Rasta

A vegades estic tan centrada en resumir-vos acords, patrocinis i en parlar-vos de les formacions a les quals assisteixo que m’oblido dels verdaders protagonistes de Lladruc: els gossos amb els quals tinc la sort de poder treballar cada dia. L’últim d’ells és la Rasta, una preciosa bòxer de 4 anys que viu a Girona.

La Rasta és un encant de gossa, extremadament sociable i afectuosa tant amb persones com amb altres gossos. Els seus propietaris, però, estaven preocupats perquè quan la cridaven havien de fer mil i un enginys per poder-la recuperar i tenien por que provoqués algun accident. Gràcies a la seva dedicació i constància i seguint unes pautes senzilles, ara la Rasta pot passejar deslligada i cremar bona part de la seva energia amb un nou joc que li encanta: el frisbee!  

Competició de Dogfrisbee a Saragossa

Coneixeu el Dogfrisbee? D’un mode molt reduccionista es tracta d’una disciplina en la qual el guia ha de tirar frisbees al seu gos i on es valoren les habilitats que aquest sap fer però també la seva manera manera d’agafar-lo, la rapidesa amb la qual el torna al propietari, la motivació del gos i un llarg etcètera.

Essent sincers us haig de confessar que, per a mi, el frisbee era aquell joc distès i divertit que la Cendra, la meva pastor belga malinois, es guanyava després d’una bona sessió de treball “seriós”. Però llavors van aparèixer en Rafel Bosch i l’Eole fent habilitats de tota mena (passant entre les cames, saltant a l’esquena, fent overs, vaults i altres espectacularitats) i em van fer picar la curiositat. També hi va tenir a veure el fet que el subcampió del món de l’especialitat, en David Román, (www.dogfrisbee.es) s’oferís, amb una amabilitat extrema, per ajudar-nos en el que calgués.

Jo no en tinc ni idea de tirar els discs i, a part d’estar lesionada de cervicals, degut al meu treball diari amb gossos mai m’he acabat de recuperar de l’operació del canell dret però tot i així entre un i l’altre em van ben “entabanar” per anar al Campionat de Dogfrisbee a Saragossa del passat 16 d’Abril. Només d’arribar ja em vaig espantar: tothom semblava tirar el frisbee amb una precisió, velocitat i trajectòria inmillorable i els gossos feien unes habilitats que els haguessin contractat en qualsevol espectacle. Així que, després del shock inicial i per primera vegada a la vida, vaig anar a una competició sense ànim de guanyar. Alliberades de qualsevol pressió, la Cendra i jo vam sortir a la pista amb la música triada una hora abans, la coreografia improvitzada, una canellera al braç dret i moltes ganes de passar-ho bé. Com us podreu imaginar vam quedar penúltimes però m’alegro moltíssim d’haver-nos inscrit, l’ambient va ser fantàstic i ens vam divertir d’allò més.  Ara ens queden poc més de dues setmanes per “entrenar” per la pròxima competició, la classificatòria AWI que tindrà lloc a Tarragona el 18 de Juny, a la qual esteu tots convidats i que comptarà amb l’esponsorització de Lladruc.

La Cendra fa tres mesos!

La “petita” Cendra es fa gran a passos de gegant, ara ja pesa 8’5 kilos!  Estic molt orgullosa d’ella, amb només tres mesos ja sap venir a la ordre, caminar al meu costat sense estirar i s’asseu i s’estira quan se li demana! Com que és una mica moguda, el que sembla costar-li un xic més és l’ordre de quedar-se quieta però, a poc a poc, fa uns grans progressos! A més, el seu entrenament en ring francès va vent en popa… Potser d’aquí poquet tenim una campiona “made in Catalunya”!

Recentment també hem descobert un objecte fascinant: el frisbee! Sí, aquest disc volador de color groc ens proporciona una gran estona de lleure i no sabria dir qui de les dues en gaudeix més: si ella perseguint-lo o jo veient com no li treu els ulls de sobre ni un moment. És fascinant veure com s’asseu a la ordre i quan li dic “aller jouer”! (“vés a jugar”) surt disparada cap al frisbee per agafar-lo fort entre les dents i tornar-m’el a portar.

Us he dit mai que, només de mirar-la, em cau la baba?

%d bloggers like this: