Un petit homenatge

Si sempre és difícil acomiadar el que ha estat el teu millor amic durant molts anys encara ho és més si te l’arranquen del teu costat. La Lina i en Misto ens van deixar el 8 d’Agost i sento que alguna cosa se m’ha trencat per dins… Suposo que haig de fer el que em diu tothom: quedar-me amb els bons records i mirar endavant però no puc pensar amb ells sense que se m’entelin els ulls. Recordo la primera vegada que vaig veure la Lina, quan tenia dos mesos i treia les seves orelles punxegudes de dins una caixa de cartró, recordo un Misto de dos anys atemorit de tot i tothom mirant-nos amb ulls diabòlics a través del retrovisor del cotxe, els intents per fer d’ell, tot i el seu passat dur, un gos sense fòbies ni temors… potser gràcies a ell sempre aconsegueixo solucionar tots els casos de por que s’em presenten!

Són tants kilòmetres recorreguts, tantes excursions, tants moments, tants records…! Els veig a tot arreu, en el piló de fotos amuntegades en els calaixos, en forma de pèls blancs i negres que s’escolen fins i tot en la roba que surt de la tintoreria, en els trofeus, quan estic amb la Cendra… Com em deia una amiga, per més gossos que hi hagi en un futur a la meva vida sempre els portaré al cor. Em fa ràbia no poder-me acomiadar  millor d’ells, encara sento un nus al coll, només espero que allà on siguin (si es que van a algun lloc) es retrobin amb la Ruby i puguin tornar a jugar a empaitar en Truc i tots els altres gossos que coneixíem.

Gràcies per tots aquests anys compartits, “peludins”!

%d bloggers like this: