Un petit homenatge

Si sempre és difícil acomiadar el que ha estat el teu millor amic durant molts anys encara ho és més si te l’arranquen del teu costat. La Lina i en Misto ens van deixar el 8 d’Agost i sento que alguna cosa se m’ha trencat per dins… Suposo que haig de fer el que em diu tothom: quedar-me amb els bons records i mirar endavant però no puc pensar amb ells sense que se m’entelin els ulls. Recordo la primera vegada que vaig veure la Lina, quan tenia dos mesos i treia les seves orelles punxegudes de dins una caixa de cartró, recordo un Misto de dos anys atemorit de tot i tothom mirant-nos amb ulls diabòlics a través del retrovisor del cotxe, els intents per fer d’ell, tot i el seu passat dur, un gos sense fòbies ni temors… potser gràcies a ell sempre aconsegueixo solucionar tots els casos de por que s’em presenten!

Són tants kilòmetres recorreguts, tantes excursions, tants moments, tants records…! Els veig a tot arreu, en el piló de fotos amuntegades en els calaixos, en forma de pèls blancs i negres que s’escolen fins i tot en la roba que surt de la tintoreria, en els trofeus, quan estic amb la Cendra… Com em deia una amiga, per més gossos que hi hagi en un futur a la meva vida sempre els portaré al cor. Em fa ràbia no poder-me acomiadar  millor d’ells, encara sento un nus al coll, només espero que allà on siguin (si es que van a algun lloc) es retrobin amb la Ruby i puguin tornar a jugar a empaitar en Truc i tots els altres gossos que coneixíem.

Gràcies per tots aquests anys compartits, “peludins”!

Anuncis
Entrada prèvia
Deixa un comentari

3 comentaris

  1. filrosa

     /  Agost 20, 2009

    quedat amb la tranquil·litat de que el temps que van viure, encara que hagi sigut poc, van ser dos éssers afortunats, els vas cuidar com es mereixien i els vas estimar molt i ells ho sabien, un amor tant gran com el que els hi vas oferir no passa desapercebut
    una abrasada

    Resposta
  2. … la Lina era tan coqueta que quan la vaig conèixer l’hivern passat s’havia vestit de rosa per la ocasió! 😉

    una abraçada ben forta roser…

    Resposta
  3. elisabet

     /  Agost 21, 2009

    els hi varem oferir la millor vida que podien tenir….. si no ens haguessim fet càrrec de la LINA -sense mare i amb tants germans , els amos l haguessin sacrificat-… i a en MISTO, que t haig de dir d ell… quan va arribar , ple de pors , cap cot , amb la cua entre cames, esquerp….i al poc temps , manyac, saltiró amb les orelles dretes i la cua movent-se….
    JO TAMBE ELS TROBO A FALTAR

    Resposta

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: