Avui fa un any que vaig haver de prendre una de les decisions més difícils de la meva vida: vaig haver d’eutanasiar la Ruby.

No sé si us hi heu trobat mai però haver de decidir si la teva gossa de 13 anys mereix seguir en vida o no és profundament angoixant.

De mica en mica, vaig anar notant que no seguia ni una de les ordres verbals que li donava: ella, que sempre responia a la primera, semblava ignorar-les. No entenia perquè però un dia que li va caure una galleda metàl·lica al costat i ni tan sols es va girar vaig descobrir que estava totalment sorda.

Els ulls se li van ennuvolar fins al punt que quan li passaves la mà pel davant ni movia el cap. Semblava guiar-se únicament per l’olfacte i el tacte i una espècie de memòria espacial que no sé si posseïa.

També van començar a fallar-li les potes del darrere, quan s’havia d’aixecar ho feia per pur esgotament de la seva voluntat i, per asseure’s directament es deixava relliscar. El tractament antiinflamatori no funcionava.

Em vaig anar plantejant diverses preguntes: ¿Mereix la pena que segueixi així? ¿Té una bona vida? ¿Si ella pogués, què em diria que fes jo? ¿Com sé en quin punt haig de dir prou? Vaig preguntar a professors i companys de facultat, altres amos de gossos, educadors. Tot responien el mateix: “un dia ho sabràs”. I, certament, aquell dia ho vaig saber.

Era un dissabte, havia vingut amb el primer el bus des de Saragossa i, com sempre, em vaig posar a jugar amb tots tres però aquell dia cap dels meus gossos semblava voler córrer ni saltironejar. La Ruby s’havia posat entre dos barrils i no volia moure’s, tenia les potes del darrere paralitzades, quan li vaig allargar la mà em va llepar una única vegada, la seva llengua suau recorrent-me el palmell semblava ser l’únic element que gaudia de vida. Durant moltes setmanes havia meditat llargament sobre el tema però aquell matí de gener ho vaig veure clar. Calia eutanasiar-la, la Ruby ja no vivia, només consumia dies.

Recordo haver-la agafat en braços amb molta cura com si fos un cadellet i haver-la pujat al maleter on tantes vegades havia saltat, recordo tancar la porta i pensar que aquella seria l’última excursió, el so del cotxe vell a l’engegar-se. Em recordo a mi mateixa posant Flaix Fm al màxim volum per no pensar, tots els records, els sentiments, les vivències m’enterbolaven la ment i volia estar serena a l’acompanyar-la en el seu trajecte final. Recordo haver conduit amb cura, haver-la espiat pel retrovisor sense que ella pogués ni tan sols aixecar el cap, recordo la mà d’en Josep Maria agafant fort la meva sobre el canvi de marxes.

Recordo que ell la va baixar del maleter perquè les forces em van fallar fins i tot per tancar el pany. Recordo haver entrat a la clínica veterinària i haver mogut el cap d’esquerra a dreta a la recepcionista, recordo que a la sala d’espera una nena va dir “que bonica! Què li passa?” i jo no haver pogut respondre.

I, el pitjor de tot, pujar-la a la taula de la consulta. Durant les pràctiques de veterinària havia eutanasiat nombrosos animals: des de conills fins a gossos, em sabia tot el procés de memòria, quina era la dosi exacta, on s’havia de punxar, el mecanisme de funcionament, el número de segons d’impàs. Recordo que mentre punxaven a la Ruby pensava: ara se li pararà el cor, ara se li estan paralitzant els músculs, ara ja no hi és, ara haig de mirar si encara té reflexes a l’ull. Era odiós, horrible: estudiar veterinària, en certa manera, m’estava “deshumanitzant”.

Recordo com m’anava llepant, com olorava amb insistència el meu jersei negre ple del seu pèl gris i com va quedar arraulida i immòbil entre els meus braços. Em vaig posar a plorar, la tristor era incontenible.

Recordo que, al final, vaig mirar els seus ullets marrons entelats per últim cop, vaig acariciar-li el morro amb mans tremoloses i vaig fer mitja volta amb el seu collar a la mà.

Ja no recordo res més.