La Mina (esquerra) i la Burka (dreta) provenen de dos bons criadors però recordeu que a les protectores i gosseres podeu trobar gossos fantàstics. No compreu a multricriadors, si us plau!

Avui m’agradaria parlar d’una realitat que queda oculta a molts futurs propietaris i és l’existència dels anomenats “multicriadors”. Sé que estic tirant pedres sobre el nostre propi teulat però si avui m’he decidit a escriure aquest post és perquè fa tres dies em van trucar uns possibles clients perquè anés a educar el seu cadell de Pastor Alemany, comprat a un conegut importador gironí. Aquests possibles clients van valorar diferents ensinistradors i després de seguir el blog i que algú els parlés meravelles de la Mina, la cadelleta gran de Can Lladruc, van decidir contractar-nos. Els vaig dir que per desgràcia encara no em trobo massa bé i que els meus companys anaven un xic atabalats així que, si no els feia res, hauríem de quedar la setmana vinent. I ara m’han trucat plorant dient que el seu gos s’havia mort de parvovirosis.

Sabeu què és un multicriador? És una fàbrica de fer cadells. A un director d’un multicriador no li interessa seleccionar i criar cadells sans, forts i d’acord amb un estàndard de la raça, a aquest empresari li interessa produir i produir per aconseguir el màxim benefici amb el mínim cost. És tan fàcil com aconseguir quaranta o cinquanta femelles de races diferents, tancar-les en gàbies (i si poden ser apilades millor que així ocupen menys espai) i a cada zel creuar-les amb un mascle que, massa sovint, pateix malalties venèrees importants. Quan les gosses comencen a enmalaltir, desenvolupen tumors mamaris o de l’esgotament pareixen menys cadells i per tant són menys rentables, són sacrificades.  Els cadells neixen en recintes sense cap tipus d’higiene, a vegades no veuen ni la llum solar i es separen molt abans del que convé de la mare perquè, com més petits siguin, més graciosos i adorables són pels potencials compradors. Llavors són enviats en camions o fins i tot furgonetes particulars amb papers falsificats a un importador nacional.

La feina d’aquests importadors o botiguers també fa venir esgarrifances. Aquests suposats professionals compren els cadells en ofertes (si compren deu cadells els en regalen dos) o per kilos (un camió d’una tara ple de cadells m’han dit que val uns 1500 euros), els falsifiquen la data de naixement i la cartilla de vacunes perquè semblin cadells nacionals i els exposen perquè el públic els compri. Si el potencial comprador vol conèixer els pares s’els diu que la mare està molt esgotada i no pot rebre visites i si es demana el pedigree es parla de la tardança en la burocràcia i de l’elevat cost d’una “cosa que tampoc us servirà per res”. I allà teniu el pobre futur propietari amb un cadellet d’unes cinc o sis setmanes de vida als braços, que es remou amb impaciència perquè potser fa vint-i-quatre hores que no menja, té un virus intestinal o durant el viatge ha enmalaltit i s’està morint. Però… és tan adorable! I només val 600 euros! El propietari, desitjós de fer feliç als seus fills, la seva parella o de tenir un gos amb qui compartir els propers 10 o 12 anys, paga amb la targeta i, de passada, s’endu un llitet, un bol pel menjar i per l’aigua, un sac de pinso de vint kilos, un collar, una corretja, unes quantes joguines i un transportí. I de l’emoció no ho ha acabat d’entendre però també reb ordres de donar-li dos estranys xarops anomenats Flagyl i Septrin i una pastilla de calç diària que ha comprat en un pot que pesa un kilo.

A partir d’aquí poden passar diferents coses:

– El cadellet arriba a casa, els propietaris veuen que no està bé, el porten al veterinari, li diagnostica “X” (la llista és llarga) i es salva pels pèls o es mor.

– El cadellet es desenvolupa bé però als pocs mesos té una altra malaltia “X” (digueu-li displàsia de maluc, de colze, desprendiment de retina, etc, etc).

– El cadellet es converteix en un gos adult sa (miracle!) però té un o diversos problemes de comportament:

• Falta de control de la mossegada fruit del desvinculament precoç de la mare i els germans.
• Problemes de conducta higiènica perquè ha hagut d’orinar i defectar en espais reduïts i sobre superfícies poc adequades com la moqueta o alfombres (que a la botiga donen un aspecte més senyorial i ajuden a “vendre el producte”).
• Corprofagia: perquè, a l’estar en un espai tan petit, el gos s’ha de menjar els propis excrements per poder mantenir-se mínimament net.
• Fòbies i pors: perquè de tantes hores rebent cops a les gàbies o als vidres de la botiga no ha entès el que és un espai segur o un moment de tranquil·litat.
• Agressivitat amb altres gossos: perquè moltes vegades barregen gossos de diferents edats, tots ells amb una manca evident de control de la mossegada.
• Agresssivitat amb persones: perquè les úniques que coneix el cadell són els treballadors, que massa sovint els tracten com mobles.
• I un llarg etcètera.

I és clar, tot això és un negoci lucratiu: els multicriadors obtenen uns beneficis astronòmics amb una inversió mínima, els importadors paguen 50 euros per un cadell que vendran a 900, els veterinaris s’asseguren una llista enorme de clients i els ensinistradors tenen un bon planter de gossos amb problemes greus de comportament amb els quals podran fer nombroses classes.

Quina és l’única manera d’evitar-ho? Si no hi ha demanda no hi haurà oferta. Si voleu un cadell de raça no el compreu a un multicriador, aneu a un bon criador que conegui a fons els seus exemplars, visiteu-lo in situ i demaneu-li tot allò que se us acudeixi: pedigrees, certificats, radiografies, resultats d’exposicions de bellesa o proves esportives, etc. Com us vaig dir en aquest post, un bon criador no ven els cadells a qualsevol sinó que lluita per trobar la millor llar a allò que tant d’esforç li ha costat criar. Si us és igual tenir un mestís i voleu un gos fantàstic, únic i irrepetible, aneu a una protectora d’animals. No només salvareu la vida a aquell animal sinó que deixareu un espai perquè un altre gos pugui tenir una altra oportunitat.

Per últim, ajudeu-nos a difondre aquest post. Falten pocs dies per Nadal i cada Gener a Can Lladruc acabem plorant amb propietaris com el d’en Rex, el cadellet que us deia al principi.  I n’estem cansats, molt cansats, així que potser a partir d’haver penjat aquest post tindrem el compte corrent més desinflat però almenys viurem més feliços sabent que hem fet allò que pocs gosen fer: destapar una realitat incòmoda.

Roser Feliu.

P.D- He triat aquesta foto perquè no vull ferir la sensibilitat de ningú posant imatges dures però qui vulgui aprofundir més en el tema pot esgarrifar-se buscant “puppy mills” al google.