La Cendra, la Mina i una servidora (al mig!) 😉

Dia 8 de Setembre. No sé com però ja ha passat l’estiu i m’acabo d’adonar que fa gairebé dos mesos, concretament el 14 de Juliol, Lladruc va fer cinc anys! I vét aquí la crònica d’un somni fet realitat:

Vaig fer que la meva mare firmés un consentiment per fer la meva primera competició de mushing amb només onze anys i cinc anys més tard l’in vaig demanar un altre per fer el meu primer curs d’ensinistrament, a Madrid. Des de llavors vaig tenir clar que el meu futur era l’educació canina però la meva família és molt tradicional i que algú amb el meu “pedigree” es dediqués a “estirar corretges als gossos” era poc menys que un deshonor així que vaig acabar Batxillerat amb un 8.2, vaig treure un 8,5 a la Selectivitat i vaig estudiar veterinària.

Els caps de setmana competia amb el meu equip de dos huskies siberians i un alaskà, anava a seminaris i cursos d’ensinistrament i més endavant marejava al professor d’etologia de la Universitat amb articles, llibres i dossiers fins que després de posar-me matrícula d’honor em va oferir fitxar-me al seu departament però, què voleu que us digui, m’agradava més l’etologia “de bota” (aquella atractiva necessitat de rebolcar-se enmig del fang amb els gossos!) que la “de bata” quantificant comportaments…!

Als vint-i-dos anys vaig dir:  “aquesta és la meva, per fi podré ser ensinistradora”! Però la crisi començava a treure el cap i ningú del meu voltant veia gaire clar que en un “poble” com Girona es pogués sobreviure a base d’ensinistrar gossos així que vaig anar a una xerrada d’emprenedors i em van dir que establís el meu target, definís la meva estratègia comercial i plantegés els DAFOS de la meva futura empresa. “Cagumtot“, vaig pensar, “jo només vull fer realitat el meu somni!” així que vaig començar Lladruc amb poc més de 100 euros: 40 euros per omplir un dipòsit de diesel del meu Ford Fusion, 20 per comprar-me un ronyós Nokia lliure de segona mà, 10 més per fer targetes al Vistaprint (com que volia guanyar-me les coses per mi mateixa no vaig posar-hi ni el meu cognom!) i uns quants més per convidar a esmorzar a un amic per convence’l que m’havia de fer una web gratis.

Els inicis no van ser fàcils: vaig començar passejant gossos, després a fer alguns ensinistraments i massa sovint havia de sentir allò de “però on és el teu cap”? “tu quants anys tens?” i tot i anar maquillada per semblar més gran, havia de compensar la meva imatge de “nena” amb uns coneixements actualitzadíssims (a toc de seminaris i més seminaris) i amb uns resultats inmillorables. I fer kilòmetres, molts kilòmetres, per, a vegades, amb prou feines pagar-me un entrepà i la gasolina. Però de mica en mica vaig aconseguir tenir un client fix a la setmana, i després un al dia, més endavant un al matí i un altre a la tarda i ara han passat cinc anys i escric aquest post amb un Ipad d’última generació des del meu Qhasqai+2 veient com la Cendra, gossa detectora que val molt més que el seu pes en or, i la Mina, la futura promesa, es passegen pel futur centre caní Can Lladruc.

I em poso tendra i penso que res d’això seria possible sense totes les persones que m’han recolzat durant aquests cinc anys, les que han estat allà per celebrar la primera exhibició, el primer encàrrec de gossos detectors, la finalització del màster en instrucció d’unitats canines de treball de la UAB o l’èxit de la realització dels cursos de formació per a propietaris. Però també que m’han recolzat en els moments més durs, després que un taxi m’atropellés i em destrossés les cervicals, que un greu accident de cotxe m’allunyés de Lladruc durant més de sis mesos de dolor constant i rampes a les mans o l’eutanàsia de la Muga.

El millor d’aquests cinc anys, però, ha estat poder treballar i conèixer els meus clients de dos i quatre potes. Els primers per haver confiat en mi i més endavant en nosaltres, Lladruc, i per haver-nos obligat a ser millors dia a dia, per enviar postals i fotos dels seus gossos a mesura que han anat passat els anys i per convertir-se en els nostres millors publicistes: recomanant-nos a amics, companys de feina o altres propietaris o oferint-se a deixar les nostres targetes als seus comerços o bústies dels veïns. Als meus clients de quatre potes els haig d’agrair els moments compartits, la seva il·lusió per aprendre i perquè, per més anys que passin, sempre mouen la cua al veure’ns i ens acaben omplint de pèl, que s’ha convertit en el nostre uniforme “blau-pelut” habitual.

També haig de donar les gràcies als organismes públics, centres cívics, Ajuntaments i associacions que han confiat en les nostres formacions, a les empreses de seguretat privada que han contractat els nostres serveis, als veterinaris, perruquers canins, gestors de residències canines i de botigues d’animals que ens recomanen, als ensinistradors novells que ens envien casos que no saben com solucionar i als veterans, dels quals sempre aprenem i amb qui ens divertim explicant “batalletes”, als membres dels Cossos i Forces de Seguretat de l’Estat amb els quals hem compartit entrenaments i també a vosaltres, lectors del bloc, que no sé qui sou ni d’on sortiu però que ja heu arribat a 85.358, xifra que mai, mai, mai quan fa cinc anys era una il·lusió d’ensinistradora hagués pensat assolir.

MOLTES GRÀCIES!