Ònix

La Ònix és una preciosa cadelleta de Weimaraner de Banyoles nascuda l’1 de Juny. Dimarts vam acabar les classes d’educació bàsica i n’estic molt satisfeta. Inicialment havíem d’ensenyar-li la inhibició de la mossegada, pautes higièniques correctes i les ordres bàsiques per a una bona convivència (la cridada, seure, ajeure’s, quedar-se quieta i caminar al costat sense estirar de la corretja) però els seus propietaris, molt il·lusionats, li han anat ensenyant un munt de trucs graciosos: passar enmig de les cames, fer-se la morta, girar sobre si mateixa, fer tombarelles, aguantar una bola de pinso al morro sense moure’s… La veritat és que m’ho he passat d’allò més bé treballant amb ells i no he estat la única ja que la Cendra, després de les classes,  ha tingut una meravellosa companya de jocs a qui perseguir i mossegar les orelles 🙂

Com beuen els gossos?

Potser no ho sabíeu o potser no us hi havíeu fixat a càmera lenta però, sigui com sigui, crec que val la pena veure aquest vídeo (protagonitzat per un malinois, com no podia ser d’una altra manera).

Nuk

En Nuk (Dexter de La Serralada) és un magnífic cadell de Pastor Belga Malinois de tres mesos i mig que viu a Sant Feliu de Guíxols. Ahir vam acabar les seves classes d’educació bàsica: sap seure, estirar-se, quedar-se quiet, caminar al costat i venir a l’ordre. N’estic especialment contenta perquè el seu propietari hi ha posat moltíssima il·lusió cosa que ha fet que avancéssim ràpidament i el gos estigués molt motivat per aprendre. Un autèntic plaer!

E-Educació canina

No sé si és degut a la crisi però últimament no deixo de rebre consultes telemàtiques d’educació canina. L’última va aconseguir fer-me enfadar (i això que tinc moltíssima paciència!). Vaig rebre una trucada d’un senyor explicant que tenia un gos agressiu i volia saber què podia fer. Òbviament li vaig dir que no es preocupés, que ja miraríem de trobar-hi una solució però l’home va insistir en que NO volia cap classe sinó una ajuda exclusivament telefònica. El gos havia mossegat a la seva sogra i patia pel seu bebè de set mesos però ell insistia en que no necessitava cap ensinistrador perquè ell mateix, sense cap ajuda, ja s’en sortia. (Algú m’ho explica?).

No em malinterpreteu, m’encanta ajudar a la gent. És freqüent, per exemple, que quan passejo la meva gossa Cendra pel parc alguns propietaris em preguntin com és que està tan ben educada i, quan els dic que sóc educadora canina, solen fer-me alguna petita consulta que, si no requereix més atenció, responc al moment. Però una altra cosa molt diferent és l’allau d’e-mails que rebo setmanalment “demanant un parell de consells”  que, en ocasions, es converteixen, fent un copiar-pegar, en tres pàgines de word a lletra 10 i sense espais. Un cop els he respost, la majoria truquen i comencem les classes però un limitat número es queden sense resposta. M’imagino els seus autors rebuscant desesperadament per internet, escrivint en fòrums o trucant a d’altres educadors canins. Tan poc els importa el seu gos? No seria millor passar una hora amb un educador caní que vint buscant a la xarxa i rebent milions de consells desafortunats que encara poden empitjorar més el problema?

Sento ser categòrica però, per donar un consell, per inofensiu que pugui semblar, és imprescindible  valorar PRESENCIALMENT el gos. En educació canina, i més concretament en teràpies de modificació de conductes inadequades, és importantíssim analitzar detingudament totes les variables, fins i tot aquelles tan aparentment superficials que el propietari no ha ni considerat. Un canvi d’horari, un trasllat, l’incorporació d’un nou membre a la família o una simple otitis pot influir, de manera decisiva, en la conducta d’un gos. Per això és important comptar amb professionals especialitzats que les analitzem amb profunditat. M’agrada comparar la meva professió amb la medicina: si em fa mal a un costat i sospito que puc tenir una apendicitis és probable que busqui la sintomatologia a Internet però sé que només un metge podrà tocar on em fa mal, establir un diagnòstic i, un cop prescrit el tractament, sabré quin és el meu pronòstic: lleu, greu o irreversible.

Conclusió: si us plau, si teniu cap mena de problema amb el vostre gos no dubteu en contactar amb un educador caní. Ens encanta ajudar-vos, per a nosaltres no hi ha res més satisfactori que veure uns propietaris i un gos feliços però, per aconseguir-ho, cal que ens veiem! 

Un toc d’humor

Com que segurament heu tornat un xic desmotivats de les vacances us penjo aquest vídeo perquè us divertiu. L’ensinistrament en si és molt senzill però ja veureu l’efecte que fa! 😉

La Cendra fa tres mesos!

La “petita” Cendra es fa gran a passos de gegant, ara ja pesa 8’5 kilos!  Estic molt orgullosa d’ella, amb només tres mesos ja sap venir a la ordre, caminar al meu costat sense estirar i s’asseu i s’estira quan se li demana! Com que és una mica moguda, el que sembla costar-li un xic més és l’ordre de quedar-se quieta però, a poc a poc, fa uns grans progressos! A més, el seu entrenament en ring francès va vent en popa… Potser d’aquí poquet tenim una campiona “made in Catalunya”!

Recentment també hem descobert un objecte fascinant: el frisbee! Sí, aquest disc volador de color groc ens proporciona una gran estona de lleure i no sabria dir qui de les dues en gaudeix més: si ella perseguint-lo o jo veient com no li treu els ulls de sobre ni un moment. És fascinant veure com s’asseu a la ordre i quan li dic “aller jouer”! (“vés a jugar”) surt disparada cap al frisbee per agafar-lo fort entre les dents i tornar-m’el a portar.

Us he dit mai que, només de mirar-la, em cau la baba?

Un petit homenatge

Si sempre és difícil acomiadar el que ha estat el teu millor amic durant molts anys encara ho és més si te l’arranquen del teu costat. La Lina i en Misto ens van deixar el 8 d’Agost i sento que alguna cosa se m’ha trencat per dins… Suposo que haig de fer el que em diu tothom: quedar-me amb els bons records i mirar endavant però no puc pensar amb ells sense que se m’entelin els ulls. Recordo la primera vegada que vaig veure la Lina, quan tenia dos mesos i treia les seves orelles punxegudes de dins una caixa de cartró, recordo un Misto de dos anys atemorit de tot i tothom mirant-nos amb ulls diabòlics a través del retrovisor del cotxe, els intents per fer d’ell, tot i el seu passat dur, un gos sense fòbies ni temors… potser gràcies a ell sempre aconsegueixo solucionar tots els casos de por que s’em presenten!

Són tants kilòmetres recorreguts, tantes excursions, tants moments, tants records…! Els veig a tot arreu, en el piló de fotos amuntegades en els calaixos, en forma de pèls blancs i negres que s’escolen fins i tot en la roba que surt de la tintoreria, en els trofeus, quan estic amb la Cendra… Com em deia una amiga, per més gossos que hi hagi en un futur a la meva vida sempre els portaré al cor. Em fa ràbia no poder-me acomiadar  millor d’ells, encara sento un nus al coll, només espero que allà on siguin (si es que van a algun lloc) es retrobin amb la Ruby i puguin tornar a jugar a empaitar en Truc i tots els altres gossos que coneixíem.

Gràcies per tots aquests anys compartits, “peludins”!

Txakur bai

En el món de l’ensinistrament poder compartir experiències, coneixements i percepcions amb companys de professió és tant o més important que assistir a cursos de formació.
Aquest cap de setmana he tingut el plaer d’anar amb el grup de treball Xaloc (del qual en sóc membre) a Txakur bai (www.txakurbai.net).

Txakur bai (en basc “gossos sí”) és una residència canina, perruqueria, centre d’ensinistrament i grup de treball però, més enllà d’això, és el projecte fet realitat d’en Ricardo i la Núria, ambdós campions d’Espanya de Mondio ring i ella subcampiona del món de la mateixa disciplina. Més enllà del seu currículum brillant, però, hi ha dues persones meravelloses, extraordinàriament accessibles que han treballat dur i incansablement durant molts anys per arribar on s’han situat ara: al capdamunt.

Haig de reconèixer que a l’anada em sentia una mica cohibida pel seu nivell però m’he sentit entre amics en unes instal·lacions increïbles enmig d’inacabables prats verds on tots hem pogut disfrutar del treball dels nostres gossos. Sense anar més lluny, la Cendra, la meva Pastor Belga Malinois de dos mesos, va poder realitzar entrenaments que, tot i les llargues hores de viatge i  el canvi d’entorn, van ser altament satisfactoris. 

Des d’aquest humil blog el mínim que puc fer és donar-los les gràcies a tots: als membres de l’equip Xaloc que van venir (Xavier, Sonia, Emili i Dani) i a Txakur bai (Ricardo, Nuria, Iune i tots els membres del grup de treball) per aquest magnífic cap de setmana i per la seva gran rebuda. Lladruc us espera amb candeletes!

De vacances

A Lladruc farem vacances de l’1 al 15 d’Agost tot i que estarem igualment a la vostra disposició al nostre telèfon 636385174. Ens veiem a la tornada!

Educar un cadell

Educar un cadell no és una tasca fàcil. Molts dels nostres clients han meditat llargament sobre la raça o el creuament que volien, han pensat quina seria la millor època per endur-se’l a casa, quins horaris farien i quines joguines li comprarien però, un cop ha arribat, no saben com tractar-lo. Un cadell necessita unes pautes clares, se l’ha de manejar amb cura, respectar i estimar però, sobretot, se l’ha d’educar. Aquí és on entrem els ensinistradors. La nostra feina no és limita a educar els gossos sinó que, sobretot amb els cadells, ensenyem als propietaris a ensenyar el seu gos d’una manera eficient per tal que, amb unes poques sessions, aprengui a terme una educació bàsica que li permetrà esdevenir un vertader amic durant la resta de la seva vida.

En aquest punt em trobo ara amb la Cendra (“Cendra de la Serralada”), la meva cadelleta de Pastor Belga Malinois. Va arribar a casa abans-d’ahir i només té set setmanes però ja fa totes les seves necessitats al carrer tot i que aparentment era un repte difícil perquè vivim en un vuitè pis del centre de Girona. La sociabilització està essent molt satisfactòria i, ara mateix, mentre estic escrivint aquest post, està tranquila i entretinguda amb la seva joguina en una habitació plena d’objectes. El més reconfortant és saber que no només l’estic gaudint ara sinó que estic establint les bases per poder-la disfrutar els pròxims 10 o 12 anys ja que, com que estarà perfectament educada, podrà acompanyar-me a tot arreu. Si teniu un cadell no ho dubteu: poseu-vos en mans d’un professional. Notareu la diferència… per molts anys!