i en aquest punt la ràbia em crema per dins, que, per la seva neglicència, ens hagi hagut de deixar un adorable Yorkshire Terrier de només quatre anys que per fi havia trobat una família que se l’estimava amb bogeria i es comprometia a oferir-li la millor educació, un gosset preciós que era l’alegria de tots els que l’envoltaven.

Popi: jo no hi acabo de creure però si és veritat que quan els gossos ens deixeu aneu a algun lloc, saluda a la Muga, en Lat, en Duc, en Droy, en Buli i tots els amics de Lladruc que ja no hi són. Estic segura que us ho passareu molt bé, aquí us trobem molt a faltar.

Anuncis
Deixa un comentari

9 comentaris

  1. Desirée S.

     /  febrer 7, 2014

    Tu ho has dit, Roser, impotència, injustícia i tristesa.
    Encara hi ha feina a fer per conscienciar els “amos” d’alguns gossos de la responsabilitat que comporta fer-se’n càrrec.
    Una abraçada ben forta a la mestressa d’en Popi.

    Resposta
  2. Esther Bonjoch

     /  febrer 7, 2014

    Quina desgràcia.
    Com sempre hem de ser víctimes de la gent irresponsable i què al mateix temps aquests dos gossos són víctimes de la mateixa persona.
    Gent incapacitada per tenir animals i cura d’aquests.
    Pel Popi ja no hi podem fer res, pobret, però espero i desitjo que la llei actuï perquè aquestes coses no tornin a passar i persones amb aquest perfil no puguin tenir aanimals al seu càrrec.
    I sobre tot que ho recordi sempre, que la posin a la gossera municipal a treballar per aquests pobres
    animals.
    A la mestressa d’en Popi vull dir-li que ho sento molt.
    I a tu Roser molts ànims i felicitats per la vostre feina.

    Resposta
  3. Roser, he plorat llegint aquestes ratlles. Quina impotència he sentit…! Una braçada ben forta!

    Resposta
  4. Lídia

     /  febrer 8, 2014

    Quina tristesa!! dep petit <3. A mi m'ha començat a bategar rapit el cor mentre llegia la descripció dels fets,tinc 52 anys tota la meva vida he tingut gossos,gats etc. Ara tinc dos galgos i una podenca adoptats,l'ultim un mascle (galgo),tret d'una gossera,per després estar 2 mesos i mig en casa d'acollida,ara en farà quasi 3 que el vareig adoptar,la casa d'acollida em deia que vigiles amb els gossos petits,perquè es posava nerviós, ja que quan anaven al pipí can el lladraven…en fi a la setmana de tenir.lo el vaig deixar córrer lliure junts amb les altres gossetes,ja que cada dia sortim 2 hores a córrer pel camp,lloc a on no hi ha perill de carreteres,a on passejant molta gent amb els seus gossos,nens,etc. doncs bé al tercer dia d'anar lliure,veig una coneguda amb el seu "yorki",quant vàrem ser al seu costat,el galgo tot d'un cop el va agafar pel cap i va començar a córrer,nosaltres el mateix darrere d'ell i jo repetint el seu nom i dient No deixe'l… Van passar uns 30 segons,fins que finalment,m'el va deixar als peus… Sortosament només tenia una petita ferida d'oial al cap,l'ensurt va ser immens!!! En preguntar a la casa d'acollida si el gos jugava sovint amb peluix,hem va contestar que no… Mentida!!! En mirar els seus vídeos,el meu gos i els seus altres dos,jugaven i segueixen fent amb peluix!! Des de les hores cada dia quan el deixo lliure li poso morrió!! Ja qui em diu que es possible que el veies con una presa,cosa que jo contesto que no,ja que si hagués volgut en un segon hagues mort al gosset!

    Resposta
  5. Rosa

     /  febrer 8, 2014

    Jo tambe tinc una yorkita de tres anys i tinc uns veins amb dos pastors que son incontrolables i cada cop que els vec pel carrer agafo a la meva petita al coll i encara tinc que sentirlos com em diuen ¡ oye que no se la van a comer!!!!! Es molt fort que portin uns dos gossos sense morrio i sense poder controlarlos.
    Ho sento moltíssim el que li ha passat al Pipo.

    Resposta
  6. Maria del Carme Dot Badia

     /  febrer 8, 2014

    Sap molt de greu aix que ha passat. No s’haurien de dur els gossos deslligats si hi ha un perill potencial, ara b, tenint en compte que la mestressa del gos sembla que era ms all que aqu, qui li fa entendre aix? Roser, parlem d’educaci canina, hi potser hauriem de parlar d’altres menes d’educaci, no et sembla? Una abraada molt forta, Maria Carme

    Date: Fri, 7 Feb 2014 13:35:56 +0000 To: maricarmedot@hotmail.com

    Resposta
  7. laura

     /  febrer 8, 2014

    Quina impotència! Quina ràbia!!!! Tothom ha de saber el gos que té i si no és capaç de socialitzar-se no passa res, hi ha molt de bosc per anar a pasejar sense posar en perill a tota la resta…

    Quina tristesa més gran que he sentit llegint aquestes línies… Força per tots els que us estimaveu en Popi!

    Resposta
  8. Moltíssimes gràcies a tots pel vostre suport!

    Resposta
  9. Francesc

     /  febrer 11, 2014

    El meu més sentit condol per la família de la Popy i per vosaltres, lladrucs.

    Resposta

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: